El 9 de juliol del 1391 va succeir una tragèdia a la ciutat de València. Va ser la primera tragèdia d’aquestes característiques de la Corona d’Aragó. I és bo que la recordem per tal de no repetir-la.
La demagògia no és una pràctica que va nàixer ahir. Els demagogs eren una escola grega que treballava per convèncer d’una idea amb la seducció de la paraula i l’estructura dels continguts, tot emprant arguments parcials i moltes vegades, incerts. La retòrica va ser aprofitada pel cristianisme, per exemple, que des de la trona podia proclamar idees i accions que conduïen a la manipulació de les masses, dels fidels, molt més ignorants, i per això manipulables. Això ho veiem ara mateix en les tertúlies de moltes emissores de televisió, on “opinadors” van rentant cervells amb mitges veritats i mentides flagrants. Les arengues militars feien funcionar certs recursos també, per tal de minimitzar el potencial de l’enemic i optimitzar el propi. Moltes d’aquestes intervencions públiques miraven d’inflamar la víscera amb paraules que despertaven emoció i histèria, però que no aportaven necessàriament cap sentiment de discerniment racional ni criteri propi. Nosaltres teníem els nostres propis demagogs, els nostres propis encantadors de serps. Penseu en Vicent Ferrer, o en Nicolau Eimerich, l’Inquisidor General de la Corona d’Aragó. Com diria algú, l’Eimerich era un cabronàs… però era el “nostre” cabronàs.
Un sermó d’aquests personatges devia ser tot un espectacle. Va ser tan bèstia l’Eimerich, que l’acabaren expulsant de València. De fet, l’expulsaven de tots els llocs, perquè la mateixa monarquia li tenia una por cerval. I desestabilitzava els governs de les nostres ciutats. Va ser tan professional que va fer un manual sobre què fer amb els heretges. De fet, va fer “el” Manual. Dos segles després, els inquisidors castellans van considerar tan xulo el model de Nicolau, que l’únic que van fer va ser revisar-lo i reeditar-lo. Es deia el Directorium Inquisitorum, tot un model de l’inquisidor ideal.
Tot açò passava a finals del segle XIV, on les heretgies amenaçaven l’hegemonia del poder catòlic. Càtars, papianistes, pepuzites, borborites, lul·listes… Sí, sí… Els seguidors de Ramon Llull també els tenia travessats aquest bon home. Però segurament, l’Eimerich perseguia el Llull per zels. L’Eimerich era dominic i el Llull era franciscà, i ací a la Corona, la major part de gent es decantava per la sensibilitat franciscana, molt més pròxima a la gent, molt més sensible a les necessitats socials que, cada cop més, es visibilitzaven en unes societats cada vegada més urbanes…
I ja no parlem del problema jueu. Contra els jueus hi havia un odi desmesurat. Segons aquests “opinadors”, ells eren els culpables de la mort de Jesús, de manera, que llenya contra ells. Eren representats de la manera més grotesca possible. Sense dents, amb cares de rata, plens de berrugues i pèls fastigosos… Res era prou per a significar-los com a culpables de la crucifixió del Crist. Per una altra banda, la monarquia de la Corona d’Aragó s’encarregava d’atenuar totes aquestes afirmacions, ja que necessitaven els diners que els col·lectius jueus aportaven a l’erari públic i als serveis que prestaven als reis.
Això va passar molt lluny de la Corona d’Aragó, el 1391. Concretament, a la ciutat andalusa d’Ècija. Eren anys convulsos, en què les monarquies –unes més que d’altres- buscaven un lloc al nou sol que proposaven les ciutats, un invent que alguns comerciants i burgesos van redescobrir feia uns dos segles.
Un tal Martínez va pujar a la trona i es va espolsar una homilia tan creïble –i increïble- que va provocar un dels terrabastalls socials més devastadors d’aquella Europa en agonia plena de catedrals, burgesos, ciutats, vilatans i diners. Va proclamar esgargamellant-se que la culpa de tots els mals la tenien els jueus, i per això s’havien de foragitar de les ciutats dels bons cristians. I el missatge va córrer com una reguera de pólvora per tot arreu.
Dos mil anys després, el genial Orson Welles va fer el mateix per la ràdio dient que una invasió extraterrestre havia arribat als Estats Units d’Amèrica. Que les naus alienígenes aterraven a les immenses planures d’Arizona i de Sonora. Amb la diferència que l’Orson deia cada cert temps en l’emissió que aquesta era una ficció, que era un teatre radiat. El “Martínez Welles” del segle XIV va proclamar que la culpa de tot, de les guerres, de les pestes, de la fam i del fred, la tenien els jueus. La torba va eixir del míting exaltada i la histèria es va encendre fins als col·lectius jueus que la monarquia del Casal de Barcelona havia cuidat com un patrimoni personal, a canvi d’uns quants dinerets que el poble hebreu pagava religiosament a la monarquia. Però de tant en tant, ni el rei els podia defensar de la barbàrie humana.
L’assalt als calls a partir del 1391 es va fer d’una manera sistemàtica. El call de València –la jueria- era una ciutat dins de la ciutat. Unes 700 cases, uns 3.000 habitants: comerciants, banquers, metges, mestres, astrònoms, científics, menestrals… El 9 de juliol del 1391 va succeir la matança. Orquestrada per un grapat de tropes castellanes que havien arribat a València per a salpar cap a Sicília. I tot s’ha de dir: ajudats per una púrria d’impresentables que s’afegien a tot allò que signifiqués violència i saqueig. Les tertúlies televisives de l’època, que es retransmetien des de l’interior dels temples o a les places, havien fet el seu paper.
El famós “A por ellos, oè”! que en aquell moment era “Baptisme o mort!” Això cridaven aquelles despulles humanes que corrien incendiant cases, degollant dones i violant les gallines que feren falta. Molts jueus, davant la terrible amenaça, optaren per convertir-se al cristianisme en deu segons. “Conversió exprés”. Esdevingueren “conversos” o “cristians novells”. Uns quants es reuniren a la Sinagoga major i ningú no sap com, els va aparèixer una escultura de Sant Cristòfol, aquell gegant que portava el Jesús infant a coll-i-be. A partir d’aquell moment, la Sinagoga major es va dedicar a Sant Cristòfol, i quan van ser expulsats cent anys després definitivament –ja batejats- es van emportar l’escultureta fora de les muralles, on els cristians els havien foragitat. Ara mateix, l’escultura és al convent de Sant Cristòfol, al carrer Alboraia de València, extra moenia, fora muralles.
Però moltes de les conversions es van fer de cara a la galeria, perquè els jueus continuarien fent els seus rituals durant més de 100 anys, però en secret.
Això volia dir que 100 anys després del gran pogrom, encara hi havia jueus a València d’una manera si més no, clandestina. Els inquisidors dominics cap a 1500, encara passejaven per aquells carrerons ensumant d’una manera gairebé canina. Buscaven olor de sardines. Perquè la profunda ferum d’aquest peix l’aprofitaven els jueus per amagar les olors que ocasionaven els seus rituals que feien en secret dins de les cases. Heu de saber que la darrera sinagoga clandestina de València es trobava a l’actual plaça de Sant Vicent, i el rabí n’era parent de Lluís Vives. Però les noves autoritats imperials van voler esborrar literalment qualsevol rastre del col·lectiu jueu a la ciutat de València. I s’hi van aplicar. Un cert aire urbà de call encara podem respirar al costat del carrer del Mar.
Com totes i tots sabeu, l’expulsió definitiva es va fer l’any 1492 arran d’un decret signat per Isabel de Castella i el seu consort Ferran d’Aragó. I d’aquesta Corona van eixir molts jueus que tenien una identitat, unes tradicions i una llengua pròpia, el català, perquè l’hebreu s’usava bàsicament per a les oracions i la religió. En molts llocs, els jueus de la Corona d’Aragó eren coneguts com Qehalim, i crearen comunitats jueves importants a Liorna, a Istanbul, a Edirne… A Roma tenien tanta força que posseïen la seua escola i el seu temple: la Sinagoga dei Catalani. Alexandre Borja, el papa, els va acollir al seu si. Al poble de Montesa, l’àvia d’un amic meu no pastava pa dissabtes. Si li preguntaves per què no en pastava, no et donava cap resposta. Al seu poble era costum no pastar dissabtes… Possiblement, el record de la tradició del sàbat jueu…
Però en les terres de la Corona els jueus que s’hi havien quedat vivien en la clandestinitat. I encara que el decret d’expulsió definitiva del 1492 va funcionar d’una manera fulminant, la sinagoga de l’actual plaça de Sant Vicent continuava existint en secret durants uns anys més.
El darrer objecte que conservem d’aquesta sinagoga el va guardar Juan de Ribera. Es tracta d’una meravellosa taula de marbres de colors, amb l’estrella de David enmig. L’arquebisbe de València, un supremacista contumaç, era també un aimador de les coses belles. El seu odi cap al jueu, el protestant o el musulmà, no li impedia gaudir dels objectes preciosos que oferia el dimoni.
És curiós que –no se sap com- dins de la Sinagoga Major es trobés la imatge d’un Sant Cristòfol. Un “portador de Crist” literalment. La imatge no deixa de ser molt poètica: un gegant portant una criatura. Una criatura que pesa com el món, com l’univers…
Al carrer Carnissers, molt a prop d’una de les cantonades de l’immens edifici dels Escolapis amb la seua impressionant cúpula, trobem en una cantonada la imatge pintada al fresc d’una figura: és Sant Cristòfol. I té més de tres segles.
La devoció a Sant Cristòfol és molt intensa a molts pobles dels Països Catalans. Un personatge del qual no es coneix molta informació, com quasi tot allò que té relació amb la mitologia: sabem només que a Calcedònia –prop de Constantinoble- es va consagrar una església dedicada a ell en l’any 452. La resta, és llegenda.
Segons la Llegenda Àuria, Cristòfol era un jove que volia servir el més poderós dels homes. I primer començà amb un rei, però aquest tenia molta por del diable. De manera, que el nostre amic es va posar a servir-lo. Però el pobre dimoni tenia por de la creu…Entre tants canvis, Cristòfol va demanar ajut a un ermità, i aquest el va posar a passar persones a través d’un riu
La llegenda ens conta tot això –amb més o menys variacions- i acaba dient-nos que el nostre personatge va acabar decapitat. L’autor de tot aquest recull d’històries de sants és Jacobus de la Voragine, un dominic que cap a 1270 va voler posar en escrit totes les llegendes dels sants. Però va amagar una circumstància curiosa: les representacions dels primers “Cristòfols” tenien cap de gos, procedia d’una tribu caníbal de l’Àfrica nilòtica, i no sabia ni parlar. Sense dubte, aquest Cristòfol era una sincretització d’Anubis, el déu egipci dels morts, que acompanyava els difunts en el seu viatge al més enllà. I més tard, va succeir el que ja coneixem: la inclusió de més divinitats en una de sola. Cristòfol prengué característiques del forçut Hèrcules, de Posidó, de Neptú, de Mercuri… Però també d’Atles, un home tan fort que podia portar a coll-i-be la volta del cel. Una de les escultures més impressionants d’aquest gegant la trobem al MAN de Nàpols: és el famós Atlant Farnese.
Perquè Christophorus vol dir en grec “portador de Crist”. El mateix Jacobus ens conta que un dia, mentre Cristòfol –el gegant- descansava a la cabana, un infant li va demanar que el portara a l’altre cantó del riu. Segons Cristòfol aquell xiquet “pesava més que el plom”, temia ofergar-se i era com si portara “tot el món”. El nen li contestà que no només havia portat “el món” sinó aquell que l’havia creat. I tots els pecats dels humans. Encara que us semble mentida, aquest relat me’l contava la meua àvia Helena quan jo era menut.
En l’edat mitjana Cristòfol es convertí en patró de navegants, transportistes, carreters, constructors de ponts i pelegrins. I li feia la competència a l’arcàngel sant Rafel, que va acompanyar i protegir Tobies. Al segle XX, es va fer famós quan el Papa Pius XI, introduí la benedicció de cotxes en la festivitat de sant Cristòfol. El sant esdevingué en una amulet al quadre de comandament dels automòbils: al costat de les fotos de la família, una imatge del gegant i una llegenda que deia “no corras papà”. Que ara seria políticament incorrecte perquè l’escrit considerava que qui conduïa havia de ser el pare…
Durant molts segles, el nostre poble li ha tingut moltíssim respecte i devoció. De fet, una de les principals imatges del gran espectacle del Corpus de València és una estàtua enorme que representa el gegant. Quan passava el personatge de cartó-pedra, sonava una música especial, i els xiquets se sentien protegits per aquell homenot amfibi, que era capaç de portar-te a coll i damunt, passar-te per un riu sense mullar-te… Era “el gegant”.
