Amb l’ús del mòbil «intel·ligent» (des de 2010) hem entrat en un món distòpic, un món difícil d’entendre i d’adreçar. Sembla que una gran part d’allò que funcionava amb poca informació (ignorància, dirien alguns) ara funciona «igual de bé» amb molta informació (tal volta massa).
El cas és que tenim cervells més actius, però no més lúcids. Tenim un món més complex, però uns humans amb dificultats per a destriar el gra de la palla. Veiem els comportaments tòxics de «xiquets» malcriats, amb molt de poder, però NO «sabem» com educar-los, com disciplinar-los.
Els dos personatges actuals que simbolitzen eixe despotisme absolutament descarat i descarnat són el bilionari d’origen sud-africà i el president de l’imperi criminal i militarista. Són dos del miler de milmilionaris que controlen les decisions del capital, i dels governs, a nivell mundial. Mai de la vida hem patit una concentració de poder en tan poques mans!
Davant d’aquesta situació extremadament perillosa observem dos posicionaments: els que adoren els poderosos maltractadors (ho són quasi tots) i els que intentem equilibrar les injustícies en la mesura de les nostres forces.
Evidentment, quasi totes ens situem mentalment en el segon grup, però en actuar, en gestionar els nostres estalvis, en votar… moltes persones ho fan recurrentment en benefici dels «amos» del món. Tal volta, la primera consciència que hem de treballar-nos és la que ens ha de descobrir les contradiccions entre els nostres pensaments (idealistes) i els nostres actes (realistes?).
No té cap sentit indignar-se pels crims perpetrats pels supremacistes racials i/o religiosos mentre que es continua consumint els productes dels assassins. La indignació circumstancial és un rentat de consciència, com ho és plorar en vore les desgràcies (fictícies o reals) en les pantalles de mòbils i televisors. La vertadera indignació mou a l’acció.
Per una altra banda estan aquells que intenten criar en «felicitat i salut» fills i nets mentre els neguem el dret a una vida digna als altres, als pobres, als estrangers, als musulmans, als «indígenes», als «nadies».
És curiós descobrir que tots som no-ningú per als més poderosos, que els supremacistes locals són, simplement, baules d’una cadena de poder que se n’aprofita. Però encara és més curiós descobrir que l’acumulació de poder no garanteix la felicitat, ans al contrari.
La moral (el comportament socialment adequat) s’ha degradat en les mans, i en les butxaques, dels ultrapoderosos i està afectant greument la salut dels humans i de la natura. Despertar del malson, accelerat per la tecnologia, és urgent.
Diuen que «tocar fons» (desastres climàtics, desastres polítics, esgotament de recursos barats…) és la millor situació per a obligar-nos a reaccionar. També diuen que en les desgràcies la gent trau el millor i el pitjor.
Ara toca LA pregunta: és possible fer la revolució necessària (llibertat per a persones i pobles, igualtat en drets i en deures, i solidaritat completa) sense violència?
I més enllà: tindrem la suficient intel·ligència emocional per aconseguir la transformació que necessita la nostra espècie per deixar de maltractar-nos i començar a respectar-nos?
