Al llarg de les quasi cent biografies d’aquesta sèrie hem resseguit la vida de molts personatges soterrats de la memòria col·lectiva valenciana com Narcisa Torres, Joaquim Manuel Fos o Josep Maria Pascual, per posar només alguns exemples molt diferents. I encara que tots els oblits són injustos, n’hi ha que, a més són sorprenents. Com per exemple el de José Pérez Guillén, qui durant més de des dècades del segle XIX va ser un dels líders polítics valencians més populars i en canvi, hui no té ni un carreró al seu nom. Bé, potser si també s’explica que va ser un acèrrim republicà, la cosa ja no sorprén tant. Com es diu habitualment, la història l’escriuen els vencedors. Sort en tenim del “Coneixes el personatge?” per esmenar aquestes injustícies.
El nostre protagonista de la setmana va nàixer a Pedralba (Els Serrans) el 1834, encara que sempre se’l va conéixer com l’Enguerí, un malnom heretat de son pare -que potser sí que era d’Énguera- igual que el nom, José, i els ideals.
José Pérez pare era un ric propietari rural i industrial, una posició social i econòmica que va arriscar, diverses voltes, en la lluita per la llibertat i contra la tirania. Eren els convulsos anys del segle XIX on absolutistes, liberals i carlins lliuraven una lluita a mort per imposar el seu model de societat. Els colps d’Estat, les conspiracions, les insurreccions i les guerrilles eren pràcticament constants, com ja vam veure amb la història de Vicente Richart, que va intentar segrestar Ferran VII en un bordell.
Els enguerins -pare i fill, aquest amb només 14 anys- van participar en l’intent d’implantar la república mitjançant un aixecament militar el 1848, seguint l’estela de la Primavera dels Pobles d’Europa i que va acabar amb una cruenta repressió per part del Govern presidit per Narváez. L’Enguerí pare va haver d’exiliar-se a Marsella després d’un dur combat a la zona de Las Cabrillas, a Bunyol, amb les tropes governamentals, i ja mai podria tornar al País Valencià.
La seua empenta i determinació, però, van ser heretades pel fill, que no trigaria a convertir-se en un dels líders naturals dels republicans de l’interior valencià malgrat la constant persecució dels sectors conservadors.
Amb 32 anys comença a aixecar les primeres partides guerrilleres serioses per les comarques centrals, aconseguint cada cop més prestigi i reconeixement. Amb l’esclat de la Revolució del 1868 -coneguda com La Gloriosa. encara que l’Enguerí sovint l’anomenaria La Demoniosa- que aconseguiria expulsar els Borbons del tro i iniciar el Sexenni Democràtic, el nostre protagonista inicia l’alçament a Pedralba i després va passant pels diferents pobles fent créixer la columna revolucionària. Pren Llíria pels sublevats i, finalment, entra a València per la Torre de Quart al capdavant de 800 milicians per donar suport a la Junta Revolucionària de Peris i Valero.
Un peu al Congrés, l’altre a la barricada
Els pròxims anys serien convulsos a tot l’estat espanyol, però especialment a València i l’Enguerí els viuria en primera línia. Escollit diputat per Llíria a les Corts constituents del 1869 a les files del Partit Republicà Democràtic Federal, però davant el manteniment de la monarquia -ara sota el trist Amadeu I- torna a tirar-se a la muntanya i organitza partides guerrilleres pels Serrans, enfrontades sobretot amb les partides carlines, que acaben d’intentar un nou alçament. “Devent-se a la seua audàcia i la dels seus amics, i a la rapidesa dels seus moviments, que fracassara la conspiració carlista, que comptava amb molts i poderosos elements”, s’explicaria a la premsa republicana de l’època. L’acció de l’Enguerí ha aconseguit fer 40 presoners, capturar gran quantitat d’armes i posar en fuga els sublevats. La seua llegenda va fent-se més gran cada dia que passa.
I arribem al tràgic octubre del 1869. El nou govern del general Prim intenta desarmar les milícies sorgides de la revolució de l’any anterior i dominades per republicans i liberals progressistes. A València, veritable feu republicà, la notícia provoca una revolta espontània. Es nombra un directori presidit per l’alcalde republicà Antoni Guerrero i s’alcen barricades.
La tensió puja fins a extrems dramàtics en pocs dies. El Capità General de la regió, Rafael Primo de Rivera (sí, l’oncle del futur dictador) ordena el desarmament immediat de les milícies. Aquestes i el conjunt de la població bullen d’indignació. L’Enguerí arriba a la ciutat amb una columna de 800 homes dels serrans i el Camp del Túria per reforçar les defenses. Ocupen les barricades al voltant del carrer de Quart. Pérez arenga els seus homes: “Abans que res és l’honra, hem de ser honrats i ho serem, al qui robe una agulla se la clavaré a la llengua!”.
Malgrat la desigualtat d’armes -a un costat un exèrcit regular de 22.000 soldats, equipat amb armament modern, format i disciplinat i a l’altre uns 6.000 ciutadans amb escopetes i fins i tot ganivets- l’assalt a la ciutat esdevé un desastre per les tropes espanyoles que són aturades, primer al carrer de les Mantes i l’endemà a la plaça del Mercat. Dos regiments sencers són pràcticament aniquilats mentre València celebra la victòria al crit de “Visca la República Federal!”. L’Enguerí e els seus homes han suportat una d eles parts més dures dels combats.
Primo de Rivera canvia llavors de tàctica i ordena bombardejar la ciutat a distància. Durant sis hores les bombes -més de 1.500 projectils- arrasen el barri de Velluters, el més perjudicat, provocant més de mil morts, la majoria civils. És la principal destrucció de València fins a la Guerra Civil i superant amb danys la invasió napoleònica.
Finalment, i davant la impossibilitat de defensar-se, els republicans accepten negociar la rendició a canvi d’evitar la repressió contra els milicians.
La lluita continua
Malgrat la derrota i gràcies a l’amnistia negociada, el nostre protagonista no es rendeix i torna a València després d’un curt exili per continuar la tasca conspiradora des de la base al cafè El Cid. A les eleccions del 1871 aconsegueix de nou ser escollit diputat pel districte del Mercat, a València, fins al moment un feu monàrquic, gràcies en bona mesura a la immensa popularitat que li dóna el fet de ser un heroi de “les jornades d’octubre”.
El diari Las Provincias, en un tarannà que manté intacte 150 anys després, descriuria el nou diputat com un “cabdill il·literat”. Renovarà l’acta l’any següent i, de nou, el següent, quan fou escollit per Xiva com al candidat valencià amb més vots.
Aquests comicis, del 1873 són importants perquè, finalment, el vell somni del nostre protagonista s’ha fet realitat i a Madrid s’acaba de proclamar la República. Les dissensions entre republicans, però, no tarden en arribar entre els “d’ordre”, que volen una legalitat constituïda de dalt a baix i un estat centralista, i els “intransigents” o federalistes que es neguen a diluir el seu programa i volen una república constituïda de baix a dalt. És el que històricament s’ha conegut com el fenomen del cantonalisme.
José Pérez Guillén, com és fàcil imaginar, es troba entre els segons. Les tensions entre el nou govern republicà i les bases més radicals no tarden en esclatar i la tradició insurreccionalista torna a entrar en joc.
El 12 de juliol es proclama el cantó de Cartagena i una setmana després el de València i també Alcoi, que ja vam beure en les figures d’Agustí Ibors i Severí Albarracín. L’Enguerí torna a alçar-se en armes, ara amb una columna de més de 3.000 homes, per posar-se a les ordes del Comité de Salud Pública. Intenta trencar el setge a la que l’exèrcit espanyol ha sotmés València i a la Ribera Alta s’enfronta a les tropes del general Villacampa. València torna a ser bombardejada i el record del desastre del 1869 és massa recent i els amotinats decideixen deposar les armes, marxant cap a l’exili els líders més destacats.
Una llegenda viva
Després de la derrota del cantó, l’Enguerí deixaria la política activa i han quedat pocs registres de la seua activitat posterior. Alguns detalls, però, permeten pensar que continuaria sent durant molta anys una figura molt reconeguda en la societat valenciana.
Dedicat al comerç d’adobs a la zona del Grau, junt a les vies del tren. El “Magatzem de l’Enguerí” es converteix en un punt de referència a la ciutat, apareixent fins i tot en mapes oficials municipals. Cròniques de l’època el recorden com “un home callat”, al qui no li agradava parlar de política o recordar batalles passades.
Finalment, moriria a Pedralba el 1902, a l’edat de 68 anys.
