D’Aurora López García sabem que va nàixer al barri del Molinete de Cartagena l’agost del 1896, però aquesta és una informació recent, fruit de les investigacions de Vicent Ramada, ja que fins fa ben poc era una persona absolutament anònima malgrat la importància -encara que fora de forma un poc tangencial- que va tenir en la història social del segle XX a l’estat espanyol.
I és que Autora López no va ser una dirigent anarquista coneguda, com l’altra protagonista de la sèrie, Amelia Jover, sinó una militant de base, però amb un caràcter de ferro i una determinació vital que va compartir amb tants i tants anarcosindicalistes que van fer possible que l’experiència llibertària més important de la història es realitzara a casa nostra.
De López se sap que amb només 16 anys va casar-se amb Juan Pedro Pareja, 10 anys major que ella, i que poc després el matrimoni marxaria a Màlaga, on naixeria la seua primera filla, Dolores, i després tornaria a Cartagena, on naixeria la segona filla, Carmen.
La primera menció d’Aurora com a sindicalista apareix al juliol del 1923. La premsa de l’època ressenya que va participar, com a dirigent del Sindicat de l’Agulla, en un míting en solidaritat amb els treballadors de les drassanes, que es trobaven immersos en una duríssima vaga. La dada permet deduir algunes dades de la vida de la nostra protagonista. La primera, que treballaria com a costurera o modista, ja que eren les professions que s’agrupaven al voltant del Sindicat de l’Agulla. L’altra que és possible que començara el seu activisme en el sindicalisme catòlic, ja que era majoritari en aquests àmbits, on els anarcosindicalistes en canvi tenien molt poca implantació. Ara, resulta evident que la mateixa activitat sindical radicalitzaria López des d’uns possibles inicis més moderats. Un camí força habitual a l’època.
De fet, la seua intervenció al míting ja deixa clar que no buscava precisament l’entesa entre obrers i patrons. A banda que la vaga a les drassanes estava impulsada per la CNT, Aurora els va dir a aquells treballadors que “resistiren abans de ser humiliats” i que “emigraren abans de fer desistiment de la seua dignitat”. I a les dones va demanar-los que “prestaren tota la calor i tot el foc de la seua ànima cartagenera a aquesta causa noble i justa dels treballadors, vexats i escarnits per una empresa poderosa i avassalladora, que ha volgut portar el dol a la classe obrera i hui tracta de rendir els treballadors per la fam i la misèria”. No hi ha gaire marge per pensar que la nostra protagonista era ja una anarcosindicalista de cor.
La FAI i una paella
Pocs mesos després d’aquests fets, Miguel Primo de Rivera fa el seu colp d’Estat i la CNT és il·legalitzada i durament reprimida. Poc després, López i família marxen cap a València. No és estrany pensar que fugien de possibles represàlies i buscaven un lloc on no foren tan coneguts.
La dictadura de Primo de Rivera és especialment dura per l’anarcosindicalisme. La majoria de militants són empresonats o caçats pels pistolers de la patronal enquadrats en els tristament famosos “Sindicats Lliures” o han de fugir a l’exili.
De fet, el mateix colp és una reacció a la força de l’anarcosindicalisme, que respon als atemptats patronals amb bombes i assassinats. Si bé l’epicentre és Barcelona -que llavors es guanya el malnom de la Rosa de Foc-, València tampoc és queda arrere.
L’assassinat dels dirigents sindicals més coneguts i amb capacitat de mobilització ha fet emergir una nova generació de militants més radicals i empesos cap a l’acció directa. Els més coneguts són els integrants del grup Los Solidarios: Durruti, Garcia Oliver, Jover i Ascaso. Amb la desbandada provocada per la repressió primoriverista, aquests militants tenen por de perdre el control de la CNT i que aquesta prenga posicions més pactistes. Cal una organització específicament anarquista que s’assegure el control del principal sindicat obrer. És el que en l’argot de l’època anomenen “la trava”.
Aquest és l’origen de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la unió de diferents federacions i grups d’afinitat llibertaris d’arreu de l’estat espanyol, la Unió Anarquista Portuguesa o la Federació de Grups Anarquistes en Llengua Espanyola de França. Per entendre la importància d’aquella jornada, potser només cal dir que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans inclou l’entrada “faista” com a “Membre o partidari de la FAI”.
Hi ha diverses reunions prèvies com les d’Évora (Portugal) o Marsella, però el que es considera el congrés fundacional formal de la FAI va produir-se a València el 27 de juliol del 1927, en un ambient d’estricta clandestinitat. Els assistents van aprofitar el moviment de la gran Fira de Juliol per a passar desapercebuts.
Tan clandestí, de fet, va ser tot, que durant molts anys a penes se sabia gran cosa d’aquesta reunió, qui hi havia participat i on s’havia produït. Es donava per bona l’explicació de Josep Peirats -dirigent anarquista de la Vall d’Uixó- qui en les seues memòries parlava d’una paella a la platja del Saler.
Les investigacions de Ramada apunten que la paella sí que va existir, però va menjar-se al corral d’una casa de Patraix, al carrer llavors conegut amb el nom d’El Gurugú. Era, com heu imaginat, la casa d’Aurora López i família.
Tampoc és menor la qüestió de la paella. Garcia Oliver -qui no es trobava aquells dies a València per estar empresonat- recorda a les seues memòries que “Per a conéixer bé als valencians (…), cal haver menjat amb ells la paella a la seua manera, prescindint de plats, ganivets i forquetes, només amb la cullera enfront del triangle que cadascú traça fins al centre de la paella (…) com àrabs asseguts a la porta de la tenda, fent boles de cuscús, esperant el pas del cadàver de l’enemic”.
Una forma de menjar, compartint-ho tot en peu d’igualtat que pot ser àrab, com deia Garcia Oliver, però també molt anarquista.
Arriba la República
Amb la caiguda de la dictadura, la CNT va tornar a la legalitat i va créixer exponencialment fins a recuperar o fins i tot superar la seua força prèvia en qüestió de mesos. Ara, això sí, sota control faista, fet que comportaria no pocs problemes i una escissió, però centrem-nos en Aurora.
La nostra protagonista continua la seua incansable lluita revolucionària. Es diu que el mateix Durruti s’allotja a casa seua quan visita València. I se sap del cert que el 1932 està a la presó per la seua activitat sindical. També participa en nombrosos mítings i conferències en llocs tan diferents com Albacete, Càlig, Cartagena, Cieza i Xàtiva. Treballa a favor de l’alfabetització de les dones i impulsa el grup femení “Cultura i Acció” de Natzaret o el Centre Proletari Cultural que s’obrí al Camí de Barcelona.
Més tard emigraria breument als Estats Units, ja que el 1934, la premsa anarquista la presenta com a recaptadora de fons solidaris enviats pels obrers des de Detroit.
Retorn a la clandestinitat
A diferència de tantes militants anarquistes o comunistes com Martí Ibáñez o Virtudes Cuevas, Aurora mai marxà de València després de la victòria feixista. Amb documentació falsa i, se suposa, gràcies a ser una persona relativament anònima, continuà residint a la ciutat i, molt probablement, militant en la clandestinitat. De fet, se sap que el seu home, Juan, va ser detingut i empresonat per intentar refundar la CNT, encara que la condemna a mort li seria commutada.
El matrimoni va viure al carrer Drassanes de València, al costat de la via del trenet del Grau, fins als anys 80, quan Aurora -Juan havia mort el 1972- va marxar a Lorca (Múrcia) per viure amb la seua filla Dolores fins a la seua mort, el novembre del 1982.
