Ara que tornem a recordar la derrota d’Almansa i totes les seues conseqüències, aprofitaré per a recordar un episodi molt menor de tota aquella repressió però prou significatiu de fins a quin punt va arribar a ser-ne de boja l’obsessió de Felip V pels valencians.
La nostra història comença a Xàtiva, en principi, el 1565, encara que hi ha dubtes sobre la data. Tampoc hi ha massa informació sobre la família o els primers anys del nostre protagonista, més enllà que va estudiar a València i Sevilla i que arribaria a ser un reconegut cosmògraf -com també ho seria, anys després, un altre protagonista de la sèrie, Jordi Joan–, llavors una ciència importantíssima per a la navegació, ja que els vaixells depenien de la situació de les estreles per orientar-se, i molt emparentada amb la geografia i la cartografia.
Per no saber, ni tan sols el nom és segur. Algunes fonts creuen que li van dir Ildefons, altres Alfons, però el que sí que se sap és que més tard es canviaria el nom a Diego Ramírez de Arellano i que el 1618 ja es trobava a Madrid, on s’acabava de casar amb Mariana d’Aybar, encara que els novençans no van poder gaudir massa temps de la nova situació. Pocs mesos després, Ramírez embarcaria en un viatge que faria història.
El viatge de la seua vida
Abans de continuar, però, cal explicar un poc de context. Al segle XVII, els castellans es disputaven el monopoli del comerç de les espècies amb els holandesos, que s’havien independitzat del seu imperi unes poques dècades abans.
El 1616, els navegants holandesos Cornelius Schouten i Jacob Le Maire havien descobert el cap més austral del continent americà, que havien anomenat com a Horn en al·lusió a la seua ciutat (els castellans ho transformarien en Hornos, malgrat no tenir res a veure amb cap instrument culinari). Aquest descobriment era de vital importància en la cursa pel control de les vies de navegació, ja que era una alternativa més ràpida i segura que el complicat i perillós estret de Magallanes. I és que fins llavors es pensava que aquest era l’únic pas que connectava l’Atlàntic amb el Pacífic i que la Terra de Foc o Terra Magallànica era un nou continent que s’estenia connectat amb el que hui sabem que és l’Antàrtica.
El descobriment holandés, com és natural, va deixar molt preocupat al monarca Felip III, que va ordenar l’enviament d’una expedició per tornar a cartografiar la zona i assegurar les noves vies de navegació.
A corre-cuita va començar la construcció de dues caravel·les a les drassanes de Lisboa -en aquell moment els imperis castellà i portugués estaven units- i va nomenar-se els germans Bartolomé i Gonzalo García Nodal com a capitans. El prestigi adquirit por Diego Ramírez de Arellano ja era suficient per ser escollit com a cosmògraf de l’expedició per recomanació del Consell d’Índies.
Després de “reclutar” una expedició formada majoritàriament per mariners forçats -no van trobar-se voluntaris per la seua perillositat- els vaixells Nuestra Señora de Atocha i Nuestra Señora del Buen Suceso van salpar de Lisboa el 27 de setembre del 1618.
El viatge no va estar exempt d’incidents i problemes. El més greu segurament va ser l’intent d’amotinament desbaratat a l’alçada de Brasil, quan una part de la tripulació va intentar apoderar-se dels vaixells, inutilitzar-ne un serrant els pals i utilitzant el segon per tornar a la península. Desembarcats i empresonats els rebels a Rio de Janeiro, van ser substituïts per nous mariners, aquesta volta contractats voluntàriament.
Al gener del nou any van començar a apropar-se a la seua destinació, cartografiant la zona de la Patagònia i reanomenant badies, estrets, canals i caps a lliure voluntat. No sols no respectaven les denominacions dels habitants indígenes -ni se’ls passaria pel cap, recordeu que Amèrica era una “terra verge”- sinó ni tan sols dels seus predecessors holandesos els mapes i diaris que gastaven com a guia.
Així, l’estret de Le Maire va passar a dir-se Sant Vicent -la valencianitat comença a notar-se- i el de Horn o Hornos, com Sant Ildefons, en una mostra de modèstia remarcable. Encara que per ego cal remarcar el bateig de l’arxipèlag Diego Ramírez, situat a quasi cent quilòmetres del Cap d’Hornos i que durant més de mig segle seria la terra més al sud visitada mai pels europeus.
Amb tot, el premi gros -i probablement la principal aportació del nostre protagonisme a la geografia universal- se’l va endur l’Illa de Xàtiva. I és que l’expedició va demostrar que de “Terra Magallànica” res de res, que en realitat es tractava d’una illa relativament menuda -en comparació amb el que es pensava- i “fàcilment” circumnavegable que Ramírez va batejar amb el nom de la seua ciutat natal.
L’expedició va servir també per a esmenar els errors en alguns càlculs geogràfics dels holandesos -quasi dos graus en la situació dels territoris- i després de contactar amistosament amb els habitants nadius de la zona, desafiar les baixes temperatures i els forts vents van arribar al Pacífic, fent una relació molt exacta de tots els accidents geogràfics.
Finalment, i després d’esquivar un atac de pirates francesos, l’expedició va tornar a la península el 9 de juliol de 1619, després de pràcticament 10 mesos de viatge i sense haver de lamentar cap pèrdua de vida humana, cosa extraordinària a l’època.
Tant Ramírez com els germans Nodal va ser rebuts personalment per Felip III, a qui van mostrar els resultats de l’expedició així com alguns regals, com pells de llop marí o adorns indígenes. Amb tot, al nostre protagonista se li va prohibir publicar el seu diari del viatge per tal de beneficiar el dels capitans -un fet que no contribuiria a millorar les relacions entre un i altres, que no havien estat precisament plàcides durant el viatge-, que quedaria com a únic testimoni de l’expedició durant pràcticament quatre segles, fins que l’historiador José María López Piñero descobriria el manuscrit en un arxiu.
A viure de rendes, però poc
Però no es pot dir que el nostre Diego -o Ildefons- no traguera rèdits del seu èxit. Nomenat Pilot Major de la Casa de Contractació de Sevilla el 1620, possiblement el càrrec de més importància a què podia aspirar un pilot.
L’exercici del càrrec no va ser especialment plàcid per a Ramírez, amb un pleit important amb la resta de cosmògrafs de la institució pel control i revisió dels instruments de navegació. A més, una nova expedició -on el van enrolar a pesar de la mala relació amb els germans Nodal, de nou els capitans- va acabar amb un naufragi només eixir de Cadis i el nostre protagonista, salvant la vida de miracle gràcies que va aconseguir arribar nedant a la costa. I malgrat el pagament extraordinari 1,174 reals pels tres mesos que va estar a la Cort informant sobre els resultats de l’expedició a la Patagònia, els deutes que tenia cada volta eren més asfixiants. Aquests, però, van acabar sent problema de Mariana d’Aybar, quan, embarassada de 6 mesos, va quedar vídua amb la sobtada mort de Diego o Ildefons Ramírez el 1624, només cinc anys després del seu retorn victoriós d’Amèrica.
Censura post-mortem
Resulta obvi que hui en dia no hi ha cap gran illa argentina coneguda com a Illa de Xàtiva, sinó que aquesta continua sent coneguda com a Terra de Foc. No queda clar del perquè el nom no va quallar (tampoc ho van fer els renomenaments de l’estret de Le Maire o del cap d’Hornos). Una possibilitat és que en quedar inèdita la seua crònica del viatge també s’oblidara el mapa amb el nom d’Illa de Xàtiva. L’altra opció, defensada per López Piñero, descobridor del manuscrit, és que 80 anys després d’aquests fets, la venjança de Felip V contra Xàtiva va ser tan ehhaustiva, que no només va obligar la ciutat a canviar el seu nom per Colonia de San Felipe després de cremar-la, sinó que també censuraria el nom d’Illa de Xàtiva per tal que s’oblidara definitivament. El que va passar per alt al rei castellà va ser que Ramírez també havia batejat un cap com Sebatense -gentilici en castellà de xativí-, un nom que encara hui en dia existeix a la punta sud d’Argentina.
