El tema de ser minoritaris ja ha aparegut ací diverses vegades comentat per part de la gent que hi col·laborem de manera regular.
Clar que el concepte, tan ample i suggestiu, té un fum de vessants des de les quals tractar-lo. Per centrar un poc, ni que siga lleugerament i deixant de banda la possibilitat d’abordar-lo més endavant, em limite a referir-me en termes de valencianitat com possible resposta a algun dels problemes que com a poble hem de considerar.
Per exemple tenint en compte la minoria nacionalista valenciana o la igualment minoritària quantitat de gent que s’incline per opcions polítiques comunistes.
En tots dos casos el que considerem com una mena de desiteratum seria la possibilitat que qualsevol de les dos esdevinguen, si no majoritàries, sí, com a mínim, de força i gruix considerable i major per tal d’influir sobre la nostra societat.
Si una minoria ha de ser influent, i no fem sociologia de les elits, ja que no és el lloc per a una tal cosa ací, cal que tinga algunes característiques pròpies i ben definides. I una pregunta ens assalta ja des d’un principi: quin tipus d’elit, de minoria? Una de política, o una econòmica, una nacional? O, simplement una formada per gent de procedències diverses? Deixem de banda els dos primers grups.
És, com hem dit, un tema molt ample. I ens centrarem únicament ací, ara, en el de la minoria nacionalista. Donant per evident el que ja s’ha exposat ací que els que la componem som una colla. O un poc més si voleu, per dir-ho en termes col·loquials.
I la següent pregunta pertinent seguint el nostre propòsit seria. Com esdevindre una elit que puga influir en el nostre esdevenir social. I ser, si no majoritària, com a mínim, influent dins el marc polític. Perquè no ens enganyem… si volem alguna cosa els nacionalistes valencians és tindre capacitat per introduir el nostre discurs entre el garbuix total imperant.
Una, una entre d’altres, de les característiques de les minories, és tindre una imatge clara d’ella mateixa i saber projectar-la. I que aquesta siga forta i contundent. No aniria, doncs, per aquest costat la línia a seguir, la de ser, tindre, i donar una imatge com de grup millor que la resta de la societat per atreure un possible electorat? Com un cos al qual imitar? Vet ací la paraula clau! Ser un grup al qual la gent vulga imitar perquè donaria prestigi. Sí, ser una minoria millor que la resta que, a més puga servir de front cap a una millora de les condicions quotidianes de la gent.
Perquè abordant aquest cantó seria entrar en les preocupacions dels qui no són elit ni minoria i parlar amb ells i amb el seu llenguatge. Qüestió, aquesta darrera que sovint deixem de banda. Si aquest grup, aquesta minoria, aconsegueix transmetre el valor de millora, de prestigi, d’excel·lència a la resta, tal vegada que en voldrien formar part.
Tal volta aquesta minoria no hauria d’utilitzar el terme nacionalista per no escarotar la gent en unes primeres instàncies. Però una vegada reconegut que som minoritaris actuar com aquells grups que d’aquestes coses del domini i del poder, principalment cultural, en saben tant. Ells sempre han obrat així. Unes actuacions fetes amb el lema de suaviter in modo, fortiter in re. Suaument en l’acció i clars en les intencions. Podria ser un bon principi. Per construir un discurs eficient. Per tindre prestigi com grup i, a més, ser llests.
