És juliol de 2026 al Perellonet, la pedania de València que històricament representa el primer lloc fora del País Basc que va començar a pescar angula.
D’això fa molts anys… Ara ja no en queden pràcticament, d’angules. Ací s’han pogut pescar perquè tenim la condició de «parc natural».
Vivim en un enclavament privilegiat.
El Perellonet es troba al bell mig de dos aigües, entre l’Albufera i la platja. I apegada al pulmó verd del bosc mediterrani on caçava Jaume I. Ahí és ná…
Entre la llacuna i la mar es va desenvolupar un poblat que inicialment només era un territori ple de canyes i dunes. A poc a poc, la gent que el va poblar va aconseguir formar un nucli poblacional que girava entorn d’una activitat econòmica principal, la pesca de l’angula. L’agricultura i l’hostaleria també contribuïen a donar forma a una vida cada vegada més digna i cada volta més allunyada de la subsistència. Sempre amb la força del treball i sempre amb l’aprofitament dels recursos naturals d’una manera sana, justa i en convivència amb la natura.
Ara la situació és molt diferent. Ara la situació és molt greu. El Perellonet està al límit.
Al límit de la seua capacitat per acollir més gent.
Al límit per l’abandonament descaradíssim de l’Ajuntament de València,
Al límit de l’abandonament de totes les administracions que també hi ha per damunt del Cap i casal.
I està al límit la seua gent, la d’ací, l’autòctona, la que estima i valora on vivim. Però el límit més absolut és palés a la natura.
El Perellonet és un poble de l’Albufera i hui en dia és l’abocador de València. No li cap més fem i no li cap més gent desconsiderada que exigeix banyar-se en aigües cristal·lines com si aquesta aigua fora la d’una cala de Xàbia.
I es queixen perquè “obliden” que aquesta mar que de vegades no és cristal·lina rep aigua d’una Albufera que s’asfixia i a la qual arriba l’aigua, principalment, d’un riu Xúquer absolutament contaminat a causa de molts factors, entre d’altres les pràctiques d’una agricultura intensiva.
Però, compte! No culpeu vosaltres, “propietaris”, al cultiu de l’arròs. Que l’aigua que desemboca en la platja d’aquest parc natural prové de molts llocs diferents i sobretot prové d’una forma de viure tòxica, basada en el consumisme, que no respecta els cicles de la natura i que és “global”, no és “local”.
El que sí que és “local” (localitzat en un sector de la població) és la poca vergonya de faltar el respecte a les persones que es preocupen perquè la vida ací siga respectuosa, sobretot amb el nostre entorn. I sobretot es preocupen per a què la gent que viu al Perellonet durant tot l’any puga tindre les mateixes oportunitats que la resta de persones que viuen en altres zones de València. Perquè després de l’estiu queda tota la resta d’un any en què la gent ha de continuar vivint i pagant impostos per a gaudir dels serveis, per cert. Així que gràcies, associacions i veïnat que vos dediqueu a les persones i no només en benefici propi.
Igual aquells o aquelles que es queixen i només exigeixen haurien d’interessar-se per trobar iniciatives que ens ajuden a mantindre un equilibri entre l’activitat turística i el respecte a la vida en aquest parc natural.
Ahir estava organitzada una xarrada per part dels educadors mediambientals del parc natural Devesa-Albufera. Vingueren i ens explicaren tot el necessari per a comprendre on vivim i la situació actual en el context de canvi climàtic. Van portar aparells que mesuraren entre altres coses, la temperatura de l’aigua. A les 10.00 del matí l’aigua de la gola estava a 30 graus! Ens van dir que l’Albufera està en col·lapse mediambiental des de l’any 72. Ens van contar moltes coses importantíssimes per comprendre que la salut de la natura és la nostra salut. Per exemple ens explicaren que l’augment de les temperatures provoquen moltes coses perjudicials com l’augment de la salinitat. Les analítiques demostren que l’aigua encara és apta per al bany, però pica en la pell òbviament per l’excés de sal.
En la xarrada informativa faltava gent, hi havia apuntada més gent a la qual se li va telefonar. Els esperàrem, però no vingueren. Potser, si des de l’alcaldia s’haguera fet un ban… O potser a la mar i a la piscina s’està més a gust que en una xarrada dos hores davall del sol.
Educació mediambiental no, queixes sí.
Tant fa, de segur que demà quan anem a la mar continuarem sentint allò de “es que lo hacen a posta, la culpa del comportero, que abren las compuertas cuando le da la gana. Vamos a hacer boicot al arroz…”.
Propietaris i propietàries, a qui se li ha de fer boicot és a la turistificació, al descontrol, a l’abús i a la falta de respecte cap als oficis tradicionals d’un lloc (comporters, agricultors, hostalers, conserges i porters entre d’altres…).
Ah, i disculpeu-me un consell “modest”: Als qui tant vos empareu en les lleis a l’hora de justificar les vostres exigències sobre la qualitat de l’aigua, recordeu que les lleis de la naturalesa estan molt per damunt de les que interessadament fan les administracions. Ahí, lo dejo…
Per a la supervivència de l’Albufera cal obrir les comportes, i això tiny l’aigua de la mar. Es lo que tiene tener apartamento en una playa de un parque natural donde desemboca, por cierto, nada más y nada menos que la Albufera. Aquella que absorbió toda el agua de la dana que hacia aquí venía. Agua y mierda pura.
Sempre s’ha dit allò que “a l’estiu tot el món viu”, al remat ara podríem dir que ací a l’estiu tot el món viu mentre que el parc natural sobreviu.
Si continuem així el nostre entorn té els dies comptats. No deixem aquest llegat als qui vinguen darrere de nosaltres. Que puguen gaudir de la mar com ho hem pogut fer de xicotets. Lluitem per garantir la vida, és com a mínim el nostre gest d’agraïment a un Perellonet que tant ens ha donat.
Postdata: allà on vages acobla’t i respecta la forma de vida d’un lloc.
En “cristià”: allá donde fueres haz lo que vieres.
Bon estiu…
