El 30 de maig del 1924, el diputat socialista italià Giacomo Matteotti va prendre la paraula al parlament per denunciar el creixent autoritarisme del govern de Benito Mussolini. Poques setmanes abans el Partit Feixista i els seus aliats conservadors i monàrquics havien aconseguit dos terços dels diputats en una farsa electoral eleccions gràcies a un seguit d’il·legalitats i abusos que Matteotti va encarregar-se d’enumerar una per una. Deu dies després, el diputat seria raptat i el seu cos no es trobaria fins temps després abandonat en un bosc als afores de Roma.
El segrest i assassinat de Matteotti sempre s’ha considerat com el punt de no retorn on Itàlia va perdre la democràcia per patir una dictadura feixista que duraria 21 anys i que l’abocaria a una terrible guerra que arrasaria el país. De fet, les eleccions fraudulentes que denunciava el diputat van ser les últimes que es farien a Itàlia fins al 1946.
Però l’assassinat de Matteotti no va ser el primer pas del feixisme cap a la dictadura. Diguem que va ser l’últim abans d’instaurar-la definitivament. Abans, els esquadri de Mussolini havien atacat adversaris polítics amb pallisses, violència contra els seus actes públics i assalts als seus locals. Va ser aquest conjunt d’actes els que van anar obrint pas al feixisme, primer la seua arribada al govern i més tard la fi de la democràcia mentre els diaris i polítics conservadors asseguraven que “no passava res”, que eren fets aïllats o buscant justificacions més o menys absurdes quan no podien mirar cap a una altra banda.
Aquest cap de setmana passat, a València, hem viscut un cas similar de creixent autoritarisme contra les bases de la democràcia. L’assalt del regidor escollit per Vox Juan Manuel Badenas a un local del Sindicat d’Estudiants, trencant el pany i escorcollant-lo sense cap tipus d’ordre ni mandat judicial és un fet molt greu i hauria de tenir repercussions polítiques (a més de penals) immediates.
Per desgràcia, al País Valencià no és la primera volta que el feixisme utilitza la violència contra l’esquerra i el valencianisme. No cal anar-nos-en a la mal anomenada Batalla de València i la Transició, i la continuïtat fins a l’assassinat de Guillem Agulló i més violències verbals i físiques. En dates tan relativament recents com el 2007 i el 2008 -quan tothom considerava l’estat espanyol com una democràcia consolidada- algú va col·locar bombes a les seues del Bloc Nacionalista Valencià i d’Esquerra Republicana, respectivament, sense que mai la policia haja identificat cap dels responsables. I els atacs violents en la manifestació del 9 d’Octubre del 2017.
Ara, però, la gravetat dels fets radica en el fet que darrere l’assalt no hi ha un fosc grupuscle ultra, sinó un càrrec electe de Vox que els caps de setmana es dedica a entrar sense permís a les seus d’entitats oposades a la seua ideologia, provocant danys i fent escorcolls il·legals.
I com a la Itàlia dels anys 20, la reacció de la dreta teòricament democràtica del Partit Popular, no sols no condemna els fets i expulsa el regidor del govern municipal de l’Ajuntament de València de forma automàtica, sinó que busca justificacions extemporànies i surrealistes sobre suposades inspeccions que és impossible que ningú es crega.
La violència feixista sempre és un perill per a la democràcia i els drets socials. Però si aquesta violència l’exerceixen amb impunitat càrrecs públics i a més rep l’empara i la comprensió de la dreta suposadament democràtica, aquest perill creix exponencialment, encara que els fets en si no siguen penalment tan greus com altres.
Aquest dissabte passat, Badenas ha travessat una línia roja que cap demòcrata hauria de deixar passar. Esperem d’ací a uns anys no ens trobem al nostre país, ni a la resta de l’estat, en la situació en què va trobar-se Matteotti. Un escenari que només els feixistes poden desitjar. La mobilització cívica transversal, les lluites antifeixistes i els sobiranismes d’esquerres hem d’actuar amb el lema i l’estratègia de cap agressió autoritària sense resposta social, política i judicial! Ni un pas enrere. Ens juguem una societat democràtica i dels drets humans.
