La nostra protagonista d’aquesta setmana va ser “descoberta” per dues periodistes, Marta Garcia i Maria Palau, en el transcurs d’una investigació sobre el que havia estat el Patronato de Protección de la Mujer, la institució franquista encarregada de disciplinar i controlar moralment les dones. A partir de la història contada al seu llibre Indignas hijas de la patria i d’altres materials periodístics sorgits arran d’aquesta primera investigació hem reconstruït aquesta història.
Chelo Alfonso va nàixer a Dénia el 1960 en una família burgesa de vencedors de la Guerra. Aquest punt és important per explicar el comportament de “senyoret” del pare: irresponsable, alcohòlic, faldiller… la boda amb la mare de Chelo seria de “penalti” i tampoc duraria massa. Quan la bebè té sols just 18 mesos, l’abandonen i acaba a casa d’una tia, que se’n fa càrrec amb desgana.
La infància no és fàcil. “Jo era com una diana, l’objectiu més fàcil de qui abusar, ja que no tenia pares ni pràcticament cap tipus de protecció”, recordarà més tard. Chelo és, a més, una “xiqueta difícil” -potser arrossegada per les circumstàncies, potser ho haguera sigut igual, no hi ha cap vida alternativa per comparar-ho- i les relacions amb la tia són cada volta pitjors fins que als 13 anys, excusant que s’ha trencat el braç i no pot cuidar-la decideix ingressar-la tot l’estiu a un reformatori que les Germanes Oblates del Santíssim Redemptor tenen a Alacant, entitat col·laboradora amb el Patronato de Protección de la Mujer. “Allò era un camp de concentració, amb reixes amb punxes i grans portons tancats. Van ser el pitjor estiu de la meua vida”, explica.
El gran furt
L’estiu acabaria, però l’experiència amb les Oblates tot just acabava de començar. Chelo entra a l’adolescència, una etapa sempre difícil, encara que més si tens una família inexistent: “era com una combinació entre Hiroshima i Nagasaki”. És llavors, amb 14 anys, quan queda embarassada. L’escàndol és majúscul i la teta aprofita per desfer-se per sempre més d’ella, ingressant-la de nou al Patronato de Protección de la Mujer.
Dos agents del tribunal de Menors la van clavar a un cotxe a la força “Jo no volia, però se me’n va endur entre crits i amenaces, dient-me que si no cedia hauria de tenir el fill al carrer”.
De nou amb les monges Oblates, però aquesta volta a les de València. D’allí la ingressarien al Santo Celo, coneguda també com la Casa del Pecat Mortal, ja que és on parien les mares solteres i també un dels centres de robatori de nadons més important del País Valencià, També va ser allí on la forcen a signar la donació en adopció del fill que espera.
Chelo, però, no pariria allí, sinó a la clínica La Cigüeña -situada a l’avinguda de l’Alameda del Cap i Casal i hui en dia seu de la Conselleria de Transparència. Aquesta clínica, una de les més grans a la València de l’època, donava servei a tot tipus de dones, però també van produir-se nombrosos furts de xiquets. I el de Chelo en va ser un.
La van ingressar amb un nom fals que va demanar poder-se inventar ella -“vaig pensar que així seria més fàcil trobar després el meu fill”- i quan va despertar de l’anestèsia completa, amb els punts encara sagnant i sense poder parar de plorar demana veure al seu fill. L’únic que li va dir la monja era que era “preciós i rubiet”, però mai va poder-lo veure. Era al febrer del 1976 i Franco ja feia tres mesos que havia mort, però poques coses havien canviat encara.
La recuperació va ser de nou al Santo Celo, d’on recorda sobretot el maltracte psicològic -“la meua autoestima va quedar totalment destruïda, el que més em deien era puta i que acabaria com la meua mare”- i la poca relació amb les altres xiques: la majoria eren filles de bona família, totes embarassades, i es passaven el dia plorant”.
De fuga en fuga fins a la llibertat
Els pròxims anys de la nostra protagonista són absolutament surrealistes. Tancada en un reformatori, gestionat per les monges de l’ordre de les Germanes Adoratrius Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat, malgrat no haver comés cap delicte, denuncia les males condicions de vida: “passàvem molta fam, el menjar era roïnissim i escàs, llet aigualida i pa sec”. A més, les dutxes eren “d’aigua freda” i als dormitoris convivien fins a vint xiques que dormien amb el llum encés per “evitar temptacions”. I a pesar que una de les funcions del centre era preparar-les professionalment per a la vida adulta, les classes eren escasses -“tot just de dos o tres hores”- i d’un nivell baixíssim -“jo estava a huitè i em donaven continguts de segon”. La seua activitat principal durant el dia, a banda de resar, era treballar gratuïtament per la congregació. Brodat i marqueteria en els tallers que hi havia, els productes dels quals després es venien a grans empreses. Galerías Preciados, Maletas Tauro o El Cort Inglés serien algunes de les empreses que es beneficiarien de les treballadores gratis del Patronato. A més, toca netejar el convent: “el que em feia més iuiu era l’època que em tocava netejar la mòmia de la monja fundadora, que tenien exposada a la capella”, recorda Alfonso.
Una altra font d¡explotació era cedir les xiques per a treballar en casa de famílies acomodades. Aprofitant que llavors podia eixir, Chelo s’acosta a una seu del PSOE, llavors encara al·legal per informar-se sobre la seua situació. “Crec que van notar alguna cosa, perquè de sobte em van prohibir eixir”, així que decideix passar a l’acció: “Un dia estava agranant i em vaig acostar dissimuladament a la porta i quan ja tocava el carrer, vaig tirar la granera i vaig eixir corrent”. Era el 14 d’abril del 1977 i va ser la primera de les fugues de Xelo. Va córrer fins a la seu socialista, on va demanar ajuda a l’advocat Manuel del Hierro, qui la va acollir a sa casa.
La situació, però, tampoc era fàcil: “No entenia res, estava molt desorientada i traumatitzada”, així que dues setmanes després marxa de la casa. El seu nou destí és Eïvissa, llavors en plena efervescència hippy. Detinguda per la policia en una operació contra un traficant de cocaïna, torna a caure en mans del Patronato, aquesta volta al reformatori de les Oblates a La Vileta, a Mallorca.
Després de molt protestar i rogar va aconseguir ser traslladada de nou a Alacant, d’on s’escaparia de nou, de nou capturada i retinguda i una tercera i definitiva fuga. Ja tenia 18 anys i sense cap delicte, no podia tornar a ser ingressada. Malgrat que la família la va denunciar per “desaparició” i va omplir les comissaries amb la seua fotografia, Chelo ja mai tornaria a entrar en cap institució del Patronato.
De totes formes, seria aquesta institució la que desapareixeria uns pocs anys després, el 1983, ja amb els socialistes al Govern espanyol i les competències del Patronato transferides a les recentment creades comunitats autònomes. La mort d’una xiqueta de 14 anys quan intentava fugar-se despenjant-se per la finestra per uns llençols nugats va generar tal escàndol que va accelerar la clausura de la institució, encara que la majoria d’ordres religioses que li van fer d’infraestructura continuen existint, gaudint de reconeixement i diners públics, tenint menors al càrrec i sense que mai s’haja iniciat cap procés d’investigació o reconeixement de les víctimes.
Reconstruir la vida
La nostra protagonista arribaria, amb 34 anys a Irlanda, on viu encara. “Allí vaig veure per primera vegada un cartell d’un servei d’ajuda a la dona, Per primera vegada vaig rebre ajuda psicològica”, explica. Amb tot, les seqüeles dels internaments l’han perseguit tota la vida, tant psicològics com físics, amb dolors artrítics, gastritis, problemes pulmonars… en bona mesura desenvolupats per les condicions de vida als reformatoris i l’estrès posttraumàtic.
Amb tot, el pitjor ha estat no haver pogut recuperar mai el seu fill. Va telefonar a Adela de la Vara, mare superiora del Santo Celo preguntant pel destí del xiquet, però aquesta li va respondre que no guardaven cap registre. Chelo, però, no ha quedat mai satisfeta; “estic segur que ho sabia, però guardava la confidencialitat només quan volien”.
