“Des que hi ha la impremta, la llibertat de premsa és la llibertat de l’amo de la impremta”. Aquesta reflexió de l’expresident equatorià Rafael Correa hauria de trobar-se a l’inici de qualsevol anàlisi sobre la situació dels mitjans en qualsevol context. És allò que en valencià diem “qui paga, mana”.
Perquè, qui és l’amo de la impremta en l’ecosistema mediàtic valencià? Per començar, no massa valencians. Els valencians vivim condicionats per un bombardeig mediàtic exterior, dirigit sobretot des de Madrid que ens té en compte poc i malament, com si fórem un lloc exòtic i misteriós on anar a buscar curiositats més que a explicar-lo en tota la seua complexitat. Ho vam veure, per exemple, l’endemà de la dana del 2024, quan les portades dels principals diaris “nacionals” de Madrid -amb alguna excepció parcial- van relegar la notícia a un requadret mentre que cap televisió, ni tan sols les d’informacions 24 hores, van aturar la seua programació habitual.
És clar que hi ha els “diaris valencians”, la majoria part de dos grups mediàtics -Prensa Ibérica i Grupo Vocento- amb seu, capital i directius de fora. En realitat només hi ha dos diaris digitals generalistes de propietat estrictament valenciana: Valencia Plaza i Diari La Veu, que coexisteixen junt amb altres diaris digitals i de paper comarcals i/o locals també d’empreses i editors autònoms valencians, així com revistes digitals i/o en paper, i la comunitat de creadors de continguts en valencià.
Però no és una qüestió només nacional. Hi ha també altres factors en joc. El més rellevant per aquest article és la debilitat de la suposada premsa lliure. Debilitat econòmica, és clar. Des de la crisi del 2008, la seua dependència dels bancs -asseguts ja en els consells d’administració de la majoria de grans grups mediàtics- i dels fons públics -publicitat institucional i subvencions- és cada volta més acusada. Una dependència que es nota no només en la seua capacitat de mantenir una agenda pròpia davant la resta de poders, sinó també en l’assumpció d’una lectura del nostre país i del món i un marc mental més i més coincident amb el de les classes més altes. Té igual l’adscripció ideològica més o menys progressista de certs mitjans. Hi ha nínxols de mercat que cal cuidar, però en el fons i en els temes clau, la majoria són intercanviables.
Hi ha, és clar, els mitjans públics, que en principi haurien de servir de contrapés a aquesta avassalladora hegemonia de la dreta mediàtica. Oferir una finestra en valencià, de rigor, independència i pluralitat davant el mercantilisme dels mitjans privats. Açò, però, sols és possible si hi ha uns controls democràtics sobre aquests mitjans. À Punt, més o menys millorables, els tenia. El primer que va fer el bipartit de PP i Vox quan van arribar va ser carregar-se’ls. I tothom sap per què.
Amb motiu del documental de RTVE “Imprevisible, inevitable”, en motiu del vinté aniversari de l’accident de metro de València, hem pogut recordar quina va ser la cobertura que en va fer Canal 9. Quan va colpejar la dana, ens recordava Francesc Viadel encertadament, els mecanismes de control a À Punt encara no estaven completament desfets. En conseqüència, la radiotelevisió pública valenciana va complir amb nota la seua missió de servei públic. El resultat: una societat valenciana millor informada, unes xifres d’audiència disparades i… un govern del PP-Vox corresponsable polític del desastre amb problemes! La conseqüència va ser la depuració dels professionals que havien fet una faena excel·lent i un gir vergonyós cap a la propaganda i el silenciament que ha afonat les audiències.
Tot açò són deures que tenen les esquerres davant d’un possible retorn al govern. No n’hi ha prou en establir certs controls als mitjans públics si aquests poden ser escombrats amb tanta facilitat i rapidesa per una simple majoria absoluta. Cal també utilitzar tota la força de la institució -publicitat institucional, ajudes públiques, llicències de ràdio i televisió…- per reequilibrar la balança davant l’actual discurs únic, majoritàriament en castellà, dividit per províncies i madrilenyocèntric que colonitza l’opinió publicada.
Mentre açò no passe, si mai passa, la societat valenciana està sola, amb les seues forces, per construir una alternativa. Al tombant de segle, des de la primera premsa digital alternativa es va llençar el lema: “No critiques els mitjans, sigues tu el mitjà”.
Els mitjans cooperatius –com ara Diari La Veu, però per sort molts altres- ofereixen precisament l’opció universal de ser l’amo de la impremta per molts pocs diners i assolir la pròpia llibertat financera a través de la comunitat de lectors micromecenes, per fer periodisme lliure i cent per cent en valencià-català. Bastir una alternativa comunicativa al control pornogràfic dels mitjans públics i privats cada volta més estret, conservador i espanyolitzant. Fer girar la truita és complicat, però no impossible. Junts ho aconseguirem.
