Així en majúscules que és com escrivien els antics romans, té altres formulacions com DIVIDERE UT REGNES, que al remat diuen el mateix: dividix i venceràs. És un principi tàctic falsament atribuït a Juli Cèsar, encara que no hi ha constància de que mai el digués o l’escrivís, el que és incontestable és que l’emprà a bastament, en la guerra de les Gàl·lies i en totes les seues campanyes. És arreplegat en l’antiquíssim Art de la guerra del xinés Sun-Tzu o en els escrits de Nicola Maquiavel i utilitzat per tots els cèsars, kaisers o tsars i pobles que han bastit grans imperis, francesos, anglesos o nazis alemanys.
Els imperialistes castellano-espanyols no anaven a ser una excepció, així Hernán Cortés ho emprà per a la conquesta del vast imperi asteca, posant-li en contra els pobles subjugats per aquests, maies, mixteques, zapoteques, olmeques, nahuas, tlaxcalteques, totonaques, etc., la immensa majoria dels descendents de tots els quals parlen ara en castellà. No s’ha de menystenir la superioritat tècnica de l’armament i l’ajuda d’alguns renegats, com la indígena Malintzin, que els castellans anomenaren com La Malinche, nom que actualment, en Mèxic, és sinònim de traïdor/a.
El que resulta més estrany és que ara mateix, en ple segle XXI, continuen utilitzant este principi contra les colònies interiors, es a dir, contra els pobles no castellanòfons de la perifèria de l’estat, sobretot contra els de la Corona d’Aragó, la gran rival de la de Castella. Han emprat ingents esforços i diners per a enemistar catalans, valencians i aragonesos. No els importa gens que en el seu ideari, en el que tots som igualment espanyols, siga una contradicció flagrant posar uns espanyols contra altres espanyols.
El tema que, segurament, ha concentrat la major part d’eixos esforços és el de la llengua comuna de catalans i valencians, s’encaboten a dir que són dues llengües diferents, encara que la seua Acadèmia de la Llengua o el seu Tribunal Suprem hagen dictaminat manta vegades que són el mateix idioma. Així actuen en conseqüència prohibint als alumnes de valencià que estudien autors catalans, mentre es vanten que al món hi haja més de sis cents milions d’habitants que parlen castellà, encara que si veuen en un país sud-americà un cartellet que diu “jale el piolín” no sàpiguen que els estan dient o creguen que els demanen que es mengen un personatge de dibuixos animats.
Separar els parlants d’una mateixa llengua és afeblir-la i preparar-la per a ser convertida en un patués sense cap rellevància, pas imprescindible per a la seua eliminació definitiva. I és que els que advoquen contra la unitat del català i el valencià són els mateixos que mai l’usen i voldrien vore’l desaparèixer, però no volen ser titllats d’antivalencians. L’anticatalanisme és el camuflatge perfecte de l’antivalencianisme, superxeria que hem de desvetllar.
Els franquistes dels anys seixantes veren horroritzats com s’alçava davant d’ells un important moviment de reivindicació valenciana, de res els havia servit haver afusellat o obligat a exiliar-se a tants valencianistes i prohibir qualsevol text escrit en valencià. Ells, que creien que havien relegat definitivament la nostra llengua a l’àmbit familiar, on aniria poc a poc consumint-se, pensaren que encara havien fet poc i es posaren mans a la feina. Com que aquell moviment anava de la mà de l’homòleg català i proclamava la unitat de la llengua catalano-valenciana escometeren contra aquest punt.
Amb la mort del dictador es veren esperonats en la seua tasca antivalenciana, calia adaptar-se a la nova ‘democràcia’. Per a aconseguir la nostra destrucció no escatimaren mentides, tergiversacions i falsificacions. Ocultaren que els impulsors de la Renaixença Valenciana, de la que es consideraven continuadors, tenien molt clara la unitat de la llengua pròpia. Així en 1859 els Primers Jocs Florals de la ciutat de València els va guanyar l’escriptor català Victor Balaguer i Cirera, un dels principals impulsors de la Renaixença a Catalunya. Vicent Wenceslau Querol publicà en 1877 el seu llibre de poemes intitulat ‘Rimes catalanes’ i en 1880 va ser mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona i després va presidir els de 1885. Teodor Llorente Olivares va participar en 1906 en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana i tots dos prohoms del valencianisme van tindre una gran amistat amb el mallorquí Marià Aguiló i Fuster, un dels grans capdavanters del mallorquinisme i que, a més, va ser bibliotecari de la Universitat de València.
Per mor d’aquella Transición Pactada els franquistes conservaren una gran quantitat dels poders que anteriorment tenien, bancs, diaris, Diputacions Provincials i Ajuntaments (fins a abril de 1979) i l’empraren per a assaltar amb mètodes pseudodemocràtics les entitats valencianistes que havien sobreviscut a la Dictadura (per no ser especialment republicanes ni d’esquerres), Lo Rat Penat creat en 1878 per Constantí Llombart, Teodor Llorente i Fèlix Pizcueta i el Centre de Cultura Valenciana creat en 1915, que van transformar en Real Acadèmia de Cultura Valenciana en 1978, des d’on s’han dedicat a promoure diverses gramàtiques secessionistes, encara que durant el període del govern del Botànic afluixaren una mica els seus plantejaments i reconegueren l’autoritat de l’AVL.
Si la dreta espanyola ha sigut el paladí polític d’aquestes iniciatives autoctonicides, què dir de l’esquerra espanyola? La majoritària ha emprat una altra tàctica que també té nom llatí, la del TERTIUS GAUDENS, on un tercer (ells) s’alegren que dos es barallen esperant traure profit de l’espatllament mutu dels contrincants, però sense intervindre en la contesa (no fos que es posen d’acord i carreguen contra ells), fent-se còmplices per passiva de les infàmies desplegades per una de les parts.
Afortunadament la majoria dels valencians no han caigut en eixe parany i saben que la cultura catalana és també nostra, sense que això determine cap dependència política. El que resulta més estrany és que els partits més valencianistes no hagen respost amb contundència a estes provocacions, que no hagen reivindicat el valencianisme de sempre i que no hagen denunciat amb veu molt alta, bombo i platerets, que els que es diuen anticatalans realment són antivalencians que estan al servici de la tàctica que pretén destruir-nos, amb falsedats i aparences de valencianisme.
