Enguany es complirà -no sé si algú ho tindrà present- el centenari del Dia del Llibre, encara que llavors no se celebrava el 23 d’abril ni, per tant, coincidia amb Sant Jordi ni la tradició de la rosa, que tenen una història diferent, així que perdoneu el titular clickbait.
Darrere aquest fet ja centenari hi ha Vicent Clavel i Andrés, qui va nàixer a València el 1888, Fill d’una família modesta però molt culta, només va poder atendre estudis bàsics, però en canvi, va tenir accés a l’àmplia i diversa biblioteca familiar, que incloïen des dels clàssics de la literatura fins a novel·les romàntiques.
Són anys molt convulsos a València, amb una guerra constant entre republicans i catòlics -que viuria molt intensament una altra protagonista de la sèrie, Rita Mas– que tindria episodis més violents però també una pugna política i cultural per l’hegemonia. El nostre protagonista opta pels primers i amb 14 anys entra a treballar al diari El Pueblo, fundat per Vicente Blasco Ibáñez i que llavors dirigia Félix Azzati i ben aviat es va veure imbuït per l’ardor revolucionari d’aquests ambients.
Va traslladar-se a Madrid durant un parell d’anys, quan, a més de seguir col·laborant amb diaris republicans com El País o El Radical, va assistir al Congrés Republicà en representació de València i va ser-ne escollit secretari.
Amb tot, el 1916 torna a València i canvia de forma important la seua orientació professional. Abandona parcialment el periodisme -seguiria fent col·laboracions, encara que més esporàdiques- i també la política, almenys la partidista, per fundar la seua pròpia editorial seguint el model de la Prometeus de Blasco, que combinava les obres amb intenció ideològica amb un enorme èxit comercial.
És llavors també quan comença a donar eixida a les seues inquietuds intel·lectuals, col·laborant, en revistes literàries i periòdics populars d’orientació valencianista com La Barraca o El Cuento del dumenche, on publicaria per capítols la seua primera novel·la, Noche Buena, escrita en valencià.
A fer les maletes
Potser perquè competir amb Blasco Ibáñez a la seua pròpia ciutat se li va fer molt complicat, potser per altres motius, el 1920, el nostre protagonista i la seua Editorial Cervantes es traslladen a Barcelona.
Allí, la seua activitat, abandonada ja definitivament la periodística i la política, és sobretot gremial. Col·labora amb la creació de la Cambra del Llibre de Barcelona -capital editorial de l’estat- i en la defensa dels interessos del sector. Redacta la Revista Bibliogràfica de la Cambra i es delgat del comité de la Casa Amèrica per millorar la relació amb la literatura llatinoamericana.
El dia del “Llibre Espanyol”
El 1923, però, comença a impulsar la seua iniciativa més ambiciosa i la que el farà passar a la història: la institucionalització d’un Dia del Llibre. S’ha imposat ja la dictadura de Primo de Rivera i per tal de vendre-ho a les autoritats, és imperatiu que la proposta porti un altre cognom: Espanyol.
El projecte inicial és molt diferent al que se celebra hui en dia. Primer de tot, la data. Es vol celebrar el 7 d’octubre per commemorar el bateig de Cervantes -la data de naixement és desconeguda. Però també té una orientació molt més institucional. El Reial Decret finalment s’aprovaria el 1926, per intermediació del ministre lleidatà Eduard Aunós -que no era ministre de Cultura, sinó de Treball, Comerç i Indústria, el que ja és un indicatiu de l’objectiu de la Diada- i Clavel assegurava que havia redactat ell mateix. Entre els seus punts s’inclou que es dedicara “almenys una hora” a la lectura de “fragments escollits de la nostra literatura en els que s’enaltisca a la pàtria i al llibre espanyol” en “totes les casernes, bucs i arsenals de l’armada”.
També les biblioteques es veuran obligades a comprar nous volums per aquesta data i les entitats que “perceben subvencions de l’estat, la província o el municipi” hauran de dedicar l’u per mil d’aquests diners “a la compra i repartiment de llibres”. De fet, com era la festa del “llibre espanyol”, era obligat que aquests foren publicats en castellà, una discriminació cap a les altres llengües, inclosa la materna del creador de la idea, que no s’acabaria de revocar fins al 1975.
De fet, la intenció patriòtica de l’artefacte era tan indissimulada que fins i tot se li va arribar a compondre un himne amb una tornada que feia:
“En himnos fervientes cantemos al Libro,
loor a Cervantes, ingenio español,
y por la alta cultura constantes velemos
y vibre en nuestra alma de España el honor.”
La festa, a més, se celebrarà a les escoles, però també ·establiments de beneficència” i als centres penitenciaris, on, “com a mínim es repartirà lectura entre les persones que s’hi troben acollides”.
Cal reconèixer que el projecte tal com estava pensat no va acabar de funcionar. La data escollida -a inicis de tardor, llavors més fred, i coincidint amb el començament del curs i la venda de llibres de text- no va agradar als llibreters i als pocs anys semblava que no aniria més enllà, fins que va optar-se per un canvi radical.
El 1930, ja amb la dictadura fent els seus últims esbufecs, els llibreters es plantarien i aconseguirien traslladar-la a la primavera, on era molt més fàcil traure els llibres al carrer i aconseguir arrossegar el públic. A més, la data escollida finalment, a partir del 1931, ja amb la República, va ser Sant Jordi, on a Catalunya ja se celebrava la festa de la rosa amb molt d’arrelament, encara que va voler-se justificar per ser la data d’enterrament -no de la mort- de Cervantes. La barreja de llibre i rosa, diada patriòtica i dia dels enamorats va suposar un èxit pràcticament immediat i configuraria les bases del model actual de la festa, que continuaria celebrant-se fins i tot durant la guerra i la posterior dictadura.
Però el canvi no només seria comercial, sinó que la seua vinculació a Sant Jordi li conferiria un canvi de 180 graus en l’orientació política, esdevenint una jornada vinculada al catalanisme i al català i, de fet, deixaria de celebrar-se a la restat de l’estat, amb puntuals excepcions al País Valencià o les Balears. Anys més tard, la UNESCO es faria seua la data -també coincidia amb la mort de William Shakespeare- per instituir el Dia Internacional del Llibre a partir del 1995.
Editor fins a la mort
Es fa complicat resseguir la vida del nostre protagonista després del 1926 i pareix que hi ha pocs elements destacables. Mantindria sempre la seua activitat al capdavant de l’editorial Cervantes, combinant les obres polítiques amb un to més aviat didàctic de totes les ideologies -des del feixisme de Mussolini fins a propostes que no van arribar a quallar, com el Georgisme, que va gaudir de certa popularitat a l’època- amb temàtiques tan diverses com la filosofia, els llibres de viatges, la poesia o la narrativa llatinoamericana. En aquest darrer punt seria especialment rellevant i li generaria certa fama a l’Uruguai, on va ser considerat com “el millor amic de la literatura panamericana”.
Ell mateix es traduïa els llibres que editava de l’anglés o el francés i va escriure també incomptable pròlegs. Ja més major va tornar a escriure una col·lecció de contes infantils dedicats a les netes.
Després d’una vida dedicada als llibres i a la seua promoció moriria a Barcelona el 1967.
