Lluïsa de Borja i d’Aragó va nàixer el 19 de novembre del 1512 a Gandia i no podria haver arribat a una millor família. El pare era Joan de Borja i Enríquez, duc de Gandia i la mare Juana de Aragón y Gurrea. O per dir-ho d’una altra forma, els seus besavis eren el Papa Alexandre VI i el rei Ferran II el Catòlic. Bona part de la família ja han passat per la sèrie, inclosa la seua tieta Isabel, la iaia Maria, la besiaia Vanozza, la tia iaia Lucrècia i, fins i tot, la rebesiaia Isabel, però és que els Borja, com a bona família disfuncional donen molt de joc en aquesta sèrie a mig camí entre la divulgació històrica i la salsa rosa.
I si parlem de famílies disfuncionals, la de la xiqueta Lluïsa no es queda enrere. Tercera filla del primer matrimoni del seu pare, en total van ser 19 germans entre complets -de pare i mare- i mig germans, més un vintè d’una relació extramatrimonial. Un d’aquests mig germans era Pere Lluís Galceran, Mestre de l’Ordre de Montesa i perseguit per la Inquisició per sodomita, mentre que l’altre va ser Francesc de Borja, tercer general dels jesuïtes i santificat per l’Església Catòlica.
Des de ben menuda, Lluïsa va patir les dues influències: per una banda la d’una família profundament pietosa i amb fortes inclinacions religioses i per l’altra els constants escàndols morals. Òrfena de mare que va morir a l’any de nàixer, després el seu pare és expulsat del regne i embargat els seues béns després de l’escàndol que va suposar l’embaràs de Catalina Díez de Castellví -recordeu, el vintè germà-. La mesura no va ser tan greu com sona, perquè a finals del mateix any seria indultat per Ferran II, però sí que va tenir conseqüències per la nostra protagonista que de ben menuda va ser enviada a casa el iaio Alfons d’Aragó, a Saragossa, per ser educada allí.
Naturalment, a la pràctica, això no ho faria l’home, sinó una tieta, qui seria la mare de facto de la menuda Lluïsa i com vivia a Sanlúcar de Barrameda, prop de Cadis, va passar bona part de la infància allí. Va ser aquesta pobra dona l’encarregada de desesperar-se per la intensa vocació religiosa de la xiqueta, que arribava mortificar-se i autolesionar-se amb cilicis o dejunis per tal d’accedir més ràpidament al cel.
Malgrat l’historial de monges de clausura a la família Borja -el pare apostava per aquesta opció-, la tieta i el iaio preferien arranjar un bon matrimoni. La nostra protagonista rebria una educació humanista a l’alçada de la vida de cortesana, amb activitats tan poc pietoses com les festes o les justes de cavallers. Tot esforç és poc a l’hora de buscar marit.
Però el temps va passant i Lluïsa no es casa. No se’n saben els motius. Les cròniques de l’època la descriuen com una dona de complexió robusta, cos inflat, estatura mitjana, cabells rossos, cara afable i greu, ulls blaus i nas aguilenc. De caràcter es deia que era “justa i clement” però també amb mà dura a l’hora de governar, però açò arribarà més tard, a més d’una devoció malaltissa que no remet amb l’edat i que fa que siga coneguda com la “Santa Duquessa”.
Un marit de 14 anys
Amb tot, es fa difícil creure que el físic o el caràcter foren un impediment real a l’hora de concertar un bon matrimoni al segle XVI. I aquest finalment va arribar. L’afortunat no va ser altre que el seu cosí, Martí de Gurrea i Aragó, que en el moment de la boda tenia 14 anys. Lluïsa 28. Junts governarien el comptat de la Ribagorça i el Ducat de Vilafermosa, encara que residien a Pedrola, molt més prop de Saragossa.
El matrimoni va anar justet, ja que no tenien massa temps per estar junts. Enrolat a les tropes de Felip II, Martí es passava la vida per Europa, en les interminables guerres dels reis castellans de l’època. Amb tot, no es pot dir que desaprofitara els moments de permís, ja que van tenir huit fills.
L’absència del marit va provocar que fora Lluïsa l’encarregada d’administrar personalment els seus dominis en una època en que els vassalls de la Ribagorça van protagonitzar diverses revoltes, ja que volien passar a ser domini reial. La resposta de la “Santa Duquessa” no deixa espai per al dubte: “els vassalls precisen de més acer del que jo puga mostrar-los, per molt que em vullga esforçar a semblar varonil”.
Un altre exemple del seu caràcter ens el dona la seua reacció una vegada que el marit va tornar de la guerra amb el seu seguici. Sense massa trellat o bé massa segur de la seua autoritat militar, va pensar que era bona idea portar la seua amant al palau familiar, açò sí, abans li va fer tallar els cabells i vestir-se com un home per tal de passar desapercebuda. Incomprensiblement l’estratègia no va funcionar i descoberta la dona, la nostra protagonista la va segrestar i la va fer tancar a un convent de clausura.
Els fills sempre són el problema
Amb tot, els principals maldecaps de la duquessa no van ser els vassalls, ni el marit ni tan sols aquell pare que ara ja quedava llunyà, sinó els fills.
Malgrat l’estricta educació religiosa, el major, Joan, va matar la dona en una baralla. Els familiars d’ella van clamar venjança i malgrat que va fugir a Milà, va ser detingut, deportat a Madrid i finalment executat.
El segon, Ferran, va abandonar la carrera eclesiàstica per fer-se càrrec del patrimoni familiar després de l’execució del seu germà. Casat amb una filla del gran canceller de Bohèmia va intentar escalar a la Cort de Felip II, però per culpa dels vassalls de Ribagorça, que s’havien tornat a revoltar, va acabar enemistat amb el rei -malgrat que va acceptar renunciar a la Ribagorça a canvi dels dominis valencians de Begís, Castell de Castells, Terés i Teresa- detingut i empresonat i, finalment, moriria en estranyes circumstàncies a la presó de Miranda de l’Ebre.
Un altre fill, Francesc, que va negar-se a admetre la pèrdua del comptat a mans reials, acabaria la seua vida a l’exili.
Caritat ben entesa
La gran cultura de la nostra protagonista li va permetre un objectiu molt difícil per a les dones de la seua època: publicar.
La seua posició i el seu caràcter resolutiu li van permetre cartejar-se amb alguns dels personatges més influents a la Península del seu temps, començant pel seu germà sant Francesc de Borja, però també amb sant Ignasi de Loyola, fundador i patriarca de la Companyia de Jesús, sant Lluís Bertran o les religioses de Santa Clara de Gandia, on hi vivien moltes dones Borja.
Però no va quedar-se ací i també se li atribueixen dos Oraciones, una de matí i una altra de vesprada, a més de l’obra Paráfrasis del cántico del Magnificat, que, a diferència de l’obra d’altres escriptores que han passat per la sèrie, com Narcisa Torres o Jerònima Galés, han aconseguit sobreviure.
La seua profunda devoció també la va empènyer a impulsar obres de caritat, com un orfenat a Saragossa, potser impulsada per la seua experiència personal. Això sí, les beneficiàries d’aquesta bona obra només podien ser “cristianes velles”, quedant excloses les xiquetes de famílies converses, jueves o musulmanes, com seria una de les seues joves, però aquesta ja seria una altra història.
El 1559, amb 47 anys, va decidir retirar-se a fer exercicis devots, però no va tenir temps de gaudir gaire de la nova situació, ja que moria a Saragossa l’any següent.
