David Garrido
La veu de Clio (29)
Educació pública, de qualitat i —no ho oblidem— "en valencià"
El valencià, el català de tots —com deia Enric Valor— és el pa de paller del sistema educatiu valencià. El País Valencià no és ni Madrid ni Múrcia ni la Rioja. Qui ho dubta? Ara bé, hi ha a qui la sola presència del valencià li regira els budells i que, atipat d’esquírria catalanofòbica, voldria la llengua d’Ausiàs March extirpada de l’escola i de la societat valencianes. No ens ve de nou això, que la cosa ve de lluny, com veurem tot seguit. L’esclat de la vaga d’ensenyants ha tornat a desemmascarar el conflicte lingüístic —i polític— latent. Als actuals inquilins del palau de la Generalitat —pandorgos viscerals— no els agrada el valencià, com no els agrada l’educació pública i no els agrada que el poble escriga, parle i pense.
La veu de Clio (28)
Pandorgos i, a més a més, sapastres
Què és un «pandorgo»? Ras i curt, el que diríem un reaccionari de dretes, allò que ara s’identifica col·loquialment amb un «fatxa». Els dos mots tenen una procedència castellana. El primer es popularitzà al sud del País Valencià en el segle XIX i estigué ben viu fins a la Guerra d’Espanya de 1936-1939. El segon és més modern, com a variació del castellà «fascista» o, en l’actualitat, el seguidor obsessiu o nostàlgic, per activa o per passiva, del règim colpista i autoritari que acabà amb la II República espanyola.
La veu de Clio (27)
La vaga, la pava i la "justícia" que la caga
La «justícia», els tribunals que l’exerceixen al País Valencià ―i no vinc a descobrir-vos la pólvora―, és profundament colonial. El pecat li ve d’origen, quan l’antecessor del reietó espanyol de hui, també de nom Felip, decidí acabar amb el reialme dels valencians. La Reial Audiència foral la convertí ―per dret de conquesta― en «Chancillería», tot imitant ―vicis inclosos― el model castellà; a partir de 1716, «Audiència», dirigida per un capità general; des de 1834 Audiència Territorial, integrada en 1989 en el Tribunal Superior de Justícia de la «Comunitat Valenciana» (TSJCV). D’aquelles pólvores ―què us diré?― venen aquests traques, amb els docents en vaga, la consellera del ram fent la pava i el TSJCV que la caga.
La veu de Clio (26)
8 de maig de 1707: València amb el cul a l’aire
Sense pena ni glòria institucional, que tampoc l’hem trobada a faltar, ha transcorregut l’efemèride del 25 d’Abril, que és ―recordem-ho― la diada de les Corts Valencianes. Ep! Corts ―diguem-ho clar― de pa sucat amb oli, insignificants i acomplexades, no gens a veure amb les històriques, les forals del passat. Ai, el 25 d’Abril...! I el que vingué darrere! El 8 de maig de 1707 l’exèrcit borbònic entrà a València. Hi entrà, sí, de manera vergonyosa, que les elits municipals, malgrat la voluntat popular a resistir, lliuraren la ciutat sense lluita.
La veu de Clio (25)
El nom de la llengua: sant tornem-hi!
Aquesta setmana que ara acaba s’ha fet públic ―i llegim a Diari la Veu del País Valencià― que la Sra. Teresa Cabré, presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, ha demanat a la Secció Filològica de la institució que presideix que estudie quin nom és el més escaient per a la llengua que «compartim» catalans estrictes, catalans del nord, andorrans, catalans de la Franja, valencians, balears, pitiüsos, algueresos i habitants del Carxe. Encara no està clar? Passen els anys, els lustres, les dècades, els segles i ―punyetes!― encara continuem, per les animadversions de campanar i sense solució de continuïtat, ancorats en el llemosinisme dels temps de la Decadència, ara blaveritzat en els temps de la indecència.
La veu de Clio (24)
De titles, rucades i fantasmades
La querella de la titla, l'última de les batalles de la mal anomenada «batalla» de València, que ni fou batalla ni mai no s'acabà, ha esvalotat l'aviram polític autòcton durant uns mesos. Sembla, però, que la qüestió està clara i tancada, però... Ai, la María José Catal(á)! En un altre temps, la rebequeria contra l'accent gràfic obert la protagonitzà la Sra. Oltra: us en recordeu? Ella és mÓnica i no Mònica. En fi, que bon profit li faça! L'anticatalanisme, a una i a l'altra, els corroeix l'ànima i, és clar!, com l'espanyol no té accents oberts, doncs tots tancats.
La veu de Clio (23)
L’escabetxada provincial valenciana
De sobte, per una decisió administrativa d’un estat aliè, d’un dia a l’altre, el país dels valencians fou trinxat, dividit en províncies. Aparegué la «província», perquè així eren dits a Castella els díhuit territoris amb vot a Corts. El mot sorgí a la fi del segle XVI com a districte fiscal i, entrat el segle XIX, es convertí en el nom dels districtes del model centralitzat, d’inspiració francesa, en què els liberals espanyols volgueren convertir el seu estat-nació naixent.
La veu de Clio (22)
El teatre en català a Alacant: cancel·lat!
Una altra temporada més i en van... El Teatre Principal d’Alacant, teatre ―recordem-ho― de participació pública, fidel al seu antivalencianisme atàvic i impertinent, opta per silenciar el «valencià» del seu escenari. Literalment, no existeix. Sentir parlar català els produeix urticària. Sempre amb la murga que el teatre «en valencià» no atrau el públic, que és mentida, els seus responsables ―l’Ajuntament al capdavant― fan mans i mànigues perquè les manifestacions teatrals en la llengua del país no hi tinguen lloc. La temporada 2025-2026 no havia de ser diferent. Fins i tot ―canalles!― s’han atrevit a programar una obra original en català, escrita per Joel Joan i Hector Claramunt i produïda per una companyia valenciana, en castellà. I és que ―ai llas!― en el món de la faràndula d’aquest país també hi ha col·laboracionistes que per un «bolo» són capaços de vendre sa mare.
La veu de Clio (21)
Almela i Vives: l’«anticatalanista rabiós»
El 2026 ha estat declarat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua Any Francesc Almela i Vives, àlies l’«anticatalanista rabiós», un individu suposadament il·lustrat que, pres de ràbia i enveja ―contra Fuster― vengué l’ànima a l’estultícia del secessionisme lingüístic. Ell, verament, fou un dels pioners de la «blaverada» en temps en què no hi havia blaveros. La Rita Barberà, aquella alcaldessa que convertí la bajania en senya d’identitat de la ciutat que regia, el redescobrí per a la causa i en el 2004 promogué la reedició del pamflet contra la intel·ligència que l’anticatalanista Almela ―sempre contra Fuster― publicà en 1965. I ara ―ai llas!― l’ínclita Acadèmia de la llengua innominable honra la deshonra ―uf!― acollint l’Almela i Vives al seu particular santoral de lletraferits venerats.
La veu de Clio (20)
La Dama d’Elx
Tòtem de l’elxanisme ―il·licitanisme― més adelerat, la Dama, l’escultura de procedència ibera trobada al Camp d’Elx en 1897, és reivindicada unànimement a la capital del Baix Vinalopó, que la considera fervorosament part del seu ser. No arribà, però, ni a un mes d’haver estat trobada que el bust preat marxà cap al Louvre parisenc. Amb la Dama ressuscità un poble oblidat del passat, l’iber, protagonista de la protohistòria dels Països Catalans. Poble que habitava el territori costaner de la península Ibèrica abans de l’arribada dels romans, el Rosselló inclòs, i que, precisament, li donà nom, hi hagué un temps en què aquell poble inspirà la idea d’una «Espanya» eterna. Potser per això la Dama encara roman segrestada a Madrid, lluny de la terra que la descobrí i la reivindica amb orgull.
La veu de Clio (19)
Jaume I i el pintor Pinazo
El pintor valencià Ignasi Pinazo i Camarlench, quan era pensionat a Roma, pintà el llenç "Últims moments del rei Jaume el Conqueridor, en l’acte de lliurament de la seua espasa al seu fill en Pere". L’obra, amb el pas del temps, ha esdevingut una peça emblemàtica de la pintura historicista valenciana. Pictòricament impecable, peca, però, d’allò que Fuster definiria com «El descrèdit de la realitat», de la realitat històrica, per la voluntat de l’artista, i això, en els temps que corren, té el risc de generar discursos enganyosos, a vegades forassenyats, que desacrediten el coneixement històric.
La veu de Clio (18)
En el 750è aniversari de la mort de Jaume I
En l'any que ara comença, es compliran set-cents cinquanta anys de la mort de Jaume I, rei de catalans i aragonesos, l'artífex de la catalanitat territorial que ―uf!― encara perdura. Hi ha qui la nega obsessivament, hi ha qui l'odia visceralment, hi ha fins i tot el col·laboracionista esmaperdut ―terceraviista― que s'enllarda de blau per justificar la seua deserció a la pàtria d'or i gules. Contra tots ells s'aixeca la figura icònica del rei en Jaume ―vergonya, cavallers!― que, des de la glòria històrica del passat, interpel·la la catalanitat del present perquè recupere el vigor de què un dia gaudí.
La veu de Clio (17)
Pus li diu català, Déu li don glòria
Un religiós caputxí, que preferí l’anonimat, escrigué un sonet dedicat a Jeroni Pujades, autor de la «Corònica Universal del Principat de Cathalunya» (1609), que finalitzava el darrer tercet amb el vers «Pus parl’en cathalà, Déu li don glòria». El decasíl·lab el rescatà Josep-Pau Ballot i Torres com a colofó de la seua «Gramàtica y apologia de la llengua cathalana» (1814): «Pus parla en cathalà, Déu li’n don glòria». I, en conseqüència, Joan Fuster en va dir, càusticament, a «Proposicions deshonestes» (1968): «Puix parla en català... vegem què ha dit». Jo no m’estic, a la meua manera, de transformar també el vers, igualment efectiu per allò que s’hi expressa: «Pus li diu català, Déu li don glòria». I és que en el temps que corren, de necieses polítiques, badomies acadèmiques diverses i filòlegs de claveguera, dir català al català s’està convertint ―ja ho és!― en una heroïcitat.
La veu de Clio (16)
L’AVL bada, l’Urtasun brama i el secessionisme guanya
Ernest Urtasun, el ministre de Cultura del Govern espanyol, s’acostà a Alacant amb motiu del Dia dels Drets Lingüístics al País Valencià (4 de desembre). Acollit per la Universitat d’Alacant, amb la col·laboració de la Càtedra de Drets Lingüístics de la Universitat de València i d’Escola Valenciana, el senyor ministre vingué a la ciutat del Benacantil a dissertar sobre el tema ―així anunciat― «El plurilingüisme com a acte de llibertat», encara que ―caram!― el seu discurset, així com qui no diu res i/o no s’adona de la bestialitat que solta, derivà en un bram contra la unitat de la llengua en què ell s’expressava ―la seua!― i que suposadament venia a defensar. I és que ―punyetes!― un dia abans la presidenta del Congrés espanyol havia acordat amb la de l’AVL que català i valencià són tan diferents, tan allunyats, tan dissemblants, que ―és clar!― les lleis aprovades per la cambra legislativa hauran de ser editades en les dues versions del català: la de ―diguem-ne― «de Sènia enllà i illes enllà la mar», que d’antuvi no dona maldecaps i no modificarà el glotònim; i la versió «de Sènia ençà», patrocinada per l’Acadèmia que fundàs la zaplaníssima eminència, que sí que en dona, de maldecaps, amb glotònim patuesitzat i de vocació minoritzadora. El secessionisme, doncs, santificat. Amén!
La veu de Clio (15)
La LUEV: la irrisòria llei del "valencià"
D’un temps a aquesta part, cada any, en arribar a la segona quinzena de novembre, entitats pel «valencià» d’Alacant commemoren que, precisament, a Alacant, les Corts Valencianes, aprovaren en 1983 la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), una llei de mínims, de tan minimalíssims mínims que nasqué esquifida, tant, que amb el pas dels anys ha resultat ―ja ens ho esperàvem aquells que visquérem el moment― irrisòria i esborronadorament inoperativa.
La veu de Clio (14)
El rei parla en castellà i punt!
Des de quan el rei regnant als Països Catalans abandonà el català? No, Felip V (V dels espanyols) de Borbó no fou el primer. La cosa ve de més enrere, de quan el primer Habsburg, el Carles de Gant, l’home de barram prominent, que no ho dic debades; fixeu-vos-hi. I si ―ep!― el rei parla castellà, els vassalls i/o colonitzats tenen l’obligació, com etzibà tot un senyor bisbe d’Oriola, d’aprendre la llengua del seu amo i ―oh, aberració!― oblidar la seua. I en això perseveren hui dia vassalls i/o colonitzats ―no tothom, afortunadament― en aquesta «alfombra de flor que es la Región Valenciana».
La veu de Clio (13)
El somic per València d’Ibn al-Abbār
Qui no somica hui dia per València, per la ciutat i el país? Ai València! En mans de qui has caigut? No tens remei, si més no, això auguren les enquestes, que la moribunda desolació del present anuncia la perdició definitiva del futur. Ara bé, sempre hi haurà qui ―com digué el poeta Ibn al-Abbār― somique per tu com si fores una ruïna desèrtica.
La veu de Clio (12)
L’Alzira d’Ibn Khafāja
Ibn Khafāja d’Alzira ―i no exagere gens― és una de les veus poètiques més eminents i prolífiques de la lírica andalusina i del món arabòfon. Ben bé mereix d’una traducció completa del seu «dīwān», o recopilació de tota la seua obra escrita, al català, que malauradament encara no ha estat realitzada. Alzireny, el paisatge que envolta la seua pàtria és motiu d’inspiració i, encara més, de celebració. Ningú ha descrit la Ribera del Xúquer com ell, alquimista de la paraula i de la metàfora. A la seua poesia, emergeix altiva Alzira, l’antiga al-Jazīra Xuqr, bella i ufana, benastruga i refulgent.
La veu de Clio (11)
Et diràs com voldràs, però et diràs en castellà
Primerament va ser l’Església, que desvergonyidament batejava en castellà. Vet ací l’origen de l’espanyolització onomàstica ―francesització al nord de l’Albera― de la població catalanòfona. Ah! I no oblidem la castellanització primera i després la italianització de la Sardenya de parla catalana. Més endavant vingueren els estats amb els registres civils respectius. Els noms no castellans, no francesos i no italians foren bandejats de la vida pública i privada de les persones. En definitiva, la intervenció descarada de l’Estat imperant en un dels trets més significatius en la vida de cada individu, el nom de pila i pel qual hom serà conegut, per a obligar-lo a oblidar allò que és i a acceptar allò que no és.
La veu de Clio (10)
Des de Godoy i més enllà el teatre en castellà
Castellanitzar ―espanyolitzar― a través del teatre. O, dit d’una altra manera, el teatre, l’art dramàtic, com a instrument de conversió de les masses catalanòfones en patriòticament espanyoles. L’espectacle al servei de la imposició lingüística. Si exceptuem l’obra teatral del menorquí Joan Ramis, però ell vivia i produïa en català a la Menorca britànica, el català restà mut al segle XVIII, ho continuà estant al segle XIX fins a la Renaixença. I ara, al País Valencià, perseveren impúdicament a silenciar-lo.
La veu de Clio (9)
Les llàgrimes de na Violant
Les llàgrimes de na Violant, finalment, tornaren a brollar. Amb alguna excepció per motius de força major que impedí que hi brollaren algun any, el llagrimeig de la muller de Jaume I porta una quarantena llarga d’anys aflorant, cada 25 d’agost, al Camp d’Almisrà, la localitat de la vall de Biar que l’any vinent complirà cinquanta anys representant un succés singular esdevingut al seu solar en 1244, «el Tractat», un pacte fruit de l’efusió lacrimal de qui era reina consort de catalans i aragonesos i que configurà la primera frontera meridional del Regne de València.
La veu de Clio (8)
L’ànima alacantina: la llengua
L’ànima d’Alacant resideix en la seua llengua, la llengua que ha cisellat durant segles l’ésser alacantí: el valencià, el català de tots ―com etzibava orgullós l’enyorat Enric Valor― adornat, a la ciutat del Benacantil, amb pinzellades diàfanes de conspícua i harmoniosa meridionalitat. Alacant és el sud del sud, la fita austral de la catalanitat lingüística, encara que la isoglossa arribe fins a una quarantena de quilòmetres més a migjorn (Guardamar) i ―val a dir-ho― en el passat s’endinsara en terres de Múrcia. Des de temps immemorial eixa ànima forjada per l’idioma ha definit la identitat alacantina i ha estat reconeguda per tothom, bé proclamada o bé d’amagatotis, fins que entrà en crisi, a partir dels anys cinquanta del segle passat, per la desídia i el menfotisme alimentats pel més ranci espanyolisme que encara patim hui.
La veu de Clio (7)
Alacant, infamada i defecada
Hi havia d’arribar el dia. Amb tanta mala bava acumulada de dècades de rabiosa esquírria, la merda li havia de regurgitar a la pandorgada nyordista local. El 26 de juny de 2025, a l’Ajuntament d’Alacant, eixes merdes feixistes que s’han ensenyorit del consistori alacantí, votaren eliminar el català per sempre dels carrers de la ciutat.
La veu de Clio (6)
Sixena
Sixena. El monestir que s’hi ubica és part notòria de la història compartida per catalans i aragonesos, que, encara que a ulls de hui semble impossible, en el passat compartiren rei i estat sobirà. El cenobi és a l’Aragó, als Monegres, però històricament ―i no per atzar― formava part de la diòcesi de Lleida, fins a 1995, quan el Vaticà accedí, finalment, a la demanda de la Conferència Episcopal Espanyola, amb l’oposició de les diòcesis catalanes estrictes, de desmembrar les 111 parròquies del bisbat de Lleida situades a la vora dreta de la clamor d’Almacelles, la frontera establerta per Jaume II en 1305 ―més endavant se’n penedí però no rectificà― entre Catalunya i Aragó. Del trinxament de la diòcesi històrica lleidatana en 1995, l’espanyolisme recalcitrant ha convertit Sixena en símbol indignant de la seua malvolença congènita contra Catalunya. Això, però, que no pervertisca el record ―la història― d’allò que Santa Maria de Sixena va ser, de la dignitat d’un passat il·lustre que, per molta «lawfare» que pretenga entrebancar-la, mai no deixarà de ser història dels Països Catalans.