El sentit d’una comparació incòmoda

Afirmar que el franquisme és pitjor que el feixisme exigix explicar el sentit de la comparació. El feixisme italià i el nacionalsocialisme alemany representen algunes de les experiències més terribles de la història contemporània: dictadures, terror, guerres de conquesta, persecucions i polítiques d’extermini genocida. El «pitjor» del franquisme remet ací a la capacitat d’una formulació totalitària per arrelar, adaptar-se, conservar espais de poder i reproduir-se després de la desaparició formal del règim que la va institucionalitzar. Des d’esta perspectiva, el franquisme presenta una perillositat específica respecte als feixismes clàssics: sobrevisqué a la derrota d’estos i deixà una herència que la presumpta democratització posterior no va aconseguir desmantellar i roman llesta per a reactivar-se sense complexos ni miraments.

La victòria militar del franquisme, la duració de la dictadura i la capacitat de transformar les seues formes de legitimació li permeteren al règim penetrar profundament en la societat, colonitzant les subjectivitats i atrinxerant-se en espais de poder estratègics de cara a una transició a la democràcia liberal constitucional. El problema actual és la possibilitat que eixe llegat proporcione recursos per a una nova ofensiva totalitària a l’Estat espanyol, precisament quan les crisis ecosocials erosionen les expectatives de seguretat i prosperitat de la majoria de la població.

El feixisme i la resposta democràtica europea

El feixisme històric cresqué alimentant-se del nacionalisme exacerbat, de l’imperialisme occidental, de les conseqüències de la Primera Guerra Mundial, de les crisis capitalistes i de la por de les classes propietàries davant la revolució. La Revolució Russa, l’organització sindical i la força dels moviments comunistes, socialistes i anarquistes convertiren la classe treballadora organitzada en una amenaça per a l’ordre burgés establit.

L’anticomunisme fou un component constitutiu del feixisme. Però el seu enemic excedia el comunisme soviètic: incloïa l’anarquisme, el sindicalisme autònom, el republicanisme radical i els moviments feministes o anticlericals que qüestionaven les jerarquies tradicionals. Adversaris diferents quedaven reunits sota la imatge d’una mateixa conspiració dissolvent: l’enemic intern.

Des d’una lectura de classe, el feixisme pot interpretar-se com una recomposició autoritària, vertical i classista del capitalisme: destruir les organitzacions obreres, disciplinar la societat i protegir la propietat concentrada. Esta perspectiva ajuda a entendre la distància entre la retòrica revolucionària que desplegava i les relacions de dominació efectives que consolidava. La mobilització de masses, el culte al líder, el partit únic, la jerarquia, la propaganda, el bel·licisme i el terror articulaven aquell projecte. La construcció d’enemics interiors legitimava persecucions polítiques i racials que, en el nazisme, desembocaren en l’extermini sistemàtic.

Però el règim de Mussolini començà el 1922 i desaparegué definitivament el 1945. El nazisme governà entre 1933 i 1945. Tots dos foren derrotats militarment, com els respectius règims satèl·lits que promocionaren. Aquella derrota marcà la reconstrucció política europea i permeté establir una convicció compartida: el feixisme no havia de tornar a governar.

Amb intensitats diferents, la resistència, els partisans, els camps de concentració i la devastació bèl·lica alimentaren una memòria antifeixista. Comunistes, socialistes, liberals i democratacristians podien discrepar profundament i reconéixer alhora la necessitat de barrar el pas a una restauració feixista des d’un europeisme democràtic i pragmàticament comercial. Aquell consens tingué contradiccions importants: continuïtats de personal feixista reciclat, nous colonialismes i concessions derivades de la Guerra Freda i la guerra al comunisme. Malgrat això, es va establir un límit de legitimitat democràtica que dificultava presentar el feixisme com una opció política ordinària.

Les organitzacions neofeixistes continuaren existint, però hagueren d’afrontar el pes d’una derrota històrica i d’una condemna pública. La memòria de la catàstrofe contribuïa a contindre-les i les obligava a ocultar, modular o reformular els seus projectes. Eixe fre mai fou absolut, però condicionà durant dècades el terreny polític europeu, permetent l’expansió de la democràcia liberal i la socialdemocràcia.

El franquisme victoriós i persistent

Tanmateix, a Espanya, el recorregut fou diferent. El franquisme començà a imposar-se amb la sublevació militar de juliol de 1936, es consolidà mitjançant una guerra civil devastadora i una repressió prolongada, i es mantingué fins a la mort del dictador el 1975. Certament, hi hagué resistència, guerrilla, exili i lluites obreres, estudiantils, veïnals i culturals. Però aquella heròica resistència no culminà en una derrota del règim comparable a la dels feixismes europeus. La dictadura disposà de quasi quatre dècades per destruir adversaris, reproduir suports, expandir el consentiment de gran part de la població i normalitzar la seua autoritat, i ho feu adaptant-se pragmàticament als nous temps de desenvolupisme, turisme i fortalesa anticomunista occidental. Portugal visqué la Revolució dels Clavells; Grècia, l’abolició de la monarquia. Però a Espanya la democratització avançà mitjançant una transició negociada des de la legalitat franquista, enmig d’una intensa violència de grups d’extrema dreta i continues amenaces dd colps d’Estat militars, com l’intent el 23 de febrer de 1981.

Les llibertats conquistades foren més o menys reals, però la transformació també permeté conservar individus clau, recursos, institucions i relacions de poder franquista. L’antifranquisme no es convertí en un consens fundacional compartit amb la mateixa amplitud que l’antifeixisme en altres democràcies europees. La dictadura pogué conservar una memòria social indulgent, sostinguda en les idees d’ordre, estabilitat i desenvolupament.

El franquisme incorporà elements del feixisme europeu, especialment falangistes, a una amalgama de militarisme, nacionalcatolicisme, tradicionalisme, centralisme i colonialisme africanista. La unificació forçosa de falangistes i carlins expressava aquella combinació subordinada al dictador. El règim recuperà repertoris històrics: la Reconquesta convertida en mite nacional, l’exaltació imperial, la identificació entre catolicisme i espanyolitat i la representació de la dissidència com una amenaça existencial. La guerra fou presentada com una croada; l’adversari, com l’anti-Espanya.

La conquesta genocida d’Amèrica, les expulsions i conversions forçoses, les persecucions religioses i les violències colonials proporcionaven antecedents disponibles per a aquella operació. La Inquisició, que a Espanya durà quatre segles, va aportar un model de vigilància i repressió extremadament violenta de les creences, exigència d’adhesió, depuració de l’heterodòxia i persecució de tots aquells considerats com a enemics interns (jueus, moriscos, protestants, homosexuals, dones independents, liberals, etc.). El franquisme actualitzà aquells terribles materials històrics per convertir la pluralitat política, nacional, religiosa i moral en un problema d’obediència. La idea d’una comunitat nacional pretesament homogènia, ja definida per la centralització borbònica en clau castellana al segle XVIII, es va redefinir també per les persones i nacionalitats “perifèriques” que calia expulsar-ne, silenciar o sotmetre.

La lògica postimperial

Les tesis de l’antropòleg Joseba Gabilondo sobre l’Espanya postimperial permeten aprofundir en esta genealogia. Segons la seua interpretació, les crisis de l’Estat estan travessades per intents recurrents de restaurar una plenitud imperial perduda. La nostàlgia de grandesa funciona com un recurs de legitimació de les elits i d’ordenació de les diferències internes. Des d’esta perspectiva, el franquisme articulà violentament un projecte restaurador: la derrota colonial, el militarisme africanista i la por de la revolució convergiren en una empresa de reconquesta interior. La recuperació de la grandesa exigia purificar la nació dels seus suposats enemics.

La lògica postimperial persistix quan la pluralitat nacional es viu com una mutilació, l’autogovern com una concessió intolerable i la crítica anticolonial com una agressió contra Espanya. També quan la redistribució del poder és percebuda com una humiliació que cal reparar. Esta interpretació ajuda a comprendre la càrrega emocional de determinades mobilitzacions reaccionàries. La promesa de restaurar l’ordre connecta les frustracions presents amb una grandesa imaginada, i transforma la defensa dels privilegis en una missió de salvació nacional.

Una fortalesa del franquisme fou la seua adaptabilitat. Després de la derrota de les potències feixistes, accentuà el catolicisme i l’anticomunisme. La Guerra Freda afavorí la seua acceptació occidental com a bastió contra la revolució. Posteriorment, el desenvolupament econòmic, el turisme, l’emigració i el consum proporcionaren noves legitimacions. El règim podia exhibir modernització mentre mantenia censura, repressió i absència de llibertats. La coerció coexistia amb la promoció social i l’acomodació quotidiana. Altres feixismes també mostraren pragmatisme. La particularitat franquista és que disposà de dècades per desplegar-lo i reproduir els seus suports, servint de model, per exemple, a les sinistres dictadures militars llatinoamericanes.

La democràcia liberal recuperada transformà formalment el sistema polític, però mantingué continuïtats en aparells estatals, elits econòmiques i cultures institucionals, especialment pel que fa a judicatura, alt funcionariat, forces i cossos de seguretat, església, empresariat i determinats actors polítics. El poder real prevaldria sobre qui ocupara temporalment el govern. El franquisme desaparegué com a dictadura, però no tots els poders que havia consolidat perderen la capacitat de condicionar la democràcia, més bé al contrari, romangueren camuflats esperant la seua ocasió.

La distància entre investigació i transmissió social reforça esta persistència. El franquisme ha estat àmpliament estudiat, però insuficientment ensenyat. La recerca sobre la seua presència escolar assenyala dificultats per explicar críticament la dictadura i la Transició, més enllà de dates, etapes i pactes entre dirigents. Al mateix temps, l’accés a documentació rellevant ha trobat restriccions, i la recuperació de les persones desaparegudes ha patit retards i resistències. Molts docents, investigadors i activistes han combatut estos obstacles. Però la insuficient incorporació del coneixement històric a la cultura pública facilita la banalització de la dictadura. Una societat pot disposar d’excel·lents estudis i continuar sent vulnerable davant relats que presenten l’autoritarisme com una forma eficaç de govern.

La Unió Europea com a dic de contenció

La integració europea aportà a Espanya un condicionament democratitzador. L’entrada en la Unió Europea el 1986 reforçà la vinculació amb un espai polític que exigia institucions representatives i garanties jurídic. Aquell marc connectava amb la memòria europea de la guerra i amb el compromís d’impedir una restauració feixista. La construcció comunitària tenia motivacions econòmiques i geopolítiques diverses, però la superació de la catàstrofe bèl·lica constituïa una referència legitimadora fonamental.

Per això, la pertinença europea ha funcionat com un dic de contenció davant regressions autoritàries. Ha proporcionat normes, supervisió, costos diplomàtics i recursos per defensar drets. A Espanya, on la ruptura amb la dictadura havia estat limitada, esta contenció exterior adquiria una importància particular.

La seua eficàcia depén, però, de les correlacions de forces. La Unió Europea pot mantindre formalment els mateixos valors mentre tolera pràctiques que els erosionen. Quan canvia allò que es considera políticament acceptable, també canvien els marges d’actuació dels governs. El dic pot afeblir-se abans que desapareguen les garanties escrites.

Les pressions del col·lapse ecosocial

La crisi oberta el 2007-2008 erosionà les promeses de prosperitat capitalista i els símptomes creixents del col·lapse ecosocial agreujaren el panorama general. A esta fractura s’afegiren processos que interactuen i alimenten la inseguretat. El primer és l’emergència climàtica, amb impactes sobre l’aigua, l’agricultura, la salut i les infraestructures. El segon és el cúmul de tensions derivades de l’accés a l’energia, els materials crítics i altres recursos, les infraestructures degradades i les tensions geopolítiques. El tercer és una corrupció que s’arrossega des d’un règim, el franquista, que fou essencialment un focus infecte de corrupciò sistemàtica. El quart la degradació social: precarització de les classes treballadores, dificultats residencials i descomposició de les expectatives de sectors de les classes mitjanes. El quint és la nova realitat de les migracions massives, vinculades a conflictes, desigualtats i deteriorament ambiental.

Des de la perspectiva del col·lapse ecosocial, estes dinàmiques expressen el xoc entre una economia expansiva i les condicions biofísiques de la vida. No produïxen automàticament feixisme, però poden afavorir-lo quan la inseguretat es transforma en demanda d’exclusió. La promesa neofeixista — fins i tot ecofeixista — oferix protecció selectiva: preservar recursos i privilegis per als considerats membres legítims de la comunitat. Les persones migrants, les minories i els moviments emancipadors es convertixen aleshores en culpables del deteriorament social.

La resposta europea a estes pressions és decisiva. Si les crisis s’aborden prioritzant fronteres, coerció i competència pels recursos, pot ampliar-se l’espai compartit entre dretes convencionals i extremes. L’externalització del control migratori i l’èmfasi en retorns i fronteres mostren la centralitat adquirida per la seguretat en la política comunitària. La interpretació crítica d’esta orientació assenyala el risc que la protecció de les persones quede subordinada a la contenció dels seus desplaçaments. Una lògica semblant pot operar davant la crisi climàtica i social: limitar protestes, deslegitimar l’ecologisme o presentar drets laborals i garanties com a obstacles a la competitivitat. La inseguretat facilita que mesures excepcionals es normalitzen.

El perill és que el marc europeu flexibilitze progressivament els límits que havia imposat a l’autoritarisme. Allò que abans suscitava condemna podria acabar tolerant-se com una resposta pragmàtica. Així, la mateixa Europa que contribuí a contindre l’autoritarisme espanyol podria deixar més marge a la seua reactivació. Este canvi seria especialment greu perquè reforçaria una tradició autoritària interna que mai no ha desaparegut del tot i que continua arrelada en sectors de la dreta i de l’extrema dreta espanyoles, entre els més reaccionaris del panorama internacional.

L’amenaça neofranquista

Les dretes radicals espanyoles poden connectar amb símbols, relats i xarxes d’una tradició que conserva acceptació social. Vox expressa esta reactivació de manera especialment explícita. Les convergències discursives i aliances del PP amb l’extrema dreta obliguen a examinar la normalització d’elements d’aquell llegat.

Parlar de neofranquisme requerix identificar pràctiques: indulgència amb la dictadura, nacionalisme excloent, hostilitat envers la dissidència i conversió de l’adversari en enemic d’Espanya. La categoria resulta útil quan explica continuïtats concretes. Un govern d’esta orientació podria combinar majoria institucional, influència mediàtica i suports en altres centres de poder. Si el marc europeu es relaxara, trobaria menys obstacles per restringir protestes, afeblir contrapoders i retallar drets. La perillositat residix en esta coincidència: una herència autoritària persistent, una crisi ecosocial que multiplica inseguretats i una contenció europea potencialment debilitada. Allò que havia romàs parcialment limitat podria adquirir una capacitat d’intervenció més extensa, presentada com a resposta necessària a l’emergència.

Un règim neofranquista podria conservar formalment eleccions amb restriccions “constitucionals” i prescindir dels símbols més recognoscibles de la dictadura. La regressió avançaria mitjançant reformes successives, intimidació i restriccions selectives. Si les crisis lligades al col·lapse s’agreugen, podria radicalitzar-se fins a acceptar l’abandonament o persecució de poblacions considerades prescindibles. És un risc polític, no un destí inevitable. La seua materialització dependria de decisions, resistències i correlacions de forces.

Ací rau el sentit de què el franquisme siga pitjor que el feixisme: la combinació de victòria històrica, duració de la dictadura, capacitat d’adaptació institucional i persistència de l’imaginari imperial i inquisitorial conferix al neofranquisme una perillositat particular. Un afebliment del dic democràtic europeu, per formal que siga, podria alliberar a l’Estat espanyol potencialitats totalitàries fins ara contingudes. Impedir-ho exigix reforçar drets, contrapoders i solidaritat popular, així com recuperar el compromís antifeixista. La resposta democràtica sols serà efectiva si evita que la recepta neofranquista front al col·lapse ecosocial acabe justificant la persecució de tota forma de dissidència.

Més notícies
Notícia: “Que no ens furten el Sud”: El manifest per a impulsar La Veu del Sud
Comparteix
El text posa de manifest la necessitat urgent de superar la desconnexió territorial i la distància "més mental que quilomètrica" existent des del Cap i casal
Notícia: Volem donar veu al Sud, i tu? Amb 200 donacions és possible. Fes-te micromecenes
Comparteix
Dona i agermana't: amb 200 donacions anuals, deduïbles en la declaració de renda fins a 250 euros, incorporarem al nostre equip un periodista del migjorn valencià i editarem La Veu del Sud
Notícia: Detingut l’assassí confés de Guillem Agulló per una agressió a La Sexta
Comparteix
Pedro Cuevas va ser arrestat el 21 d’octubre quan l’equip del programa Equipo de Investigación preparava un reportatge sobre el crim del jove antifeixista de Burjassot
Notícia: Rufián reivindica a Vila-real la unitat de l’esquerra valenciana
Comparteix
El dirigent d'ERC dona suport a Compromís-Front Valencià en un acte amb Àgueda Micó i Alberto Ibáñez, defensa un grup parlamentari propi a Madrid i reclama al PSOE polítiques contra l'especulació immobiliària

Comparteix

Icona de pantalla completa