El personatge d’aquesta setmana és prou conegut, però ho és sobretot per la seua mort, així que ací ens centrarem sobretot en la seua vida, perquè va fer realment una cosa remarcable: editar premsa en valencià i fer-se enormement ric amb aquesta activitat. Açò sí, no li demaneu correcció política.
Vicent Miguel Carceller va nàixer a València el 27 de març del 1890 en una família molt humil. De fet, a penes té temps d’atendre una educació més bàsica que ja s’ha de posar a treballar. La València de l’època és un bastió republicà, on les idees anticlericals i autonomistes defensades per Blasco Ibáñez són hegemòniques, malgrat les contínues batalles amb monàrquics i carlins que vam explicar quan vam parlar de Rita “la Rulla”.
És en aquest ambient que el nostre protagonista es polititza ràpidament i per donar eixida a les seues idees i creativitat comença a col·laborar en una revista molt popular a l’època: La Traca, on, quan sols té 19 anys publica les primeres col·laboracions. Però duraran poc, ja que el mateix any, la revista és clausurada per ordre governativa, una altra volta.
Però, abans de continuar caldrà explicar un poc que era La Traca i per què les autoritats la tancaven de forma recurrent. Fundada el 1884 amb el subtítol “revista pa la chent de tro” per Manuel Lluch i Soler, era una publicació de caràcter satíric, que tenia els militars, retors i burgesos entre els seus objectius més habituals, fet pel qual va patir nombroses suspensions i, fins i tot, l’empresonament del seu director. Malgrat els entrebancs, la seua popularitat -arribava a tirar fins a 12.000 exemplars en un moment en què València tot just tenia 130.000 habitants- feia rendible tornar a editar-la una volta i una altra, fins i tot canviant-li la capçalera per a evitar la censura, així que al llarg de la seua trajectòria es diria la Traca Nova, la Nova Traca o L’infern. El secret del seu èxit era parlar a la gent més senzilla amb el seu propi llenguatge: planer, directe, groller, amb molts dobles sentits basats en la cultura popular i, sobretot, en valencià.
El 1909, com dèiem, la revista afronta un nou tancament que pareix definitiu, així que a grans mals, grans remeis, el jove Carceller veu que si vol continuar escrivint en premsa, l’haurà de crear ell mateix, així que el 1911, convenç Enrique Corbí perquè pose el capital i es llança a l’aventura de tornar a treure La Traca al carrer. En un principi, figurarà com a director legal José Calpe. Llavors la majoria d’edat estava fixada en els 25 anys i el nostre protagonista en tenia 21, per la qual cosa no podia votar ni dirigir periòdics.
Un model d’èxit
La nova etapa de La Traca va seguir l’estela de l’anterior. Un humor bast que apel·lava al ressentiment d’unes classes populars que vivien en la misèria mentre havien de suportar els sermons de l’Església i l’ostentació dels rics. De nou comencen les denúncies i les persecucions, però l’èxit no sols es manté, sinó que es multiplica. Carceller juga amb els límits -i sovint els traspassa- de l’estricta moral de l’època apostant pels continguts eròtics i l’humor amb referències sexuals, així moltes de les denúncies venien per aquesta banda i no per l’estrictament política. I quan es reobri, aviat recupera la tirada de 12.000 vendes i el 1915 ja arriba a les 30.000.
Amb tot, l’estil escandalós de Carceller no agrada a tothom i Calpe i un grup de dibuixants que consideren que l’aposta eròtica és massa arriscada legalment i comercial s’escindiran el 1916 per crear La Matraca. Paradoxalment, Calpe, que tenia por a la justícia pels continguts de La Traca, seria amb aquesta nova aposta que hauria d’exiliar-se per no acabar a la presó, però no pel que va publicar, sinó pels deutes que va deixar una revista que no va agradar per “suau”.
Humor de guerra (cultural)
Però no tot a La Traca eren acudits de pit i cuixa. També hi havia col·laboracions dels principals intel·lectuals republicans de l’època, com el periodista Félix Azzati, hereu polític de Blasco Ibáñez -i ací vam parlar de la filla, Paz Azzati– Carles Salvador o Maximilià Thous.
I és que Carceller no tenia només un projecte comercial, sinó també polític. Pertanyent a l’ala més valencianista del blasquisme va apostar preferentment pel valencià, tant com a editor com a autor, i potenciant un model lingüístic -cal tenir present que sense tradició periodística en valencià, tot estava per fer- molt proper al parlar del carrer i allunyat de l’estil cultista i jocfloralesc dels prohoms de la Renaixença i Lo Rat Penat.
Per a La Traca, l’humor no era només una via per vendre revistes, sinó una arma de combat ideològic, un mitjà per desemmascarar la hipocresia de l’Església, la monarquia, l’exèrcit i els rics, i també per crear un “sentit comú” on el poble, portador de totes les virtuts, patia per les imposicions de tots aquells vividors. Autèntica batalla cultural per l’hegemonia. Un Gramsci avant la lettre, però més de fer que de teoritzar.
Més enllà de La Traca
El nostre protagonista, però, no es va quedar en aquesta aventura i va utilitzar el seu nas per ampliar el negoci i crear un autèntic empori editorial i de producció cultural.
El 1914 funda el setmanari El Conte del Dumenche, per donar eixida a joves escriptors valencians -i on va començar un altre protagonista de la sèrie, Vicent Clavel–, després Nostre Teatro, setmanari especialitzat en publicar dramatúrgia en valencià, la revista taurina El Clarín, El Fallero, que no necessita presentació, i ja amb la República algunes de les primeres revistes específicament eròtiques de l’estat espanyol, com El Xoriço Japonès, El Piropo, Rojo y Verde, Fi-Fi o Bésame, cadascuna amb el seu particular historial d’èxits de vendes i problemes amb la justícia.
El seu èxit comercial es deu també a la seua inventiva, ideant tot tipus de concursos, sorteigs, promocions, desfilades, homenatges i regals -el que hui en diríem engagement i crear comunitat- inclosos alguns tan curiosos com la pregunta “què li faria vostè a la sogra” on els lectors havien de respondre amb un relat. Continguts gratis i vendes assegurades, tot inventat ja fa més d’un segle.
Del periodisme va saltar a la producció cultural. El 1933 va construir el Teatre Serrano i el Nostre Teatre -on es representarien obres exclusivament en valencià, seguint l’estil còmic i eròtic dels sainets-, al centre de València i més tard un dels primers cinemes de la ciutat, el Metropol.
També va organitzar espectacles taurins del gènere del “toreig bufo”, on es mesclaven les vaquilles i l’humor.
La revista més venuda de tota la història
La Traca, però, seguiria sent la nau capitana d’aquest creixent empori. Barrejant sàtira i denúncia, la seua popularitat i tirada seguiria creixent malgrat els constants problemes amb la censura -que s’intensificaria durant la dictadura de Primo de Rivera- i els canvis de nom per esquivar-la: L’Ombra o La Chala, malgrat els quals, aconseguia mantenir la fidelitat dels lectors.
Amb l’arribada de la República decideix rellançar La Traca, però aprofitant que el seu espai ja té La Chala, aquesta volta ho farà en castellà. I, pel que sembla, l’humor valencià va ser ben rebut. Mantenint el seu estil anticlerical i el to picant de sempre, va anar incorporant cada volta un contingut més polític, favorable a les esquerres en general i a la segona meitat de la dècada del 1930 assoleix la xifra de 500.000 exemplars de tirada. Amb una població total d’uns 23 milions de persones, sis de les quals eren analfabetes, actualment hauria de suposar una tirada de pràcticament dos milions d’exemplars. En els seus millors moments, la revista amb més tirada de la història a l’estat, Pronto, vorejava la meitat d’aquesta xifra.
Amb l’esclat de la guerra, Carceller convertiria La Traca en una ferramenta de propaganda antifeixista. Les caricatures de Franco i Queipo de Llano tindrien tant d’èxit que aquest segon amenaçaria el nostre protagonista en alguns dels seus funestament famosos discursos radiofònics. Unes amenaces que Carceller respondria dient que l’esperava a València “amb un barril de vi”. “La seua relació [un amb les arengues a la ràdio i l’altre amb els textos a La Traca] va ser quasi epistolar”, en paraules del periodista Ricardo Macian, autor d’un documental sobre l’editor.
Desgraciadament, Queipo de Llano compliria les amenaces i quan la Falange va entrar a València, els primers objectius on va dirigir-se va ser als estudis de Ràdio València per anar a buscar a Carceller. Aquest s’havia quedat a casa, pensant que, sense delictes de sang, només hauria d’anar a la presó, tal com proclamava la propaganda feixista.
Enlloc d’açò, tant ell com el dibuixant Carlos Gómez “Bluff” serien salvatgement torturats per tal que revelaren la identitat d’un altre vinyetista que signava com Tramús. Cap dels dos va parlar i Enric Pertegàs salvaria la vida gràcies a açò.
Finalment, el 28 de juny del 1940 serien afusellats al paredó de Paterna i soterrats en una fossa comuna, mentre que la seua fortuna seria requisada i la seua memòria proscrita. Malgrat açò, la tradició d’il·lustració valenciana que tant havia promogut va continuar amb noms coneguts d’aquesta sèrie, com Manuela Ballester, Eduardo Vañó, Miguel Ambrosio o Salvador Larroca.
