Hui passarem ràpid pels primers anys de la biografia, perquè no té massa interés. Nascut a València el 7 de març del 1886, al si d’una família profundament carlina. Quan acaba el batxillerat, Federico García Sanchiz, es trasllada a estudiar a Madrid, començant medecina, opció que va aparcar ràpidament per passar-se a Filosofia i Lletres.
De ben jove comença a col·laborar al diari La Tribuna, on té una secció d’entrevistes a personatge populars de l’època i als vint anys publica el seu primer llibre, una “novel·leta” -així la descriuen els biògrafs- curta de caire popular, de les edicions de quiosc que llavors tenien grans audiències -com també n’escriuria una altre protagonista de la sèrie, Pascual Enguidanos. Seria la primera de moltes. Tasca que compaginaria amb l’escriptura de tot tipus de gèneres: poesia, teatre, assaig, reportatges, columnes d’opinió, cròniques de viatges… i fins i tot va fer d’actor en una pel·lícula, encara que sobretot seria reconegut pels pròlegs de llibres dels altres.
Però el punt fort del nostre protagonista no era escriure, sinó parlar. Un “pico de oro”, “gran loquacitat”, “un espectacle d’oratòria”, descrivien els seus contemporanis totalment meravellats per la seua capacitat d’anar filant tema rere tema mantenint l’atenció de l’oient.
És a partir dels anys 1920 que comença a dedicar-se cada cop més en exclusiva a aquest nou espectacle a mig camí entre la conferència i el monòleg -“un gènere totalment nou”- que ell va batejar amb l’italianisme de “charla”. De fet, professionalment s’autoqualificaria com un “charlista”.
La posada en escena era espectacular per la seua senzillesa: una tauleta coberta amb un vellut roig, un focus que il·luminara just el tors i les mans i un conserge que apareixia amb una gerra d’aigua i un got en un platet.
I el contingut? Doncs de tot i més. Des de l’art modernista a les confraries de Setmana Santa, passant per la Revolució russa o l’obra de Pio de Baroja. De fet, tenia un poc igual, l’aprofundiment de la matèria no era el seu fort, sinó l’estil, irònic i sagaç, capaç, com déiem de mantenir els espectadors clavats a la butaca durant tota la funció. I amb aquest senzill espectacle, omplia teatres -encara que a voltes, patia algun incident, com quan va ser apedregat a Oviedo, precisament per criticar els bolxevics- amb una fama creixent. També va passar per València, amb una altra xerrada, aquesta sense problemes, a Lo Rat Penat en motiu de la inauguració d’una exposició de l’il·lustrador català Xaudaró, molt conegut llavors.
Fama internacional
De fet, la popularitat del “charlista” aviat va traspassar fronteres i va estendre el seu radi d’acció, deien, per tot el món, encara que ací només s’han trobat referències a l’Amèrica Llatina, ja que tampoc hi ha evidències que fera les seues xerrades en cap altre idioma que no fora el castellà. Encara que tampoc es pot negar, que ja se sap que el castellà és universal i l’entén tothom de forma natural sempre que crides suficient.
Bromes a banda, el nostre protagonista era alegre i de bon viure, pel que li va anar molt bé la fortuna que va reunir amb la seua activitat xerraire. L’esriptor Rafael Cansino el va descriure -i perdoneu que no ho traduïsca, però és que no sabria fer-ho sense que perdera molt- així: “Como un joven fauno, henchido hasta reventar de la alegría de vivir…, audaz y jovial, festivo y saltante, ebrio de alegría y buena sensualidad, arrojando brazadas de flores y puñados de frutos levantinos y tornasoladas pompas de jabón y chiribitas solares…”.
García Sanchiz aprofita les seues gires internacionals per, sobretot, “parlar bé d’Espanya”. “En observar la insídia amb què se’ns combat [a l’espanyolitat] i convençut que moltes de les nostres idees i actituds clàssiques són d’un valor universal i permanent, em vaig consagrar a la seua predicació amb el fervor d’un missioner, i en això seguisc”, explicaria ell mateix. Una predicació a la qual també li posaria verb: “españolear”. Resumint doncs, Federico García Sanchiz era un “charlista que españoleaba”. I açò és sols una dada.
El seu amor a Espanya el definiria amb una altra metàfora. Molt lligat al municipi manxec del Toboso, García es referia a espanya com “la seua Dulcinea”.
“Intel·lectual” de la causa franquista
Amb tot el que s’ha explicat fins ara, no costa d’imaginar quina era la versió d’Espanya que difonia el nostre protagonista i quins eren els valors que ell considerava que eren els autènticament espanyols. No pot ser espanyol qualsevol i ja té igual on hages nascut i que pose al teu DNI, que si no compleixes certs estàndards decidits pels que saben, sempre formaràs part de l’Antiespanya.
Tampoc sorprendrà, doncs, que García Sanchiz abraçara amb entusiasme la causa franquista. I més després de la mort del seu fill Luis Felipe, voluntari requeté, en l’enfonsament del creuer Baleares.
Amb el món de la cultura i el saber bolcat en la defensa de la República, el bàndol feixista, estava mancat de propagandistes, axí que va explotar a fons la verbositat del charlista, amb constants gires tant pel territoris que controlaven com a l’estranger, especialment a l’Argentina, on tenia força èxit. També prologant moltes de les obres propagandístiques més conegudes de la “Croada Nacional”, com Crónicas patrióticas (1937) de Ángel Cruz Rueda o Forjadores del Imperio (1939), d’Eladio Esparza, amb títols que no deixaven gaire espai per als dubtes.
La seua passió va ser generosament recompensada després de la guerra amb una plaça -la d ela lletra H- a la Reial Acadèmia Espanyola. Però els reconeixements acadèmics no s’acabarien ací, i formaria part també de l’Acadèmia de Belles Arts de València, de la Reial Acadèmia Sevillana de Bones Lletres, de la de Belles Arts i Història, de Toledo o doctor honoris causa por la Universitat de Santo Tomás de Manila.
Malgrat que sempre va viure a Madrid, va tornar a València en nombroses ocasions, en una, el 1944, per escriure l’oració a la Marededéu, un dels pocs escrits que va fer en valencià.
Ací no només se li va dedicar un carrer -hui reanomenat “de la Cultura”-, sinó que l’actual Avinguda del Port portava el nom del seu fill.
Llegat
Federico García Sanchiz moriria a Madrid l’11 de juny del 1964 i les seues cendres serien soterrades al Toboso, on uns jardins encara porten el seu nom i hi ha una estàtua al seu honor.
Malgrat la fama de la que va gaudir en el seu moment i la glorificació per part del règim, la seua obra quedaria ràpidament oblidada.
“La fugacitat de la fama podria servir per omplir una de les seues xarrades, perquè de voler ser un valor universal i permanent, la seua trajectòria respon a una cultura definitivament clausurada”, escriuria el catedràtic de literatura Juan Antonio Ríos Carratalá.
El pintor Juan Sert ho va resumir així: “Federico García-Sanchiz ha inventat un art que es diu Federico García-Sanchiz”.
