Als cines Lys de València, es va estrenar, en un únic passi per invitació, el documental de TVE Imprevisible, inevitable. Com que el vaig poder veure, puc afirmar que l’audiovisual té una excel·lent factura i ha estat realitzat pels periodistes Sergi Moyano i Enrique Pallás del Centre Territorial de València que actualment dirigeix Mauro Belenguer, el qual també va participar en la presentació del documental.
Davant d’un públic format per familiars de les víctimes de les dues catàstrofes terribles que hem patit els valencians; l’accident del Metro del 3 de juliol del 2006 i la gota freda -dana- del 29 d’octubre de 2024 que va negar diverses comarques i que va ser especialment devastadora a l’Horta Sud, se succeïen les imatges i declaracions que ens tenien a tots tenallats a la butaca i amb expiracions que semblaven gemecs. Pel meu compte, prou tenia en mirar la pantalla corprès i recordar tot aquell horror. A la fila de darrere, tenia a Ernesto Martínez Alfaro -l’home de la cadira de rodes de totes les manifestacions que va perdre la germana i la neboda, a Rut Moyano que va acollir al seu pis la pràctica totalitat de les persones de la seua finca i que va haver de callar la mort de Pedro en una habitació del pis, perquè la resta de veïns no s’espantaren encara més. A les primeres files, abans de començar havia vist altres persones de les associacions de víctimes tant de l’accident del Metro com de la dana.
A la corba fatídica de l’estació de Jesús de Metrovalència van morir 43 persones i van resultar ferides greus unes altres 47. A la dana del 29 d’octubre de 2024, ja ha fet vint mesos, van morir 230 persones en una nit. Allò que uneix les dues catàstrofes, a més del terrible dolor de les pèrdues humanes, és el comportament de les autoritats valencianes. En ambdós casos, tractaren de negar qualsevol responsabilitat. En el cas del Metro, tractaren de comprar el silenci dels familiars de les víctimes, organitzaren ràpidament un funeral d’Estat per a l’endemà de la tragèdia, perquè res no podia enterbolir la imminent visita del papa Benet XVI. La policia, fins i tot, va anar a recollir familiars de víctimes i els va comminar per a dur-los al funeral, perquè, clar, no s’hi podia fer sense víctimes. Moltes d’aquestes persones, plenes de dolor i en estat de xoc, encara no havien rebut els cossos dels seus familiars, però calia que els reis tingueren víctimes a qui abraçar i “consolar”. Fa una mica d’ois, per no dir altres coses, contemplar en pantalla el rei corrupte que se’n fot de tot ara a Abu Dhabi.
Juan Cotino, aleshores conseller d’agricultura, va intentar comprar voluntats a canvi del silenci. Jordi Évole ho va destapar en el programa Salvados que es va emetre el 28 d’abril de 2013. Havien passat gairebé set anys de la tragèdia. El programa va despertar la societat valenciana que, per fi, es va mobilitzar per a expressar el seu suport, després d’anys de soledat, a l’Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol, AVM3J. Elles i ells es concentraven cada dia 3 de cada mes a la plaça de la Mare de Déu de València. Pau Alabajos, amb la seua emotiva i bella cançó Línia 1, els hi acompanyava sempre que podia.
La comissió d’investigació de Les Corts es va tancar en quatre dies d’agost i els compareixents -es va saber anys després- havien estat entrenats per una consultora -HM Sanchis- perquè digueren que l’accident era imprevisible i inevitable i que la línia 1 del Metro era segura. El treball de la periodista Laura Ballester, qui mai no va deixar d’investigar el que havia passat, va permetre saber que el tren havia patit anteriorment tres accidents que s’havien ocultat a la justícia. Això va permetre reobrir el cas que la jutgessa d’instrucció havia tancat considerant el maquinista, qui havia mort en l’accident, l’únic responsable per excés de velocitat.
Tot açò i més s’explica al documental de la mà de testimonis, experts i víctimes, amb imatges de l’època de TVE i Canal 9. El paper ignominiós de RTVV i el seus directius, dels periodistes Lluis Motes i Empar Recatalà entre altres, queda al descobert una vegada més. El documental no tracta -seria excessiu en contingut i en temps- el gran robatori que el PP va perpetrar aprofitant la visita del Papa.
Des del punt de vista social, hi ha una diferència fonamental entre el cas del Metro i el cas de la gota freda. La visita del Papa i l’hegemonia mediàtica i política del PP va tapar l’accident davant la societat que vivia embadalida amb l’opulència de Paco Camps i Rita Barberá i tots els sequaços polítics i clientelars que n’eren molts. Podríem dir que tenien “comprada” una part important de la societat i la resta callaven. Les xarxes socials eren embrionàries i la resposta crítica a tot aquell desgavell encara s’hi feia per mitjà de pancartes -JO NO T’ESPERE- i vídeos de denúncia -JA EN TENIM PROU. L’AVM3J s’hi va trobar molt sola durant anys.
Quan fou la terrible dana, el PP no va poder ocultar el desastre ni la seua responsabilitat. Els vídeos van córrer per les xarxes socials en temps real. Vam veure, als nostres mòbils, caure un pont per la força de l’aigua, persones agafades a reixes i arbres, cotxes arrossegats, ciutats mig submergides en la foscor. Vam saber de la negligència criminal de la màxima autoritat, el president de la Generalitat, que va passar moltes hores en un restaurant sense voler-se’n saber de res. La indignació de la societat valenciana davant el comportament del president Mazón i tot el seu govern va ser molt extensa. Així ho va demostrar la primera manifestació el dia 9 de novembre de 2024, una mobilització social que va traure al carrer més de cent trenta mil persones. I això, malgrat que les persones afectades de l’Horta Sud, la Ribera del Xúquer, la Foia de Bunyol, la Plana d’Utiel i el barris i poblats de València -la Torre, el Forn d’Alcedo, Castellar Oliverar i Faitanar- no pogueren acudir-hi perquè encara estaven traient fang i tenien greus problemes per a poder-se desplaçar.
Tot i que governava el PP feia més d’un any, À Punt, la televisió pública valenciana, va fer un gran esforç informatiu. La redacció es va bolcar en la informació de servei a la ciutadania i les vergonyes del PP quedaven al descobert cada dia. El seguiment dels informatius tenia molta audiència. Les mentides del president es comprovaven quasi en temps real. La incompetència i inoperància del CECOPI, la irresponsabilitat de Salomé Pradas i Emilio Argüeso, principals responsables al CECOPI, va retardar l’avís d’alerta a la població fins les 20:11, i això va fer que arribara quan moltes persones ja havien sigut arrossegades per l’aigua i s’havien ofegat. En cap moment, aconsellaren la població que pujaren a les plantes altes. Les manifestacions s’han mantingut cada fi de mes amb una afluència sostinguda, tot i que algunes, especialment les de l’estiu, han tingut una participació més baixa, però sempre han respost milers de persones.
El suport informatiu d’À Punt a les manifestacions també fou rellevant fins que el PP va prendre el control de la televisió pública i va començar la censura, la manipulació i el boicot. Com a dada gens anecdòtica, la manifestació del 25 d’octubre de 2025 que va reunir més de cent mil persones per a recordar el primer aniversari de la dana i protestar per les polítiques de mort del PP, fou boicotejada informativament per À Punt. A la mateixa hora de la manifestació, van emetre una correguda de bous de 1997, mentre la manifestació era notícia a tota la resta de mitjans, també internacionals.
Les tres associacions de víctimes de la dana han encapçalat totes les manifestacions fins a la darrera el proppassat 28 de juny a Paiporta. Rosa Álvarez, presidenta de l’Associació de Víctimes Mortals, i Mariló Gradolí, portaveu de l’Associació de Víctimes de la dana 29-O, han atès incansablement tots els mitjans que els han demanat declaracions, entrevistes, participació en programes informatius. Mai no s’han deixat enganyar per les estratègies dretanes que pretenien enterbolir els fets i carregar les responsabilitats cap als tècnics d’AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. La constància i valentia dels familiars de les víctimes han sigut un exemple per a la ciutadania que els ha acompanyat i aplaudit en cada convocatòria. També hem plorat amb elles; Dolores, Toñi, Amparo, Ernesto, Álex, Mari i tantíssimes altres. L’exemple de les víctimes del Metro que lluitaren durant anys ha estat molt present en les mobilitzacions i la perseverança de les víctimes de la dana.
Tot açò i més ha quedat reflectit en el magnífic documental que vaig poder veure als cines Lys. La participació de Beatriz Garrote, qui fou la presidenta de l’AVM3J, i alguns altres familiars de víctimes de l’accident del Metro, i també la de Rosa Álvarez i altres víctimes de la dana li donen una gran força emotiva.
Les imatges i els fragments de reportatges de l’època, i també les declaracions d’advocats, enginyers, periodistes i altres professionals, deixa molt clar que, en ambdós casos, el modus operandi del Partit Popular va ser negar, mentir i ocultar. Tanmateix, la resposta social a les mentides de la dana ha tingut una força, un impacte, que no van tenir les víctimes del Metro, soterrades davall una muntanya de mentides i robatori, amb un Papa ben satisfet de les lloances rebudes i gens empàtic ni compassiu amb les víctimes. La seua pietosa complicitat ens el va fer molt odiós a tots els qui no l’esperàvem.
Dues vegades ha vingut un Papa a terres valencianes i dues vegades ha coincidit amb una catàstrofe. Quan fou la pantanada, va venir el papa polonès, Joan Pau II, un reaccionari somrient, que va visitar la Ribera des de l’aire i poca cosa més. L’església valenciana també mereix una bona cosa de retrets pel seu comportament servil i l’escassa o nul·la defensa del poble valencià.
El documental Imprevisible, inevitable es va emetre pel Centre territorial de TVE CV el dia 3 de juliol, de 13:55 a 14:55, coincidint amb els 20 anys de l’accident del Metro. En aquesta emissió va tenir un 11,2 per cent d’audiència, la qual cosa significa que el van veure noranta quatre mil persones. El mateix dia, a la vesprada, el van veure per La 2, en emissió d’abast estatal, un 2,1 per cent, el que representa que el van veure cent trenta vuit mil persones. Així, doncs, en total, el van veure eixe dia dues centes trenta dos mil persones. Un impacte molt estimable en audiència que pot continuar per mitjà de RTVE Play si encara no l’heu vist. Un documental, doncs, molt recomanable. Veritat, justícia i reparació. Ni oblit ni perdó.
