Diu la llegenda que els templers foren dels primers a utilitzar la màxima “amb una espelma a Déu i una altra al diable”. El no de Pedro Sánchez a la guerra de l’Iran l’ha situat en l’àmbit internacional com una mena d’heroi capaç d’enfrontar-se al totpoderós i terrible Donald Trump. Recrea així el somni d’una Europa capaç d’enfrontar-se al maligne, guanyant-se la simpatia de la part bona de la humanitat i arrossegant altres estats de la Unió Europea.
No obstant això, malgrat la seua negativa a col·laborar amb la política de Trump a l’Iran, no podem oblidar que basa el creixement econòmic en l’anomenada economia de guerra, amb el rearmament inclòs. Segueix el camí traçat per Alemanya (automòbils reconvertits en carros de combat), que, sense qüestionar la política de l’OTAN, està disposada a convertir-la en una empresa de baix cost per als Estats Units, que continuaria cobrint la part est d’una guerra total, amb diversos fronts, on el conflicte d’Ucraïna té una dedicació especial per a l’OTAN i la Unió Europea. En este escenari, Pedro Sánchez no busca cap eixida diplomàtica ni negociada; en definitiva, es prepara per a una extensió del conflicte davant la possibilitat d’una guerra ja explícita entre l’OTAN i la Federació Russa.
La recent cimera d’Ankara no ha fet més que mostrar la submissió dels estats europeus a la política nord-americana, inclòs l’Estat espanyol. L’augment de la despesa militar, triplicada en els dos últims anys, es constata amb dues preguntes: amb qui es fan els negocis armamentístics? I cap a on apunten les armes?
D’esta manera, la Unió Europea i l’entitat sionista són els principals aliats dels Estats Units, encara que no els únics.
En esta guerra provocada pels Estats Units, que els enfronta amb l’anomenat Sud global, un dels objectius fonamentals és tallar les rutes comercials i energètiques a la Xina.
Però la hipocresia de la política exterior de l’Estat espanyol es va posar de manifest en la guerra d’extermini a Palestina: pràcticament hores després que el govern aplaudira la impressionant mobilització de solidaritat amb el poble palestí, que va arribar a una vaga general i a paralitzar “la volta ciclista a Espanya”, no va tindre cap problema a donar suport al mal anomenat pla de pau de Donald Trump. Este ha sigut l’embalatge del genocidi palestí en l’actualitat, que també va tindre com a conseqüència la paralització en sec del moviment de solidaritat internacional, que en aquell moment es trobava en un procés de creixement.
I encara així no es trenquen les relacions comercials i diplomàtiques amb Israel.
Davant de l’enduriment de la guerra en el front de l’Orient Mitjà, cal exigir, no solament l’eixida de l’Estat espanyol de l’OTAN i el trencament de la política de col·laboració amb els Estats Units a través de les bases militars, sinó també plantejar una política de pau, neutralitat i no-alineament amb cap bloc militar, exigir la desmilitarització del Mediterrani, la lliure circulació de persones i el desenvolupament i la cooperació entre els diferents pobles de les seues ribes.
