Jaume I deixà una relació dels seus fets en vida, l’anomenat Llibre dels feits o crònica del seu periple vital i regnat. L’escrigué en el seu romanç català, amb el propòsit que arribara més fàcilment als seus successors futurs, a la manera d’un espill de prínceps, i a tot aquell interessat a conèixer l’època en què li tocà bregar. Monarca de catalans, d’aragonesos i fins i tot d’algunes senyories occitanes, nasqué a Montpeller el 2 de febrer de 1208. El seu naixement fou atzarós i ―diguem-ne― providencial, ell ho transmeté així, que el seu pare, el rei Pere I, i la seua mare, Maria de Montpeller, no se suportaven, no compartien tàlem, però ―miracle!― ell fou concebut. Fins i tot hi hagué qui atemptà contra la vida del nadó al poc de nàixer. Tot i això nasqué, sobrevisqué i es convertí en rei. Amb encerts i defectes, amb virtuts i ―ep!― també alguna vilesa, que ell dissimula o silencia a la seua crònica, fou un rei benaventurat per a la Corona que regí, perquè contribuí a engrandir-la i dotar-la nacionalment i institucional de cara i ulls. Parlant clar i català: Jaume I creà els Països Catalans. Hi ha, però, a qui hui dia, pels seus collons rojigualdos, li esgarrifa això, ja ho sé. Què voleu que us diga? Qui tinga ronya que es grati. De ronya, sobretot de ronya blavera, en aquest país nostre, malauradament, n’hi ha per a afartar.
A Espanya, a l’Espanya estat, l’originària de l’altiplà ibèric i bastida sobre la imposició del centre sobre les perifèries, no li agrada Jaume I. No li caigué bé mai, ni quan Espanya se circumscrivia únicament al regne de Castella ni després. En temps de Ferran III i Alfons X els espanyols feren la guitza a Jaume I tant com pogueren. Qui us penseu que animava ―posava els diners― el sarraí al-Azraq a fer la guerra al rei catalanoaragonès? Ja aleshores Catalunya i Castella entraven en col·lisió a València. Els castellans ambicionaven Xàtiva i àdhuc somniaren a fer-se amb Alzira. Finalment, però, als castellans no els isqué la jugada, en aquell moment, i el regne de València pogué ser. Hui dia, catalans i castellans (espanyols) tornen a col·lidir a València. I quan no? És una constant històrica sense solució de continuïtat. La catalanitat de València és una urticària incurable que embogeix els espanyols, als de dreta i als d’esquerra. No hi ha diferència entre ells quan es tracta d’atonyinar catalans, sobretot si són valencians, que fent-ho arriben a l’eretisme més abjecte.
En època de la casa Àustria, el rei Felip IV (seria III segons la numeració catalana, però deixeu-ho estar), pretengué convertir en sant un monarca «espanyol», a imitació del sant Lluís dels francesos, que encara que de sant no tenia un pèl fou beatificat en 1297. A Felip IV li passava que era un follador desenfrenat en una cort de beatífica hipocresia. Una cosa així com el Juanito de Borbó, el d’Abu Dhabi, però sense tant de frare entre bastidors. Beatificar era una manera de fer mèrits de cara a la galeria en aquella societat de puritanisme de pa sucat amb oli. La idea de canonitzar Jaume I se li acudí al noble català ―aragonès de vocació― Gaspar-Galceran de Castre-Pinós i Gurrea d’Aragó, primer comte de Guimerà, majordom del rei i descendent de la prole de Jaume I. La baronia de Castre la concedí Jaume I al seu fill bastard Ferran Sanxis de Castre, el mateix que liderà la rebel·lió aragonesa contra el pare en 1275 i que el seu germà, l’infant Pere, manà ofegar a les aigües del riu Cinca. El Gaspar-Galceran, un erudit barroc, reivindicà l’avantpassat comú de rei i ell i maniobrà perquè Felip IV sol·licitara la beatificació de Jaume I. Alhora, des del costat castellà, s’havia demanat la canonització de Ferran III, el pare d’Alfons X dit «el Savi». Dos candidats a sants, Felip IV n’hagué de triar un, perquè el papa li etzibà que dos no li beatificaria. Finalment, el procés que se substancià fou el del castellà, al català que el bomben, i d’això el sant Ferran ―san Fernando― conqueridor de Sevilla, beatificat definitivament en 1671.
Ferran III no era cap sant i Jaume I, òbviament, tampoc. El comte de Guimerà s’obstinà que sí ho era i arreplegà materials per a fer-ho possible, que arribaren a Roma en 1633. Fou debades. Jaume I no fou beatificat. Entre altres motius, la cúria romana recordà que havia estat excomunicat ―ostres!― per haver ordenat tallar-li la llengua al bisbe de Girona Berenguer de Castellbisbal en una data imprecisa. No se li aixecà l’excomunió fins a 1246. Com a penitència, el rei fundà l’abadia cistercenca de Santa Maria de Benifassà (Baix Maestrat), encara dempeus, hui dia habitada per monges cartoixanes. En fi ―vaja!―, tallar la llengua a un bisbe no és precisament un acte del qual enorgullir-se. Això, òbviament, no ix al Llibre dels feits. El rei se’n penedí ―és clar!― i s’afartà de fer obres pietoses (beateries a manta), però en 1633 no li ho perdonaren. Així que, ras i curt, es quedà sense santedat. Val a dir que encara hui els fets, la tallada de la llengua del bisbe, no estan el suficientment aclarits.
Jaume I quan s’enfadava ―ai, quan s’enfadava!― era temible, però no més ni menys que qualsevol altra testa coronada medieval. Segons sembla, li tallà la llengua a Berenguer de Castellbisbal perquè aquest havia faltat al secret de confessió i havia desvetllat els amors il·lícits del rei. Ara bé, Jaume I també era magnànim, quan tocava, fins i tot massa, i a vegades ―diguem-ne― càndid en demesia. No volia querelles amb Castella (els regnes de Castella i Lleó units) ni amb França i això li obligà a adoptar postures polítiques que difícilment entenien els seus súbdits, sobretot la seua noblesa. Precisament, les grans dissensions nobiliàries tingueren el seu origen en les ajudes militars prestades als castellans contra Múrcia primer i contra Granada després. Pel que fa a França, Jaume I decidí plegar veles a Occitània. El tractat de Corbeil (1258) acabà per sempre amb les aspiracions de la casa comtal barcelonina i reial aragonesa a regnar a Occitània, encara que Jaume I continuà sent un príncep occità com a senyor de la ciutat de Montpeller i baró de Carlat i Omelàs.
Sobretot, Jaume I era «el Conqueridor», per les conquestes de Mallorca (1229), València (1238) i Múrcia (1266). Prefigurà, doncs, el territori complet de la catalanitat: Principat, Illes i País Valencià. Múrcia la conquerí, sí, en 1266, i els territoris de la vall del Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Segura que pel tractat d’Almisrà (1244) havien restat, d’antuvi, del costat castellà. El seu net, Jaume II, integrà aquestes terres en el nounat reialme valencià. No hi ha cap raó històrica per a minimitzar la figura de Jaume I al sud valencià actual, per molt que s’esforce l’espanyolisme local, oimés a Alacant, a reivindicar desaforadament Alfons X el Savi i el seu pare Ferran III. La història d’Espanya, ja ho assenyalà Joan Fuster, «és un gènere literari singular», fins i tot s’atreveix a definir-lo com a valleinclanesc, o siga un esperpento, susceptible de ser admirat per l’esbojarrada invectiva que vessa, que no per la veracitat de la història que explica. Embolica que fa fort, la història d’Espanya a la valenciana ―o si voleu, a l’alacantina i a la castellonenca també― és una reelaboració provinciana de la perversió decimonònica ―dit a la manera de Cánovas del Castillo― de sentir-se espanyol perquè no es pot ser una altra cosa. I, doncs, apa!, a ser muy españoles y mucho españoles (Rajoy dixit, maig de 2015). Bé, és el que faran, si fan alguna cosa, els cafres ensenyorits de les institucions valencianes des de 2023. Ja han anunciat quelcom, pense. Jaume I, però, per molt que bramen entre càntics d’amor i himnes de pau, no era espanyol, no era un Juanito ni un Felipito de Borbó, ni ganes.
Si Jaume I alçara el cap, de segur que proferiria la cèlebre frase vergonya, cavallers, vergonya! Que s’ha fet d’aquella València, ufana, pàtria de reis, orgull de la catalanitat? Del Mazón, de la DANA guasón, hem passat al Mitjacalba, el llepaculs del montón. I així, sense solució de continuïtat, pas a la regió que avança en marxa triomfal!, els valencians, entre defecacions de caguerades blavoses, anem camí de l’extinció. Perquè els altres, els de l’esquerreta caviar i els de la wokera, també caguen, se’n fan un fart, i excreten, amb molt de pride, pandocades blaveres. Sempre ens quedarà, però, apel·lar a la història, al record de quan la catalanitat era lliure i València la seua joia. Recordar Jaume I és evocar la llibertat, rememorar ser país i no perdre l’esperança a tornar a ser-ho. Vet ací per què és tan important no oblidar l’heroi que liderà el naixement de la pàtria catalana completa. «Corre una veu d’Alacant al Conflent», escriu Josep Carner («Fi del rei Jaume», Llegendari). D’Alacant al Conflent corre la veu de la catalanitat, que adverteix al rei Jaume que «―si vas a partir per als fills terra i gent, / ara repensa’t en nou testament».
Jaume I, en fi, pensà en repartir les terres entre els fills i, potser, vet ací l’origen de la nostra catalanitat ―nacionalitat― partida. És un pecat d’origen. Jaume I prestà oïdes a les reclamacions de la segona muller, l’hongaresa Violant Árpád, que a colp de llàgrima exigia regnes per a cadascun dels seus fills. El resultat: constitució de lots territorials a repartir, els quals amb el temps esdevindrien entitats polítiques i generarien identitats autònomes. Ja ho he dit més amunt, Jaume I tingué defectes que no sabé o no li donà temps corregir. Als inicis de 1276, l’any del seu traspàs, ja tenia ben clar que la seua Corona seria repartida entre els dos fills d’ell i l’Árpád que li sobrevisqueren, Pere i Jaume. Per a Pere (nascut a València vers 1240) seria Aragó, el Principat de Catalunya de les Alberes a Ulldecona i el Regne de València. Per a Jaume (nascut a Montpeller en 1243) seria el Regne de Mallorques amb l’illa annexa d’Eivissa i la vassalla, encara sarraïna, de Menorca, els comtats nord-catalans del Rosselló i la Cerdanya, la ciutat llenguadociana de Montpeller i les baronies occitanes del Carladès i l’Omeladès. Pere no acceptava el repartiment i Jaume recelava de les intencions del germà. La mort del pare aquissà la discòrdia entre germans.
Procedent d’Alzira, afectat per la malaltia que limitava els seus moviments i encara acorat per la desfeta de Llutxent [https://www.diarilaveu.cat/cultura/la-desfeta-de-llutxent-639792/] (23 de juny de 1276) Jaume I arribà a València el vespre del 24 de juliol. La intenció era continuar el llarg camí que encara li restava fins al monestir de Poblet. No pogué ser. El 26, a València, encara signa tres documents, que s’han conservat. L’endemà, dilluns, traspassà. Fou enterrat, provisionalment, a la que fora gran mesquita de la capital del Guadalaviar, ara convertida en catedral. Dos anys després, en maig de 1278, finalitzada la guerra contra els sarraïns valencians, que tant de maldecap provocà a Jaume I, les seues despulles mortals foren traslladades al monestir de Poblet pel seu fill Pere, ara ja Pere II de Catalunya-Aragó. Jaume II de Mallorca, evidentment, no hi aparegué. Ningú el trobà a faltar. Pere II no el volia allà, al sepeli de llur pare, ni tampoc el volia regnant a les Illes, la Catalunya del Nord i Montpeller. Si en el passat havia estat un altre germà, Ferran Sanxis de Castre, l’objecte de la seua esquira, ara ho era el rei de Mallorca. Jaume I pressentia que això podia succeir, però no feu res ―o no pogué fer si ho volgué― per a evitar-ho. Començava així, parafrasejant el títol d’un llibre ben conegut de l’historiador Jesús Ernest Martínez i Ferrando, La tràgica història dels reis de Mallorca. Mort el rei, el Llibre dels feits conclou de la següent manera el relat dels feits: «Cuius anima per misericordiam Dei sine fine requiescat in pace».
L’ànima de Jaume I potser sí que descansà en pau, però la rossa, víctima de la incúria de l’Estat «liberal» espanyol decimonònic, no. Als espanyols de l’època els importava un rave què seria de les tombes dels reis catalans, als d’ara ―val a dir-ho― tampoc els importaria res. La comunitat monacal de Poblet fou exclaustrada en 1835, el monestir fou saquejat i les tombes reials que albergava foren profanades. El rector del poble veí de l’Espluga de Francolí, mossèn Antoni Serret, recollí les restes i les conservà a la parròquia de la localitat. La ciutat de València s’assabentà d’allò i demanà aleshores tenir els ossos de Jaume I, però per intervenció del Govern Civil de Tarragona, en 1843, la carcanada del rei Conqueridor no anà a València i fou traslladada a la catedral tarragonina. Quan fou restaurada la vida religiosa a Poblet en 1940, el govern franquista, en un acte de nacionalcatolicisme, decidí retornar-la al monestir, on arribà amb honors militars, el 4 de juny de 1952. Hi assistí en persona el dictador Francisco Franco. Fou dipositada en un bell sepulcre restaurat per l’escultor Frederic Marès. Si a Poblet aneu allí l’admirareu.
