El matrimoni format per Dolores Luna Sarrió i Andreu Hernàndez Richard és d’una gent de classe obrera i poca formació, però molt polititzat. Sense que n’haja transcendit la militància concreta a cap partit o sindicat, se’ls adscriu sempre a un “republicanisme d’esquerres”. Ambdós passaran les seues idees als seus fills, Andreu i Encarna, nascuda el 1912, i és aquesta segona la que ens interessa.
La situació laboral de la família els obliga a migrar des de la seua Beneixama (l’Alcoià) natal fins a Narbona, primer, i Madrid, després. Allí la jove Encarna comença des de ben joveneta a treballar i militar. El primer ho fa a la secció tèxtil dels magatzems Rodríguez, a la Gran Via de la capital espanyola. El segon, a les joventuts del PCE.
Hi ha poques dades més de la seua primera joventut, però el que sí que se sap és que l’esclat de la guerra l’enganxa amb 24 anys i corre a allistar-se a la brigada que està organitzant el partit comunista a un convent dels Salesians que ha estat requisat. No sabem si allí coincidiria amb una altra protagonista de la sèrie, la també comunista Virtudes Cuevas, però mentre a aquesta mai la van deixar combatre, Encarna sí que és acceptada a les unitats de combat, i no a qualsevol, sinó a una de les unitats més perilloses: la 22a Brigada Mixta de Metralladores.
Hernández Luna -o directament Luna, com era més coneguda- va anar a fer la instrucció a Albacete, on hi havia el comandament central de les Brigades Internacionals. Allí probablement coneixeria Alberto Sánchez, un brigadista cubà de qui s’enamoraria perdudament. A inicis del 1937 la jove parella es casaria amb el comandant del regiment, Enrique Líster, fent de retor laic. “En nom de la República Espanyola, els declare marit i muller”, va decretar.
A Albacete també coneixeria el futur coronel general soviètic Aleksandr Rodímtsev, qui seria el seu instructor. A les memòries, aquest militar se’n recordaria d’aquella joveneta de Beneixama i en ressaltaria la visió tàctica, les dots de comandament, la capacitat per aprofitar el terreny i emplaçar les metralladores on podien ser claus.
Tragèdia i poesia a Brunete
Recent eixida de la caserna d’Albacete, la nostra protagonista participa primer a la batalla del Jarama, després a la de Guadalajara. En aquestes segones, els legionaris italians de Mussolini intenten aconseguir una gran victòria en honor al Duce entrant a Madrid des del nord-est. Malgrat comptar amb la meitat de combatents i molt menys material pesant, les brigades internacionals aconsegueixen frenar l’avanç feixista, a costa d’enormes pèrdues humanes. És una de les principals victòries republicanes de la guerra.
Rodímtsev escriurà sobre la participació d’Encarna en aquesta batalla: “La xica va anar donant corredisses d’un accident a un altre i va arribar a temps. Quan els sediciosos es van llançar a l’atac va començar a sonar la metralladora del flanc. Tirava amb càlcul precís i serenitat i no hi havia qui se salvara del seu foc mortífer. En sentir la veu de la seua companya, va començar a tauletejar també la metralladora del flanc esquerre. L’atac dels moros en direcció a la cota va ser rebutjat. Luna va tornar radiant i alegre.
– Els hem fotut bé?
– Com uns braus, vaig elogiar a la xica”.
Després arribaria, però, la batalla de Brunete, l’intent republicà de trencar el setge de Madrid. El resultat per a la República és decebedor, però per al jove matrimoni, les pèrdues són irrecuperables. Alberto Sánchez cau ferit fatalment. És atés a un hospital de campanya, però es nega a ser traslladat a la rereguarda i continua lluitant fins que un obús enemic el destrossa.
La seua dona es manté ferma amb els dits al gallet de la seua metralladora Maxim. És el jurament que s’han fet. En cas que un caiga, l’altre continuarà combatent el feixisme fins al final.
“Valenta entre les valentes. Al costat del pont del Jarama, ella sola va contindre diverses desenes de franquistes. L’esquadra de la metralladora que guarnia el pont va quedar totalment fora de combat, i els sediciosos, en veure el camp lliure, es van llançar a l’atac. I, de sobte, la metralladora ‘morta’ va començar a sonar. L’empunyava Encarna Luna. Havia col·locat una nova cinta i per ràfegues curtes va començar a fer foc contra les files dels atacants”, recordarà anys més tard Rodímtsev a les seues memòries.
Pablo Neruda, amic de la parella escriurà un poema en record a Alberto:
“Allí yace para siempre un hombre que entre todos destacé,
como una flor sangrienta, como una flor de violentos pétalos abrazadores.
Éste es Alberto Sánchez, cubano, taciturno, fornido y pequeño de estatura,
capitán de 20 años. Teruel, Garabitas, Sur del Tajo, Guadalajara,
vieron pasar su claro corazón silencioso.
Herido en Brunete, desangrándose, corre otra vez al frente de su brigada.
El humo y la sangre lo han cegado.
Ya allí cae, y allí su mujer, la comandante Luna
defiende al atardecer con su ametralladora el sitio donde reposa su amado,
defiende el nombre y la sangre del héroe desaparecido”
Capitana i potser comandant
Fidel a la seua promesa, la nostra protagonista continuarà la lluita malgrat tot. El seu valor fa que malgrat el decret de militarització, que expulsa les dones milicianes de les unitats de combat, ella continue al capdavant de la unitat de metralladores, ara amb el grau de capitana. No només és de les poques dones que aconsegueix esquivar la prohibició de combatrel, sinó que a més és la que arriba a una màxima graduació.
Luna va ser ascendida a capitana, però després de la Batalla de l’Ebre, on va resultar ferida, hi ha fonts que asseguren que també hauria estat nomenada comandant de Brigada, mentre que d’altres posen l’afirmació en guaret per manca de documentació oficial.
Amb la guerra ja perduda, Luna rep autorització per tornar a Beneixama. Serà l’última volta que veurà el seu poble. Allí recull el seu pare i emprén el camí cap a l’exili que ja hem conegut en altres capítols, com el d’Amèlia Jover, Pepet Ballester o Paz Azzati. En aquesta ocasió, després d’una breu estada a França, el destí serà Moscou.
Espia internacional… fins a la mort?
Per a Encarna, igual que per a Amado Granell o Josep Llinares, la guerra no va acabar el 1939. Una nova conflagració, d’una mida difícil de concebre, estava a punt de començar i tothom s’estava preparant. La Unió Soviètica va reclutar centenars de quadres comunistes de l’estat espanyol amb alta formació militar i molt motivats políticament. El més conegut, segurament, serà el català Ramon Mercader. Encarna Luna seguirà un camí similar.
A Moscou, des del 1941, comença a estudiar a l’Institut Número 100, que es dedica a formar quadres per al Komintern, però també el KGB. Aprén teoria política -recordem que malgrat la seua militància, Luna a penes tenia formació reglada-, rus i alemany. «Moderada i disciplinada, amb capacitat de comandament i d’assumir responsabilitats», s’explica a la seua fitxa escolar. També s’hi explica que està preparada per a “realitzar accions il·legals”.
Acabada la guerra, oficialment comença a treballar per al Komintern, però a la pràctica les seues funcions són molt més delicades. Malgrat la poca informació que hi ha d’aquest període, se sap que la seua primera missió va ser a París a finals de la dècada de 1940. Allí feia de costurera i passava informació al KGB.
Després la van enviar a Mèxic, on va treballar cuidant un vell escriptor, de qui encara es desconeix el nom.
En algun moment desconegut va traslladar-se al Quebec, on durant anys va treballar en uns grans magatzems sota identitat falsa, el que podria fer pensar que continuava la seua tasca d’espia.
Encarna Hernández Luna va morir d’un accident de trànsit l’any 2004 a l’edat de 92 anys, sobrevivint al mateix estat soviètic per al qual treballava.
