Açò comença a ser un patró: dona pobra, biografia sense gaires dades. Ho hem vist amb Al-Abbadiyya, Ezme, Narcisa Torres, Rita Mas “La Rulla” o Vicenta-Rosa Ferreres. Així que aquesta volta, per pal·liar la manca d’informació de la nostra protagonista, enlloc d’una història en portarem dos. El nexe d’unió? Les dones que es rebelaven contra la pobresa i la carestia i, sobretot, Estivella.
Perquè és en aquest municipi on va nàixer Amàlia Alegre Arnau el 1862. Com déiem, se’n sap ben poca sosa de la seua vida, a banda que era de família obrera, amb una formació escassa, bàsicament autodidacta, que segurament es polititzaria de ben jove en els ambients republicans hegemònics entre les classes populars a la València de finals del segle XIX i que en algun moment de la seua vida va emigrar a Barcelona. Quan? No se sap.
Pot ser que el 1911 encara visquera en Estivella? Llavors tindria ja 49 anys i seria ja una dona feta i dreta, potser un poc tard per emigrar després, però com veurem ara, hi ha raons per fer-se la pregunta.
Revolta a Estivella
Perquè, què va passar el 1911 en aquest xicotet municipi del Camp del Morvedre que llavors (i ara) tenia tot just uns 1.500 habitants? Doncs, concretament, el 28 d’abril, quan va passar el recaptador de l’impost dels consums -una de les taxes més impopulars, ja que repercutia directament en el preu de les coses- diversos veïns van impedir que li cobrarà a un home que no podia pagar-lo i van fer-lo desistir i marxar.
L’acció, però, va posar a punt d’ebullició un municipi que ja vivia una situació de tensió permanent. L’alcalde, monàrquic, estava enfrontat a bona part del poble, republicà, i les seues formes caciquils incloïen un cobrament d’impostos a la carta. És a dir, que només pagaven les taxes municipals, els adversaris polítics, els enemics personals i els pobres, mentre que els propietaris i monàrquics n’estaven exempts.
Tornant als fets concrets, el 3 de maig, el consistori, ara reforçat per la Guàrdia Civil, va intentar tornar a cobrar les taxes que es devien. Enfront, però, van trobar-se una concentració d’una cinquantena de dones i xiquets que els rebia amb crits i insults. I aquesta és una de les característiques més curioses de la revolta d’Estivella, que totes les participants eren dones, algunes amb els fills.
El síndic municipal, tirant mà d’una ordenança que prohibia cantar i fer soroll pels carrers, va multar onze veïnes del poble. Havien cridat “Visca la República, visca la llibertat i muira l’alcalde!”, segons va deixar escrit a l’expedient, que permet saber el nom de totes onze: Mercedes Montesinos Garriga, Mercedes Villalba Montesinos, Dolores Correcher Alegre, María Tortonda Tortonda, María Obrer Obrer, Rosa Obrer Obrer, María Domingo Mateu, Francisca Blasco Blasco, María Álvarez Obrer, Rosa Obrer Mateu i Patrocinio Rodrigo Roig. Com es pot veure, no hi figura el nom de la nostra protagonista, encara que sí que hi ha una Dolores Correcher Alegre, que potser eren família. Amb tot, un poc de paciència, que ara arribarà la connexió.
Les dones multades van negar-se a pagar la sanció excepte una, però tot era una estratègia, ja que només pagant es podia recórrer. Després d’un periple judicial que arribaria fins al Ministeri, les multes serien retirades i fins i tot tornada la quantitat ja abonada. Poc després, l’alcalde abandonaria el càrrec. Era una de les primeres voltes que una manifestació formada únicament per dones aconseguia una victòria.
Revolta a Barcelona
Ara fem un salt de set anys i 350 quilòmetres i ens plantem a Barcelona el 1918. La Primera Guerra Mundial ha comportat un boom econòmic per l’estat espanyol, que es manté neutral i ven productes industrials de tot tipus als dos bàndols. Les exportacions estan disparades i les fàbriques funcionen a tota màquina. Els beneficis, però, no es reparteixen equitativament. Mentre els patrons tenen guanys històrics, la inflació es menja els augments salarials, quan n’hi ha. Si no n’hi ha, la misèria i la fam criden a la porta. Barcelona, que només un any després serà l’escenari de la famosa vaga de la Canadenca, és una olla a pressió.
És llavors quan, ara sí, entra en acció Amàlia Alegre. El 10 de gener penja un cartell al carrer de l’Om, a l’actual barri del Raval, on vivia, on fa una crida a protestar per l’encariment del carbó, els aliments i el combustible que posava en perill la subsistència de la classe obrera, i més en ple hivern. Més de 400 persones, la majoria dones, van respondre a la convocatòria i van marxar, pacíficament fins al Govern Civil, llavors responsable de controlar la inflació, i el mateix governador, Ramón Auñón les va rebre, però no en van treure més que bones paraules i promeses vagues.
Alegre, a qui algunes fonts situen com a militant del Partit Republicà Radical, d’Alejandro Lerroux, a altres pròxima a la CNT, ja que a casa seua s’hi acostumaven a amagar sindicalistes perseguits [cal aclarir que a l’època, les dues coses eren compatibles i no seria fins més tard que Lerroux faria el seu gir cap a la dreta]. Com déiem, Alegre, no va quedar contenta amb la resposta del governador i les protestes van repetir-se la mateixa vesprada i els dies posteriors.
El 18 de gener, una nova manifestació reuneix més de 5.000 dones a la plaça Catalunya i els únics homes autoritzats a assistir-ho són els periodistes. Comença a veure’s ara les similituds amb els fets d’Estivella?
“Això no és cap manifestació política –cridava– sinó fam, i la fam no es mata més que amb carn o amb bales. I anirem a treure les senyores dels seus pisos per a que vinguin amb nosaltres, perquè els hi farem recordar que elles, les reines, també en tenen de fills. I no voldrem homes. Mentre nosaltres lluitem, que cuidin ells de les criatures”, recull la premsa de l’època posant les paraules en boca d’una oradora sense identificar però que ben bé podria ser la nostra protagonista.
La manifestació recorre el centre de la ciutat i fa aturar els cotxes i entra als cabarets i a les botigues de luxe per obligar les dones burgeses a unir-se a la protesta.
A mesura que les protestes s’estenen es radicalitzen i es tornen més violentes. S’apedreguen els locals d’oci freqüentats pels comerciants, als qui acusen d’especular amb els productes bàsics i es vandalitzen magatzems i comerços, que han de tancar per por a les revoltades. També es fan compres als preus que marquen les manifestants, molt per sota de l’oficial. A les demandes inicials de baixades de preus, s’hi suma que aquests tornen al cost del 1915 i també la reducció a la meitat dels lloguers. Uns dies després, un nombrós grup de dones acudirà al barri de Sant Andreu a aturar el desnonament d’una veïna. L’exemple s’estén i es viuen motins similars a ciutats com Alacant o La Corunya.
La repressió
A finals de mes, les autoritats decideixen acabar amb les protestes decretant l’estat de guerra i desplegant l’exèrcit. Hi ha nombroses detingudes i empresonades, encara que, de nou, no hi ha constància que la nostra protagonista estiguera entre elles. Potser va ser apartada de la direcció de les protestes un poc abans, precisament acusada de partidista i d’actuar en benefici del partit de Lerroux i no del poble,
Amb tot, una cobla inventada per les manifestants mostra fins a quin punt va ser estimada per les revoltades:
Una tal Amàlia Alegre, que de molt mal humor estava,
un paper va escriure un dia,
dient al governador: volem menjar barato
i si això no logrem, algú pagará el pato!
Ai, ai, ai… Per les dones va ésser una mala setmana,
quan anaven pel carrer cridant
Ai, ai, ai… que tenim gana”.
Malgrat la repressió, les autoritats també van intentar rebaixar la tensió destituint el governador civil i aplicant un control de preus més estricte, així que, com havia passat amb Estivella, la revolta de les dones va suposar una victòria.
L’única altra dada que hem trobat d’Amàlia Alegre va ser que va morir, a Barcelona, el novembre del 1931.
