Aquest és el lema d’enguany per a l’homenatge que cada 1r de Maig l’Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà organitzem al nostre poeta, que va nàixer tal dia com avui de 1917. No crec que calga justificar el sentit i oportunitat de l’eslògan. Hi ha almenys dues formes d’alterar les constants vitals d’un idioma, una cultura i un país i reduir-los a anècdota prescindible per, amb paciència i molta canya, alienar-los i fer-los desaparèixer del mapa. L’absència d’una política decidida que planifique la recuperació d’una llengua que perd usos i parlants és al País Valencià, sota els governs de diferent signe, quasi crònica. Els efectes d’aquest buit, a la llarga, són tan perniciosos com la guerra oberta, però la negligència per inacció pot passar més fàcilment inadvertida. En el fons, ajornantany rere any el projecte de normalització efectiva del valencià se segueix aquella instrucció secreta del fiscal del Consejo de Castilla José Rodrigo Villalpando de 1716: «que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». Havien de donar-nos pel sac i que no es notés massa, veges tu. Aquesta ha estat, amb poques excepcions, la tàctica liquidadora també en democràcia. Per la seua banda ultres i conservadors (pel que es veu només de guanys i privilegis), que ara formen en simbiosi per controlar les principals institucions del país, van optar des del primer moment per l’atac explícit i directe als tímids avanços que des dels diversos àmbits de la societat civil el valencià ha experimentat en les darreres dècades. A l’enemic ni aigua, sobretot quan es belluga i avança. Lentament, és cert, per un camí que es presumeix tan llarg i amb el temps i les circumstàncies treballant a la contra, però avança, acumula forces i experiència, organitza noves iniciatives de defensa i promoció de la llengua, augmenta en quantitat i qualitat la producció cultural autòctona, intensifica els contactes i la col·laboració amb els altres de parla catalana, va superant tòpics i complexos… i un bon etcètera. La guerra oberta contra el valencià ha estat i és encara la principal cortina de fum de l’espanyolisme per veure de tapar les pròpies misèries, incompetències i corrupteles. Malgrat que la catalanofòbia furibunda comença a mostrar signes d’extenuació i ineficiència (com ho demostren la derrota sense pal·liatius en la consulta escolar sobre la llengua vehicular, la mobilització massiva dels centres docents pel valencià o la resposta popular del Correllengua Agermanat) PPVox persisteix en els seus atacs contra la llengua i el país. Potser hi manca el colp de gràcia correctiu de les urnes. Perquè quan no es tenen propostes decents per a un país i s’ha convertit la política en la fórmula més ràpida d’assegurar els negocis, quan s’assumeix, des d’un autoodi que ve de segles, el paper de súbdit que remena les (poques) cireres de la colònia, és fàcil caure en les urpes d’una addicció antivalenciana que ja no es pot dissimular ni amb tot el blau del cel i el mar. No crec que la dreta moderada i democràtica, que ni hi és ni se l’espera ara com ara, assumesca mai un mínim compromís amb la llengua i el país, ja no diguem els fatxes purs i durs del braç en alt. Privats dels consensos bàsics que una societat democràtica necessita per afrontar els grans reptes (i ells mateixos han tractat de dinamitar institucions que com l’AVL mal que bé els representa), i ho són sens dubte la normalització i el futur democràtic del país, no hi ha més remei que picar pedra i fer bona la frase que diu que només el poble salva el poble. Al País Valencià la llengua continua sent una qüestió de classes, una lluita aferrissada en defensa pròpia. I en legítima defensa, no cal dir-ho. Perquè el que s’hi dirimeix al cap i la fi és el dret inalienable del poble valencià a viure en plenitud la seua llengua i la seua cultura, a organitzar cada un dels aspectes de la pròpia vida col·lectiva, a decidir el futur en llibertat.
Això és el que avui (amb permís de la sempre incerta meteorologia) reivindicarem un any més a la Placeta del Fossar alcoiana, enfront del domicili del carrer del Carme on Joan Valls va viure tants anys, entre poemes, flors, banderes i cançons de primavera plena, aplegats per les mateixes «rebel·lies / de l’esperança amb foc de llibertat» de l’insigne poeta. Us hi esperem: per a aquest propòsit hi calen tots els braços.
