Les dades del protagonista d’aquesta setmana han estat recopilades, majoritàriament, del llibre de Juan Carlos Usó, “Arroz, horchata y cocaína“, en la premsa de l’època i els atestats judicials, el que provoca que hi haja importants llacunes en la biografia. Per exemple, sabem que Emilio Casasempere va nàixer a Alcoi els darrers anys del segle XIX i que més tard estudiaria Medicina, però no se sap res de la família, on va estudiar i ni tan sols la data exacta del naixement.
De fet, aquesta setmana la història comença al 1919, quan Casasempere participa al Congrés de Ciències de Bilbao, amb una ponència titulada “La tuberculosis y su tratamiento por el neumosán”. També és fàcil deduir que en aquell moment ja exercia la professió a les Balears, ja que l’any següent és expulsat del Col·legi de Metges de les illes en una tensa assemblea extraordinària per “mal company i haver faltat a la paraula d’honor”.
Després d’aquest incident s’instal·larà a Madrid, on obrirà una consulta al número 5 del carrer Núñez de Balboa i s’hi quedarà, com a mínim, les pròximes dues dècades.
La connexió metges-farmacèutics
En aquella època, drogues com la cocaïna o l’opi, malgrat ser il·legals, tenien usos medicinals i els farmacèutics en podien comprar quantitats controlades per a l’elaboració de medicaments. Aquesta era la principal via de comerç i distribució també per als usos, diguem-ne, recreatius, tal com vam veure quan vam parlar de Terenci Miñana, el “Xiquet de Simat”. I per aconseguir accés a aquests productes hi havia un lucratiu negoci de receptes falses que permetien comprar a certes farmàcies que també formaven part de la xarxa.
Casasempere ja s’havia fet fama, precisament, com un dels metges per anar a aconseguir una d’aquestes receptes. Una ballarina de tango, clienta o “amiga” de clients del nostre protagonista, va passar el seu nom al comissari Maqueda, cap de la Brigada d’Investigació Criminal. La investigació va ser ràpida i eficient. Un agent va presentar-se a la consulta preguntant per les famoses receptes i en un tres i no res i pel preu de cinc pessetes ja tenia el paperet que li permetia adquirir un gram de clorur mòrfic i la indicació d’anar a comprar-lo a un establiment situat al carrer d’Alcalá.
Pocs dies després, la policia, acompanyada pel president interí del Col·legi de Metges i el subdelegat provincial de Medicina van escorcollar la citada farmàcia i hi van trobar 350 receptes de cocaïna i morfina signades pel doctor Casasempere. A principis del 1927, tant el metge com el farmacèutic eren detinguts i posteriorment empresonats.
El jutge va imposar una fiança important per a l’època: “5.000 duros” [25.000 pessetes pels nascuts després de l’euro], però que el nostre protagonista va aconseguir reunir i pagar en metàl·lic en només dues setmanes, potser una mostra dels beneficis que aconseguia amb el seu negoci.
Quatre mesos després, se celebraria la vista del cas i el Fiscal li demanaria quatre mesos d’arrest.
La repercussió mediàtica del cas -en un època tan classista, això que els metges es dedicaren al comerç al detall de drogues com a vulgars hampons va xocar molt- va fer que la dictadura de Primo de Rivera es posara mans a l’obra per tal de reprimir sense contemplacions “la circulació, venda i subministrament de tòxics estupefaents, amb infracció de les disposicions legals que regulen aquells actes… un delicte de lesa humanitat i de lesa pàtria, productor d’alarma en la consciència pública”. Per fer-ho possible, s’aprovaria una Reial Ordre per “aconseguir el càstig de quantes infraccions legals referents a la circulació, venda i subministrament de tòxics estupefaents siguen sotmeses al coneixement dels Tribunals” i, potser alarmats per la facilitat amb què Casasempere havia fet front a la fiança, “garantir en la mesura del possible que els qui tals infraccions cometen no han de disposar en endavant de mitjans per a tornar a incórrer en elles”. A més, fiscals i jutges es comprometien a “donar ‘sañuda‘ batalla a una forma de criminalitat refinada en la qual el més fred i despietat egoisme fomenta un vici morbós, destructor de les energies de la raça, explotant una tendència patològica de depauperats i degenerats, davant la qual la consciència pública experimenta viva alarma”.
Entre les mesures proposades per la dictadura, que mai van arribar a fer-se realitat, hi havia la creació d’un registre de toxicòmans per tal d’exercir “la deguda vigilància sobre aquests malalts”.
Reincident o rehabilitat?
Tornant, però, al nostre protagonista, el seu pas per la presó i el banc dels acusats no el va allunyar de les drogues, però sí que en va canviar l’enfocament. Potser rehabilitat i amb ganes de reparar el mal causat, només eixir del penal publicaria el fullet Venenos y vicios sociales, sobre la història de les drogues i “els mals que l’ús d’aquestes comporta” i que va dedicar al president del Consell de Ministres. No sabem si per demostrar la seua redempció o si enviava algun missatge ocult.
Però no s’aturaria ací i continuaria publicant sobre el tema a la revista España Médica i finalment es llençaria a la creació de la que va ser una de les primeres clíniques de desintoxicació de l’estat espanyol: el Real Sanatorio Narcopático, especialitzat en la “supressió gradual dels hàbits tòxics” tals com “l’opiomania, les alcaloidomanies i les farmacofílies” i que fins i tot s’anunciava a la premsa. El va establir al número 148 del carrer d’Alcalá, casualitat o no, el mateix on es trobava la farmàcia on anar a bescanviar les receptes que emetia tan sols uns pocs anys abans.
Al març del 1932, la policia obté informacions que s’està venent cocaïna i morfina en un local del carrer Conde de Peñalver de Madrid. Comencen a investigar i dues dones “de vida alegre” acaben confessant que l’encarregat d’expedir les receptes no és altre que el doctor Casasempere. La policia decideix emprar la mateixa tàctica que uns anys abans i el nostre protagonista torna a caure de nou al parany. Dos agents es presenten a la seua consulta fent-se passar per cocaïnòmans desesperats per aconseguir un poc de material. Sense tallar-se un pèl, el metge els va expedir una recepta per comprar un gram, encara que el preu ja era de 15 pessetes.
Casasempere era de nou detingut, ara juntament amb la propietària d’una farmàcia de la plaça Mayor on es bescanviaven les receptes.
Una defensa inesperada
Ara, però, la situació era diferent. O almenys açò volia fer creure el nostre protagonista. Al judici, celebrat un mes després, l’acusat va desplegar una línia de defensa realment original. Expressant-se de forma “precisa, exacta, sense vacil·lacions, amb termes doctes”, segons recolliria la premsa de l’època, es presentaria com un especialista en toxicomanies i defensaria que no es tractava d’un comerç il·lícit, sinó d’una teràpia que buscava la desintoxicació dels seus pacients a base de proporcionar-los les drogues i anar baixant la dosi “a poc a poc, en una homeopatia sàvia, amb dosis ben combinades” amb coadjuvants i placebos com l’antipirina, la quinina i el bicarbonat amb què aconseguia enganyar els pacients.
“–Jo subministre estupefaents –va declarar– amb receptes autoritzades i fitxades per les autoritats mèdiques, perquè la ciència no ha descobert contra la droga heroica una altra panacea que la droga mateixa…
–Com a mitjà de tallar el mal? –inquireix el clar somriure del [fiscal] senyor Fabié.
–No hi ha un altre, senyor president”.
També va referir-se a la “síndrome del cocaïnòman” on el malalt podia posar-se molt violent i ell mateix declarava haver rebut agressions per part dels “famolencs de droga”.
Així doncs, passava de ser un “vulgar delinqüent, amb esperit fenici” -en paraules del seu advocat- a algú que només buscava “alliberar els malalts del calvari de la toxicomania”.
El judici va despertar, de nou, molt interés mediàtic, ja que entre els clients figurava la cançonetista Amparo Roca, amant del general Sanjurjo i, a més de declarar una assistent seua, també ho va fer el pijo Eloy González Aguirre, qui va explicar que havia estat “un malalt de cocaïna i que, gràcies al tractament del hui processat, ara es veu lliure del mal”.
No queda clar si l’estratègia va acabar de funcionar del tot. Casasempere va ser condemnat, però és cert que a una pena mínima de huit mesos de reclusió i 2.500 pessetes de multa.
De nou, torna-li la trompa al xic
Amb tot, pareix que ni el judici ni els arguments del metge van servir, perquè ni ell deixara la seua vocació -o negoci- ni les autoritats de perseguir-lo.
Al març del 1933 era multat, pels mateixos motius de sempre, amb 10.000 pessetes i l’any següent era declarat en rebel·lia per no haver abonat la sanció. Al 1936 se li imposava una nova multa de 15.000 pessetes.
Amb l’esclat de la guerra s’acaben els seus problemes judicials, com a mínim pel que fa a les drogues. Hi ha un Emilio Casasempere d’Alcoi que va lluitar amb l’exèrcit republicà, però per edat -llavors passaria ja dels 40 anys- és difícil que fora cridat a files- i, a més, la majoria de Casasempere provenen d’Alcoi.
En canvi, al BOE de 29 de juny del 1954 es publica un edicte d’un tribunal de primera instància de Madrid contra “Emilio Casasempere Juan, major d’edat, casat amb dona Carmen Albert González”, però no per un assumpte relacionat amb drogues, sinó per la suspensió de pagaments del “negoci de mels amb la denominació La Nacional Española” i es convoca a tots els deutors a la junta general que tindrà lloc “el pròxim 25 d’agost”.
És la darrera dada obtinguda d’Emilio Casasempere Juan, del que també en desconeixem el lloc i data de la mort.
