El 3 de juliol de 2026 vaig estar a tocar de la boca del metro de Jesús confòs enmig del maremàgnum d’ambulàncies, sanitaris, ferits, curiosos, policies, polítics… No feia ni un parell d’hores de l’accident. Casualment, un dels empleats d’una de les funeràries que enretiraven els cadàvers era un conegut del poble i amic de joventut del meu germà. Esquallat, cap cot, em va dir que mai no havia vist res igual: “Estem traient trossos…”. El vagó s’havia convertit en una enorme guillotina que va esquarterar els seus passatgers igual des del minut zero va fer per esquarterar la veritat i desempallegar-se de qualsevol responsabilitat.
Es dona el cas que el 2023 Francisco Camps, sent candidat a la Generalitat, havia promès en plena campanya crear una malla ferroviària en el país com mai no s’havia conegut al món civilitzat. La iniciativa suposaria que, només en l’àrea de València, s’obririen un centenar de noves estacions de metro i tramvia les quals, juntes, sumarien 110 quilòmetres de raïls. Segons Camps, en només uns quatre anys cap població important del país estaria a menys d’una hora d’una estació de l’AVE. Després d’aquell fatídic dia de juliol el president mai més no en parlaria de trens. Tampoc mai no rebria els familiars de les víctimes del metro. Els morts i els ferits van passar a ocupar la zona fosca de la nostra història col·lectiva. Una humiliació imperdonable.
Cinc dies després arribava el papa Benet XVI després de mesos d’una campanya nacional-catòlica delirant darrere de la qual els dirigents del PP més prominents maniobraven per a fer-se amb els diners de les arques públiques servint-se de la retransmissió de la visita vaticana per part de la televisió pública. Tot això, mentre els seus periodistes mentien a cor què vols. Recorde eixir aquell mateix dia de la ciutat de València per uns carrers buits, guarnits de banderes vaticanes i pantalles enormes com un en un somni orwellià.
El periodisme valencià va fer de més i de menys en aquella ocasió atrapat com sempre en les seues pròpies dinàmiques. Al capdavall, els diaris no deixaven de ser empreses subvencionades per un omnipotent poder polític i allò que passava al País Valencià, com sempre, a les espanyes no passava de ser un enutjós assumpte levantino. Fet i fet, fins que no es va emetre sis anys després el Salvados d’Évole, la societat valenciana va continuar la seua pesant digestió provinciana. Ens hauria d’haver caigut la cara de vergonya a tots… L’associació de víctimes de l’accident amb Beatriz Garrote al capdavant va fer un dolorós camí pel desert mentre des de les files del PP i des del mateix arquebisbat se les ofenia greument.
Sortosament, no van faltar els periodistes persistents, incòmodes, al servei de la veritat com Laura Ballester, una professional que si no haguera exercit en aquesta València putana possiblement hauria fet molt de recorregut. La seua empresa li hauria d’aixecar un monument.
Com siga, als dels PP finalment no els van funcionar les mentides ni en la seua xarxa de diaris untats ni en Les Corts convertides en un teatre de mal gust. A poc a poc, vam veure caure un règim polític muntat sobre la corrupció de què alguns saltimbanquis com Miguel Tellado, Ayuso o Feijóo se n’obliden cada vegada que obren la boca per blasmar contra els xoriços que han corcat l’actual govern de Madrid.
Després hem tingut la dana i una altra passada infame de mentides, manipulació política, persecució de les mateixes víctimes. Mentre la gent s’ofegava, el president Carlos Mazón i Maribel Vilaplana s’entaulaven en El Ventorro. Cal dir-ho moltes vegades, repetir-ho fins al fàstic. Aleshores, com que al PP encara no li havia donat temps de desembarcar en À Punt, els periodistes van poder fer el seu treball i contar les coses tal com van passar. Amb el nou director de la televisió, Vicente Ordaz, l’ens autonòmic s’ha tornar a convertir, però, en una caixa de ressonància d’idioteses i de propaganda. Així les coses, si València s’omple de manifestants demanant que Mazón passe per la banqueta del jutjat i abandone la seua covard posició de diputat absent, la televisió pública emet una correguda de bous de 1997. Hauria pogut ser una reposició de Sabadabada de Torrebruno o de la pel·lícula Los bingueros. Tant se val. Tapar, amagar, ignorar, espolsar-se qualsevol responsabilitat. El poder primer que res.
L’estructura mediàtica valenciana és tan esquifida i tan maldestrament dirigida que les mentides del PP i les maniobres d’infoxicació en paraules d’un altre gran periodista, Quico Arabí, tenen una gran acceptació en una societat polaritzada a qui cada dia se la bombardeja amb l’amenaça de l’islamisme, la immigració il·legal o no, amb la regressió imaginària d’Espanya a un règim més comunista que el d’Enver Hoxha.
De vegades, però, el periodisme -com està passant a l’Amèrica de Trump o com ha passat més recentment a Hongria- treu els punys i trenca l’encanteri dels XXV Años de Paz en què permanentment porta instal·lada aquesta nostra dreta tavernària.
I això és el que va passar l’altre dia amb l’emissió del documental Imprevisible, inevitable de la 2 de TVE dirigit pels periodistes Sergi Moyano i Enrique Pallàs. Un documental que duu les dues paraules màgiques, brutes, amb què el PP ha volgut espolsar-se les responsabilitats d’un accident de metro en què la mala gestió de la infraestructura va ser determinant com de les de les 238 morts perquè el president de la Generalitat estava festejant i ningú de la seua quadrilla d’inútils sabia què collons calia fer.
Amb una premsa musculada que les mateixes institucions democràtiques -i pot semblar una paradoxa- haurien de dotar d’instruments, les coses possiblement anirien d’una altra manera. Cal fer-se la pregunta si amb una premsa amb periodistes amb salaris dignes, socialment considerats i amb els recursos necessaris, s’hauria atrevit Mazón a mentir de la manera pornogràfica amb què ho va fer. O si un jutge qualsevol hauria soltat el mos d’un tipus com Zaplana que, avui i des de fa anys, en comptes de complir condemna es passeja vora mar com si no res. És evident que no. En aquesta nova era la dreta i les seues tòxiques derivacions al servei del capitalisme més salvatge no volen les veritats de periodistes com Moyano o Pallàs. Volen els Vito Quiles o els Ndongo de torn perquè amb el seu circ oculten la realitat i perpetuen la descomposició d’una democràcia que els reaccionaris de tota la vida volen convertida com a simple instrument dels seus interessos o com a corretja de transmissió de la seua ideologia.
La qüestió depassa el problema valencià, que no és poca cosa. Perquè quan hem tingut els altres tampoc no sembla que s’hagen sentit molt motivats per la gimnàstica del debat amb el periodisme, ni per enfortir una estructura comunicativa pública i independent, en valencià. Caldria fer un pensament. Potser aquesta crisi de la comunicació és -com tantes altres- una oportunitat. En qualsevol cas, que no ens enganyen. Tot és previsible i evitable, menys morir. Era previsible mantenir la línia 1 en condicions invertint en compte d’envolar coloms de boig. Era evitable entaular-se cinc hores en un restaurant, posar-se al front de la crisi i advertir la població del perill. Previsible i evitable.
