Va ser durant la tercera legislatura lermista de les Corts autonòmiques, en 1994, quan s’establí la data del 25 d’Abril com a Dia de les Corts Valencianes, encara que ―vaja!― la proclamaren sense ganes. La commemoració de data tan infausta, per les conseqüències per al país de la derrota en tal dia, sorgí a imitació de la que la Catalunya Principat feu de la de l’11 de setembre, una altra desfeta, aquesta ―ras i curt― la del descabello, que la d’Almansa ―diguem-ne― foren les banderilles a la causa austriacista a la península Ibèrica, encara que per als regnícoles valencians, per a dissort i escarni, foren alguna cosa més. Una data i l’altra ―punyetes!― foren desbarats, desfetes que el temps ha convertit en símbols d’una au Fènix nostrada renaixent, que reviscolaria de les seues cendres. Se suposa que hauria de ser així, almenys així ho cregueren a la fi del segle XIX els qui confiaven en una renaixença nacional que tornàs la llibertat a la pàtria dels quatre pals de gules en or, però que mai no arribà o ―millor dit― que perdé l’esma en el camí fins a arribar a hui.
La commemoració de l’11 de Setembre nasqué en 1886, convocada des de les pàgines del setmanari catolicocatalanista La Veu de Montserrat, com un homenatge, en forma d’honres fúnebres, a l’església barcelonina de Santa Maria del Mar, dedicades als màrtirs morts en «defensa de la pàtria i de les llibertats catalanes ferides de mort sota els murs de la capital del Principat, presa per les tropes de Felip V». La iniciativa partí del fundador i director de la publicació, el canonge Jaume Collell, i prengué volada en els anys successius (en 1888 s’inaugurà el monument a Rafael Casanova) arreu del Principat, sobretot a partir de la repressió de la policia espanyola contra la commemoració en 1901, moment en què l’11 de Setembre passà de ser un simple acte de rememoració històrica a convertir-se en reivindicació política per la recuperació de les llibertats catalanes perdudes.
L’eco de l’11 de Setembre arribà a València i, a la cerca de dates commemoratives semblants al sud del rierol de la Sènia, aparegué la del 25 d’Abril, remembrada per primera vegada en 1918, a la seu de la Unió Valencianista Regional. Els anys 1919, 1920 i 1921 l’efemèride fou commemorada al local de Lo Rat Penat en actes organitzats per l’Agrupació Escolar Nacionalista. La commemoració, passat el parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, fou recuperada en 1932, primerament pel Centre d’Actuació Valencianista i més tard organitzada per Acció Nacionalista Valenciana, que en 1934 la proclamà «Dia de dol nacional». Després de la mort del dictador espanyol Franco, l’efemèride del 25 d’Abril fou rescatada, en 1977, per la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià i des de 1980 fins a l’actualitat pel catalanisme, cultural i polític, del País Valencià. Ah! Una advertència als despistats, que encara l’estupidesa té abduïda bona part del país: el valencianisme és la forma nostrada, a la valenciana, del catalanisme, com el mallorquinisme ho és a Mallorca.
La vesprada del dilluns 25 d’abril de 1707, a Almansa, dues coalicions militars s’enfrontaren: la borbònica formada per França i Castella i que apostava perquè un rei francès ocupàs el tron del malaguanyat Carles II, i l’austriacista (Anglaterra, Països Baixos i Portugal), partidària de convertir l’arxiduc Carles d’Àustria en rei de «les Espanyes». Guanyaren els primers i… ja sabeu la dita: «quan el mal ve d’Almansa a tots alcança». El Regne de València, que en l’exercici de la seua sobirania trià Carles (Carles III) com a rei, patí les conseqüències d’aquella decisió. El Borbó Felip V (IV en numeració catalanoaragonesa) l’esborrà del mapa: el 29 de juny derogà els Furs seculars que regien aquell reialme des dels temps de Jaume I i l’annexionà a Castella.
El 26 d’abril de 1707, dimarts, pel camí que condueix d’Almansa a València vagaven esmaperduts, desolats i temorosos els soldats de l’exèrcit austriacista, estrangers a terra estranya. Insòlitament, cap unitat militar valenciana ni del Principat estricte ni aragonesa participà en aquella batalla. El futur del Regne, en definitiva, depengué de l’encert o la marrada del capitost aliat, un hugonot francès ―sí, un gavatx― al servei d’Anglaterra, Henri de Massue, marquès de Ruvigny i comte de Galway, que fou vençut tàcticament per l’estrateg contrari, un anglès comandant els francesos, ni més ni menys ―vegeu quines coses!― que un fill bastard del destronat rei anglès Jaume II, James Fitz-James Stuart (Estuard), el duc de Berwick. Desfet l’exèrcit austriacista, tan aliè al país com ho era el borbònic de les Dues Corones (França i Castella), ara els valencians s’havien d’enfrontar a la repressió del vencedor. Qui els havia de defensar?
L’arxiduc Carles, una vegada convertit en rei i amb poder sobre el terreny, desmuntà l’exèrcit maulet de Joan-Baptista Basset. L’austríac no faria cas a les reivindicacions pageses promeses. Basset havia creat un exèrcit popular, amb la promesa de l’abolició de les càrregues feudals, i aquest exèrcit bassetista fou determinant perquè el Regne acceptàs el candidat austríac com a rei. Nogensmenys, l’arxiduc Carles ―ell, el fill de l’emperador Leopold!― mai no pretengué soscavar els privilegis de la noblesa. Basset s’extralimità, doncs, prometent el que no podia atorgar? Quan un exèrcit anglès, procedent del Principat i comandat per Charles Mordaunt, comte de Peterborough, entrà a València el 24 de gener de 1706, Basset acabà empresonat, ell i els caps d’aquell exèrcit de pagesos, els maulets. Ara bé, alguns líders d’aquella tropa s’incorporaren en els regiments de miquelets del Regne; els dos principals eren el Ciutat de València i el Regne de València, comandats per Josep Nicolau i Boix i Josep Bellvís de Montcada respectivament, i acantonats a la frontera occidental del Regne per la banda de la Plana d’Utiel (havien presa Requena) en aquell abril del 1707. Els altres regiments valencians eren el que servia de tropa auxiliar al governador militar d’Alacant, l’anglès John Richards, i el que defensava Dénia, sota les ordres de Josep Martí. Tropes del tot insuficients per a deturar l’escomesa borbònica que venia contra el Regne.
Assabentada del desastre d’Almansa, la ciutat de València visqué moments d’incertesa. Els caps militars derrotats a Almansa, l’anglès Galway i el portuguès Das Minas, fugint cames ajudeu-me, no s’atreviren a passar la nit a València i acamparen a Morvedre. El cap del contingent neerlandès, l’alemany Johan Frederik von Dohna, havia caigut presoner. El virrei del Regne, per nomenament de Carles III, era aleshores el castellà ―castellà havia de ser!― don Diego Hurtado de Mendoza y Sandoval, comte de Corzana, que quan s’adonà que els generals austriacistes no gosaren ni deturar-se a València, se n’anà amb ells sense dubtar-ho. Literalment, escampà la boira, com ho havia fet anys abans a Barcelona. Quin pocavergonya! El comte de Corzana era un dels pocs nobles castellans que havien abraçat la causa austriacista. Acompanyà Carles III en la campanya infructuosa per a conquerir Madrid i, de tornada, fou nomenat lloctinent (virrei) de València en març de 1707, un mes abans de la desfeta austriacista a Almansa, que ―ras i curt― el deixà amb el cul a l’aire. Abandonà els valencians a la seua dissort a la primera que pogué. A la pregunta dels jurats, consirosos sobre què calia fer, respongué sense enrogir les galtes: «cal acomodar-se a les circumstàncies». Ell s’hi acomodà de seguida: foté el camp! Els jurats no trigarien a seguir l’exemple.
Tot i l’empresonament de Basset i la defecció del virrei Corzana, a València encara romania un fort partit populista, maulet, hereu de la revolució inicial i partidari de la resistència a ultrança. Les milícies dels gremis, les encarregades de defensar la ciutat, eren partidàries de resistir. Mentrestant, el duc Felip d’Orleans, convertit en el comandat en cap borbònic, s’hi acostava amb la meitat de l’exèrcit borbònic vencedor a Almansa. Reconquerí Requena i prengué Xiva. Els dos regiments de miquelets valencians que les defensaven es rendiren sense disparar un tret. Aquesta actitud contrasta amb l’heroisme dels defensors de Xàtiva, on s’havia dirigit l’altra meitat de l’exèrcit de les Dues Corones, comandat pel marquès d’Asfeld.
De Xiva estant, el duc d’Orleans trameté un missatge al Consell del cap i casal exigint-li la rendició incondicional i que la ciutat se sotmetés a la clemència de Felip V. El conseller en cap, Melcior Gamir, vist l’exemple del comte de Corzana, es decidí prest per la rendició. València no seria una altra heroica Xàtiva, com ho seria Barcelona anys després, en 1714. València ―oh vergonya!― no tenia un Rafael Casanova de conseller en cap a qui fer-li un monument en el futur. En aquell temps, València era regida per un cagamandúrries que, literalment, s’escagarrinà damunt quan el duc d’Orleans li tustà a la porta. El poble de València, patriota, demanà armes per a la defensa de la ciutat, però Melcior Gamir li les negà. Hi havia voluntat de resistir entre els valencians, convençuts que la desfeta d’Almansa era un succés de la guerra que podia superar-se. Melcior Gamir no ho creia així, o no li venia en gana que fora així. Convencé la resta de jurats i ―a l’estil de «tenemos a los valencianos por más muelles» del comte-duc d’Olivares― acordaren l’abaixada de pantalons col·lectiva: rendició incondicional i deixar que francesos i espanyols fessin a València el que els sortís dels dídims. I així continuem encara. A la sessió del Consell de la Ciutat, que era, en definitiva, l’òrgan de govern efectiu de tot el Regne, aparegué alguna veu crítica, que els ho etzibà a la cara: traïdors! El seu nom: Felip Domènec. Insults, enrenou, alguna cadira per l’aire…
En el desgavell que es muntà a algú se li acudí que la culpa ―la culpa!― la tenien els catalans. Ostres! Vet ací l’aparició del primer homo blavericus de la història per obra i gràcia de la mala bava botiflera. Els catalans? Nosaltres som catalans. Al poble llavors li tocaren les castanyes i s’esvalotà, assaltà la Casa de la Ciutat (al costat on avui està el Palau de la Generalitat). Certament, entre els que defensaven la ciutat hi havia catalans del Principat, enquadrats en les companyies de miquelets valencianes, com després els valencians lluitarien al Principat. El cas és que el poble, el valencià ―diguem-ne― patriota, interrompé la reunió dels consellers. Ara sí, el Gamir s’aborronà de debò. Gràcies, però, que hi havia un conseller del bàndol patriota entre els presents, Melcior Mascarós, que apel·là al diàleg.
Ai el diàleg! L’home feu el que pogué. No deixà els seus companys de consistori en l’estacada i els defensà. Els convencé perquè lliurassen armes al poble i alliberassen el líder maulet Caratxolí, nebot del general Basset, que fou nomenat de seguida sergent militar de la plaça. Val a dir que els valencians ―els valencians valencians― no eren llavors individus molls i consentidors. No! Encara no. Ara bé, Gamir, quan s’alliberà de la pressió popular, aconseguí d’amagat i amb traïdoria que els gremis, els encarregats de la vigilància, l’ordre públic i la defensa de la ciutat, no feren costat a Caratxolí. Hi hagué brega, això que diuen ara «fractura social» i, finalment, per a vergonya dels valencians, s’imposaren els de les «nuevas glorias a España», és a dir, els partidaris de parar el cul a l’invasor. Caratxolí i els seus foren desarmats i ―atenció!― acusats de «catalans», foragitats de la ciutat. Així ho explica el cronista del moment, l’historiador botifler ―borbònic― Josep Manel Minyana a De bello rustico valentino.
Gamir i el seu partit de derrotistes, on eren els també jurats Josep Monsoriu i Francesc Franc, anaren a Xiva, on era acampat el duc d’Orleans. Tots tres s’agenollaren davant d’ell i li pregaren perdó. Poc faltà perquè li feren una fel·lació. Quina vergonya! I el francesot què els digué? Se’n faria un fart de riure i els etzibaria una cosa així com: «valenciens, à partir d’aujourd’hui cocus et à payer la boisson» (valencians, a partir de hui banyuts i a pagar el beure). I d’aleshores ençà ja veieu: pagar i callar.
Això de pagar, callar i damunt banyuts no ho entenia llavors el poble. Ara potser sí, els que voten «en clau espanyola» partits espanyols bé que ho confirmen. Els caps dels gremis s’havien conxorxat amb la tríada de traïdors, però no el fuseller del carrer. No estava clar el pacte del Gamir amb els borbònics. El tio salvava vida i hisendes, les seues, però, i les dels altres? A València ―recordem-ho― havia triomfat la revolució maulet i era plena de partidaris del general Basset. Havien marxat alguns, els de Caratxolí, els més arrauxats, però no la gran majoria. I vet ací que aparegué l’Església. Ai, l’Església valenciana sempre tan botiflera, fementida i ―permeteu-me l’exabrupte― cabrona! Envià els seus capellans a les muralles a predicar la rendició. La desmoralització fou aleshores total. Finalment, per la manca de municions i per les prèdiques comminatòries, els milicians abandonaren les posicions. València estava perduda. Al front d’Utiel també s’havien desarmat les milícies del Regne. Desastre total. Hi hagué escenes de ràbia, desesperació, i alguns preferiren trencar els fusells abans de lliurar-los a l’enemic. A tot això, Xàtiva encara resistia.
El 8 de maig el duc de Berwick, el general vencedor a Almansa, entrà en una València amb el cul a l’aire. No ho feu en papa mòbil però quasi. Els botiflers i l’Església, fellons de solemnitat, li feren la gara-gara tot el que pogueren i més. Berwick nomenà un espanyol espanyolíssim, Antonio del Valle y Monsoriu, administrador de la plaça, i marxà. Al marquès d’Asfeld, entretingut encara a Xàtiva (l’havia de socarrar), se li encomanà el comandament militar del Regne ocupat. El 29 de juny els Furs foren abolits per «dret de conquesta» i el Regne annexionat a Castella. El Regne de València, definitivament, havia sucumbit. Hi ha tres jurats, tanmateix, que no acudiren a llagotejar Berwick i paga la pena ―és de justícia― dir els seus noms: un era Vicent Montes, que morí al poc d’entrar els francocastellans a la ciutat; un altre misser Onofre Esquerdo, que preferí l’exili abans d’acatar un rei Borbó; i el tercer l’esmentat Melcior Mascarós.
La geopolítica s’imposà al tractat d’Utrecht (1713). Els exiliats reclamaren l’atenció d’Europa: de l’Imperi (Àustria) i d’Anglaterra. Fou debades. Potser si València hagués resistit, tal vegada el front valencià es podria haver recuperat i potser la història hagués estat d’una altra manera o, si més no, un xic diferent. No ho sabrem mai. El cert és que, comptat i debatut, València no plantà cara i vet ací les conseqüències. Ara ―d’aquelles noces deriven aquests confits― tampoc ho fa i, doncs, tenim el país que tenim: una imbecilíssima Comunitat amb senyera emmerdada de blau, ofrena de glòries eterna a Espanya i, tal per a qual, el ventorrero Mazón i el Mitjacalba de presidents. I tot això s’inicià amb el Melcior Gamir. Com diria l’admirat Vicent Andrés Estellés, poeta i patriota: «que els déus li ho paguen / enfonsant-li una clava en el forat nefand».
