Fa unes setmanes em vaig fer un propòsit tan modest que quasi feia vergonya confessar-lo: tornar a viatjar en tren. Sense presses. Sense l’angoixa dels horaris impossibles ni la resignació dels passatgers que ja ho han vist tot. Només llegir, mirar el paisatge, baixar en una ciutat qualsevol, dinar, passejar i tornar. Com abans, quan el tren era una manera d’estar al món i no un esport d’aventura. Potser per això he començat a llegir Memòries d’un vagó de ferrocarril, d’Antoni Martí Monterde. Un llibre que parla de trens, sí, però també de memòria, de fronteres, de política i d’aquella idea d’Europa que, durant dècades, es va imaginar unida pels raïls. Martí Monterde —que diu que ha passat mitja vida als cafès i l’altra mitja als trens— escriu des d’eixa fascinació ferroviària que li ve de menut, quan a Benimaclet veia passar “uns monstres immensos de color verd” i encara no sabia que aquell soroll li marcaria la vida. Llegint-lo, m’ha tornat una pregunta que ja fa temps que em ronda: per què és tan difícil moure’s pel nostre país?
M’agradaria agafar un tren i anar a Dénia a dinar. O passar un matí a Xàtiva. O improvisar una escapada a Alcoi. O a Castelló. O arribar a Barcelona sense haver de consultar vint horaris, patir retards, transbords absurds o resignar-me que el cotxe continua sent l’única opció raonable. El més curiós és que a Madrid hi arribe quasi com qui va al poble del costat. En alta velocitat, és com anar de Riola a Sueca caminant. En canvi, recórrer el nostre territori continua sent una petita odissea. Parlem molt de vertebració territorial. Fem congressos, presentem plans estratègics, organitzem jornades sobre el corredor mediterrani. Però després intentes anar a passar el dia a Dénia i descobrixes que la teoria i la pràctica viuen en estacions diferents. Ni tan sols les Rodalies, que haurien de ser la forma més elemental de cosir un país, funcionen com cal: retards, incidències, vagons plens fins a l’últim racó, gent dreta durant una hora, megafonia incomprensible i aquella resignació col·lectiva que ja ni protesta.
Martí Monterde ho diu d’una manera que colpeja: Europa serà ferroviària o no serà. I potser també els països. Perquè un país s’explica pels seus trens. Quan les ciutats estan ben connectades, la gent es visita, estudia, treballa, compra, estima i fa vida compartida. Quan les vies no uneixen, cadascú acaba vivint dins del seu petit món. Les fronteres no sempre les fan els rius o les muntanyes; de vegades les construeix un horari impossible. Potser per això el llibre de Martí Monterde desperta una certa nostàlgia. No només parla dels trens que hem tingut, sinó dels trens que hauríem pogut tindre. D’una manera d’entendre Europa en què el ferrocarril no és només un mitjà de transport, sinó una forma de cosir territoris i persones. Una declaració d’amor al tren, malgrat totes les decepcions que sovint provoca.
Jo continuaré amb el meu propòsit de viatjar més en tren. Però cada vegada tinc més la sensació que el viatge més difícil no és arribar lluny, sinó moure’s pel nostre propi país.
