La «Llei de la persistència de la desigualtat material» és una regla que ha regit al món en tot temps. Sota el mòbil de l’acaparament de poder i possessions, les vies a l’anivellament de l’accés als béns, els camins que condueixen a la igualtat material, troben tants entrebancs que quan s’han entrellucat han estat ràpidament sufocats. Acumular, desigualar-se materialment, diferenciar-se, cercar l’exclusivitat… no són mòbils que inciten tothom, potser sols a una minoria; en qualsevol cas, una minoria amb capacitat d’orientar el viatge de la humanitat. I entestats en què aquesta llei siga acceptada, els seus defensors fan servir tant el garrot i l’escarment com l’astúcia i la subtilesa, per tal de modelar el sentit comú.
El comunisme cristià
Sempre hi ha hagut, però, una resistència a resignar-se, i des de l’edat antiga es pot seguir el rastre de la tradició igualitarista, els orígens de la qual comentí en aquest article on vaig citar Plató i la filosofia estoica, així com el comunisme cristià primitiu. L’esperit col·lectiviste dels primers cristians, descrit especialment per l’evangeliste Lucas en el Llibre dels Fets dels apòstols, feu emergir algunes comunitats de béns. Naturalment, el comunisme d’aquells cristians no era un comunisme amb el nivell d’organització del de hui en dia —real o imaginat—, amb estructures de producció i distribució que requereixen societats amb un bastiment econòmic molt més complex i voluminós que a l’antiguitat. Tanmateix, el cristianisme primitiu conreava el despreniment i la solidaritat per anivellar l’accés dels éssers humans als recursos, mereixedors d’una vida igualment digna i proveïda d’allò de necessari. I és ben cert que, en els textos cristians d’aquell temps, es poden trobar esbossos del que modernament serà una de les màximes comunistes: «a cadascú segons les seues necessitats, de cadascú segons les seues possibilitats».
L’anomenat comunisme cristià, l’esperit que l’envolta, ha continuat viu en tot temps entre un sector de fidels. Emergint a Sud-América, en la dècada de 1960, el moviment anomenat la teologia de l’alliberament comparteix amb el comunisme cristià la crítica al capitalisme, en tant que causant de la creixent desigualtat material i del sofriment dels més desafavorits. No sempre acceptat per la jerarquia vaticana (quan ha reconegut pinzellades de marxisme en les seues propostes), durant el papat de Joan Pau II —sent el cardenal Ratzinger (futur Benet XVI) prefecte de la Sacra Congregació per la Doctrina de la Fe—, foren processats o censurats uns quants líders del moviment.
Antimaterialisme coherent. Anticomunisme incongruent
D’acord amb els textos cristians, els fundacionals dels apòstols, i els dels Pares de l’Església que establiren els fonaments de la doctrina, no és comprensible l’oposició de la jerarquia catòlica al comunisme. Es pot entendre el combat secular que ha mantingut amb l’actitud científica, en tant que aquesta, desestimant els dogmes religiosos, tractà d’explicar el món i els seus fenòmens, el seu origen i el de l’ésser humà, sense usar el comodí de Déu. Ja li dediquí un grapat de peces a la lluita de la ciència per desempallegar-se de la religió, per afirmar i defendre que les experiències científica i religiosa són distintes i independents.
Una nova envestida intel·lectual als principis cristians emergí al segle XIX renovant la filosofia materialista i l’antiga controvèrsia materialisme-idealisme. El materialisme del XIX ultrapassà el que ja era inherent a les ciències físiques, experimentals, i a la seua pràctica, i s’aplica també a les socials: la història, l’antropologia, la sociologia, la psicologia… Es busca l’explicació material de la consciència humana, mitjançant àtoms, molècules, processos quimicofísics. Conceptes com esperit, ànima, Déu… usuals en les religions, són aliens al materialisme. I així, també s’entén l’oposició del cristianisme al materialisme. Tanmateix, d’acord amb els ideals del cristianisme fundacional, el comunisme no hauria d’estar inclòs en aquesta oposició. Podem apuntar una explicació en el fet que materialisme i comunisme estan incorporats, ambdós, al pensament marxista. I la jerarquia cristiana, catòlica o protestant, no sap (o no vol) escometre el tractament diferencial que suposaria acceptar el comunisme —els principis del qual són als seus textos—, i desaprovar el materialisme, ateu i descregut.
I quan la ciència semblava haver-se independitzat de la religió…
Eixa manca de diferenciació, eixa barreja, s’aprecia en el text de 1984 signat per l’aleshores cardenal Joseph Ratzinger, com a prefecte de la Congregació per la Doctrina de la Fe: Instrucció sobre alguns aspectes de la «teologia de l’alliberament». He enllaçat el document i solament extrac algunes idees que conté.
Reconeix l’escàndol de la desigualtat entre rics i pobres, entre països o a l’interior d’un país. Però s’oposa a localitzar el mal en les estructures econòmiques, socials i polítiques, almenys en primer lloc. El mal principal és el pecat, que hauria de ser el focus primordial en la cerca de l’alliberament. Les estructures roïnes no són causa dels mals del món. Més aviat al contrari, són conseqüència, fruit de les accions dels homes. Per incidir en la rel del mal cal que les persones lliures visquen i actuen en l’amor al proïsme i l’exercici de les virtuts, cosa que s’aconsegueix mitjançant la conversió, per la gràcia, al si de l’Església.
Davant de la urgència d’alleujar la misèria, diu Ratzinger, alguns posen l’evangelització en mode espera. Pensen que una situació intolerable necessita accions eficaces que han de partir d’una anàlisi científica de les causes estructurals de la pobresa, i que el marxisme ha posat a punt els instruments per eixa anàlisi. Reeditant la controvèrsia religió/ciència en cosmologia i en biologia (origen de l’Univers, origen de la vida i de l’home), el prefecte la porta al terreny de les ciències humanes, combatent la pretensió del materialisme d’explicar la història i els seus canvis sense recórrer a elements externs a la realitat material, com Déu o la Providència. Una explicació, a més, que inclouria la història de la mateixa Església.
I, en particular, arremet contra el concepte marxista de «lluita de classes», en tant que sembla pressuposar la noció «enemic de classe» que considera oposat al gran manament de l’amor fraternal: amaràs el teu proïsme com a tu mateix. Valoren vostés la pertinència d’aquestes reflexions del cardenal.
