Siga quin siga el motiu o l’instigador, que sembla, si creiem el govern espanyol, no està clar, la frontera «colonial» de Ceuta, plaza de soberanía segons la nomenclatura franquista, fou desbordada per una multitud, desenes de milers (més de 70.000 diuen), de persones procedents de l’altra banda de la ratlla, el passat 30 de juliol. La crisi migratòria provocada, producte de l’anhel de les masses africanes d’abandonar la pobresa sistèmica en què malviuen i assolir l’Europa rica, s’ha convertit en un malson per al governant espanyol de torn, que una vegada més ha ensopegat amb la tossuda realitat: Ceuta, per molt que proclamen les patums de l’esquerra caviar avinagrada o hom brame desaforadament en aquelarres d’espanyoleria estantissa i filofeixisme fètid, no és a Espanya. És més, com ha restat demostrat, serà Espanya, formarà part de l’Estat espanyol, mentre al makhzén marroquí ―l’estat alauita― li interesse, siga qui siga l’inquilí de la Moncloa o el ninotàs Borbó que habite a la Zarzuela.
El regne alauita recorda que Ceuta, Melilla i els altres «presidis» espanyols del nord d’Àfrica han de tornar al Marroc. El seu rei Hassan II (1961-1999), gran amic del borbonàs ―el Juanca― ara emèrit, posposà la resolució del conflicte a la generació següent. Ell, en definitiva, ja els havia pispat, als espanyols, tot el Sàhara Occidental, en 1976. Bé, val a dir que, en teoria, el territori de Río de Oro i el d’Ifni, Espanya l’arrencà als marroquins al tractat de Tetuan o de Wad-Ras (26 d’abril de 1860) que posà fi a la Primera Guerra del Marroc (1859-1860), encara que no va ser fins al 1884, amb el consentiment de les potències europees, que foren colonitzats aquests territoris. Ben bé hom podria dir que en 1976 Hassan II recuperà el que el soldà marroquí Mohammed IV perdé en 1860. Ara bé, el Sàhara Occidental l’habitaven els saharauis, els autòctons del país, que no res volien saber del makhzén marroquí, no són marroquins ni se’n senten (parlen un dialecte àrab, el hassania, ben diferent a la dārija marroquina), i Espanya desvergonyidament, per interessos espuris, els abandonà.
L’inici de la penetració espanyola al Marroc
Granada, el darrer soldanat andalusí, sucumbí a les armes dels exèrcits d’Isabel de Castella i Ferran d’Aragó en gener de 1492. La política castellana, eliminat el darrer baluard de l’Islam peninsular, somnià convertir el nord d’Àfrica a la fe cristiana i vet ací l’inici de les correries per aquelles terres dels soldats dels regnes ―diguem-ne― hispànics, portuguesos i castellans majoritàriament. Sota les aparences de croada, però sobretot per motius estratègics, Ferran i Isabel conceberen restablir el cristianisme al nord d’Àfrica manu militari i per a tal finalitat no dubtaren a sol·licitar del papa, aleshores el xativenc Alexandre VI, les rendes de les esglésies i les gràcies de croada. El pontífex concedí a Ferran tot allò que li demanà, amb l’única condició que no perjudicara cap príncep cristià. Portugal, tanmateix, amatent pels previsibles moviments castellans pel nord d’Àfrica, al·legà drets sobre el soldanat de Fes, que reconegué la Santa Seu i que foren ratificats al tractat amb Castella signat a Alcántara l’any 1480. Els portuguesos, finalitzada la seua expansió peninsular, controlaren Ceuta (Sebta) des del 1415 (també l’illot de Leila o Perejil), Alcàsser Seguer (Qsar es-Seghir) des del 1458 i s’havien establert a Tànger i Arcila (Asilah) el 1471. El reconeixement dels drets de la corona portuguesa sobre Fes obligà a desmembrar Melilla d’aquest soldanat i integrar-la en el de Tremissèn (Tilimsén en àrab), perquè així caigués a l’àrea d’influència castellana. Però Melilla fou presa quasi a l’atzar per una esquadra castellana que d’antuvi tenia per destinació Amèrica. Fins llavors la ciutat africana havia estat refugi dels corsaris que assolaven les costes andaluses, però l’any 1497, la flota comandada pel duc de Medina Sidònia, abans d’endinsar-se a l’Atlàntic anà a Melilla, que havia estat abandonada pels seus habitants, i l’ocupà.
Tot això ―ep!― succeí al segle XV, que no del XXI. Aleshores la presència al nord d’Àfrica servia per a reprimir l’activitat corsària. La presència turca a la Mediterrània oriental preocupava molt a Ferran «el Catòlic». Així, el rei d’Aragó i Catalunya desenrotllà una política agressiva contra la regió fins on li ho permetés el seu pressupost. La conquesta d’Àfrica tenia com a objectiu eliminar la pirateria barbaresca i no permetre que els turcs hi recalassen per a escometre la península Ibèrica. Així, l’amenaça turca convertí l’expansió africana en un dels pilars de la política exterior de Ferran, rei també de Sicília, Nàpols i de Castella pel seu matrimoni amb Isabel I. Després de Melilla, els castellans prengueren Mers el-Kebir, en setembre de 1505, amb un estol finançat pel cardenal Cisneros i capitanejat per Diego Fernández de Córdoba, alcaid de Los Donceles. Orà, que tanta relació tindria amb les terres valencianes, fou presa en setembre de 1509. D’altra banda, mercaders mallorquins sufragaren una expedició per conquerir Tedelis (Del·lis, a l’actual Algèria), que fracassà.
La colonització espanyola del nord d’Àfrica
Melilla es convertí en colònia castellana en el llunyà segle XV. Ceuta, d’antuvi portuguesa, ho faria més tard, quan Felip II esdevingué rei de Portugal el 1580. Del segle XVI data també l’ocupació del penyal de Vélez de la Gomera y del penyal d’Alhucemas, dos minúsculs enclavaments que encara romanen en mans espanyoles. El repartiment d’Àfrica entre les potències europees concedí a Espanya, gràcies a la insistència britànica perquè França no s’apoderara de l’estret de Gibraltar, el Protectorat sobre el nord del Marroc, ratificat pel tractat de Fes entre francesos i espanyols de l’any 1912. Posteriorment, els francesos reconegueren el control espanyol de la regió d’Ifni, ocupada el 1934. Abans, l’any 1900, francesos i espanyols fixaren les fronteres del Sàhara Occidental, hui dia territori encara en disputa.
El pacte amb els francesos deixà en mans espanyoles una terra aspra i austera, berberòfona, opaca a la monarquia alauita i que desconfiava de l’estranger, en contrast amb el ric sud arabòfon que s’havia annexionat el govern de París. Tanmateix, no era la primera vegada que els espanyols intervenien a la regió, que havia provocat en el segle XIX dues guerres amb el Marroc, la de 1859-60 (on destacaren els voluntaris catalans del general Prim) i la de 1893. A més, de 1847 data l’ocupació espanyola de les illes Xafarines.
La independència del Marroc
Déu i ajuda costà mantenir la presència espanyola al Rif, amenaçada per la irrupció de cabdills indígenes que qüestionaren en tot moment l’ocupació: El-Rogbī «el desitjat», Muley Ahmad er-Raysuli (encarnat per Sean Connery al film The Wind and the Lion, El vent i el lleó, 1975) i, sobretot, Mohammed ben Abd el-Krim, fundador de la República del Rif i un dels líders nord-africans més carismàtics. Abd el-Krim derrotà els espanyols el 1921 (desastre d’Annual) i s’atreví a amenaçar el protectorat francès, fins que fou derrotat per l’acció combinada d’Espanya i França en 1926.
Abd el-Krim, de més a més, posà en evidència les aspiracions d’una regió no àrab sinó berber, dividida en àrees tribals i on tradicionalment el poder del makhzén poc s’havia notat. El soldà Mohammed V aconseguí la independència del protectorat francès el 2 de març de 1956 i, en conseqüència, l’Estat espanyol hagué de cedir també la seua part del pastís marroquí el 7 d’abril, tot obviant les pretensions autonomistes del territori a canvi del reconeixement explícit del nou Marroc de l’espanyolitat de Ceuta i Melilla i els altres presidis africans. En novembre de 1957 esclatà la insurrecció a l’Ifni, defensat per soldats de lleva i que acabà en juny de l’any següent. Franco s’afanyà a proclamar que convertiria el territori en província espanyola, com també feu amb el Sàhara i Guinea, però fou debades i el territori fou lliurat al Marroc el 31 de juliol de 1969. Entre el 12 i el 14 de novembre de 1975 (tractat de Madrid), en l’agonia de Franco, Espanya pactà el lliurament del Sàhara, que es féu efectiva el 28 de febrer de 1976.
La qüestió de Ceuta i Melilla
El rei marroquí Hassan II plantejà per primer cop la reivindicació de les dues ciutats nord-africanes i altres enclavaments de la costa rifenya en febrer de 1975, amb la Marxa Verda reivindicativa sobre el Sàhara de teló de fons, davant el Comitè de Descolonització de l’ONU. Tot i que d’antuvi el Marroc acceptava aparcar la reivindicació fins a la resolució del contenciós que enfrontava Espanya i el Regne Unit per la sobirania de Gibraltar, els governs espanyols sempre mantingueren que eren problemes diferents. El 1994 la qüestió de les «places de sobirania» espanyoles tornà a la palestra internacional per les al·lusions de Hassan II a la descolonització de totes dues ciutats. El ministre d’afers exteriors espanyol d’aleshores, el socialista Javier Solana, volgué distreure l’atenció marroquina amb l’argument del «cafè per a tothom» i l’autonomia de totes dues ciutats, que fou contestada amb el trencament de relacions diplomàtiques pel Marroc, que seguidament tornà a reclamar a l’ONU la «devolució» de Ceuta i Melilla i pressionà sobre l’aleshores Comunitat Europea amb l’amenaça del trencament unilateral dels acords pesquers.
La qüestió de la immigració il·legal esdevingué un nou cavall de batalla entre Espanya i el Marroc, que l’estat alauita permetia a l’ombra. El govern espanyol protestà debades i necessità del suport dels altres socis europeus. El Marroc en contrapartida, per boca del seu ministre d’afers estrangers Mohammed Benaissa, tornava a posar sobre la taula a l’ONU, el 12 de novembre del 2001, els drets de sobirania marroquins sobre Ceuta i Melilla. I des d’aleshores, periòdicament, mai no ha deixat de reivindicar la marroquinitat d’aquestes dues ciutats.
La crisi de l’illa Perejil
L’11 de juliol de 2002 un escamot de gendarmes marroquins plantava la bandera marroquina a l’illot de Leila, o Perejil, situat a escassos metres de la costa marroquina. Dos dies després, mentre el govern d’Aznar enviava navilis de guerra a la zona, el Marroc ratificava l’annexió davant el president de la Comissió Europea Romano Prodi. El dia 15 l’OTAN condemnà l’acció marroquina, el 17 el govern espanyol cridà a consultes el seu ambaixador a Rabat i el 18 els marroquins exigiren la retirada d’Espanya de tots els seus enclavaments nord-africans. La situació arribà a ser extraordinàriament complicada i amenaçà amb esdevenir guerra oberta si no és per la intervenció de la diplomàcia nord-americana, amb el secretari d’estat Colin Powell al capdavant. Els EE.UU enviaren submarins a la zona per evitar qualsevol eixida de to marroquina. Així, cobertes les esquenes per la presa de posició del president nord-americà George Bush, el ministre de defensa del gabinet Aznar, Federico Trillo, ordenà la pantomima de recuperació de l’illot per la força, que s’efectuà el dia 20. Paral·lelament, Espanya i el Marroc iniciaven converses per restablir les relacions diplomàtiques i recuperar l’estatus previ de l’illot.
El rei del Marroc Mohammed VI admeté la derrota, de moment, però deu dies més tard, el 30 de juliol, al discurs de la festa del tron, reclamà «la fi de l’ocupació de Ceuta, Melilla i illes veïnes» i proposà la constitució d’una cèl·lula de reflexió entre Espanya i el Marroc per a resoldre el contenciós. Les espases, doncs, continuaven en alt i mai no s’han embeinat. Tres anys després els allaus de subsaharians sobre les tanques de Ceuta i Melilla, més enllà del drama humà, tornaren a posar en qüestió la presència espanyola, merament testimonial i testosterònica, al nord d’Àfrica. De nou la Unió Europea, principal afectada per la immigració il·legal, forçà el Marroc a col·laborar en la repressió d’una marea humana que d’antuvi instigà. I després d’aquesta crisi migratòria seguiren més i més, fins hui.
Ceuta i Melilla, ciutats del Rif
La fidelitat al makhzén marroquí no cobreix la totalitat del territori marroquí. El poble del Rif no és ben bé el del Marroc central. Antigament, el makhzén distingia el Bled el-Makhzén, el país controlat pel govern des de Fes, la capital tradicional, i el Bled es-Siba, el país del desgovern, o siga, on no arribava l’autoritat del makhzén, en el qual s’incloïa el Rif, el país de la serralada septentrional, majoritàriament berberòfon, el país del rebel Abd el-Krim. Dissortadament aquest país no reeixí, que fou ofegat a sang i foc per espanyols i francesos. El dictador espanyol Franco podria haver-lo ressuscitat, independitzant-lo del Marroc en 1956, però això seria com demanar la lluna en un cove. Impossible! En 1958 els rifenys tractaren de deslliurar-se del domini marroquí, però fracassaren. La revolta fou brutalment sufocada pel príncep hereu i futur rei Hassan II. Fou, però, la dominació francesa la que consolidà la unitat territorial del Marroc, tal com hui la coneixem i no la dinastia alauita. França, en definitiva, bastí el Marroc modern. La República del Rif (1921-1926) fou efímera, però els rifenys encara existeixen i demanen constituir-se en entitat autònoma, quan no directament demanen la independència, com fa el Partit Nacional Rifeny, fundat en el 2021. En fi, el país amb el qual confronta Ceuta i Melilla i els altres territoris sota sobirania espanyola no és, exactament, el Marroc. Sí l’estat marroquí, però no el Marroc. Caldria tenir-ho en compte, però d’Espanya, tant la de dretes com la d’esquerres, no esperem cap suport a les minories nacionals de l’estat sotmès a la dinastia alauita.
La història podria haver pres un altre rumb i, potser, així, la situació actual de Ceuta i Melilla hagués estat ben diferent. No va ser així, perquè el dictador Franco no volgué, però tampoc els qui el succeïren han volgut, inclòs el socialista Pedro Sánchez que ara presideix el govern espanyol, que ha renunciat a donar suport a la República Àrab Saharaui Democràtica (març de 2022) i ha acceptat la submissió del Sàhara Occidental al Marroc. Ceuta i Melilla són a Àfrica i, geogràficament, són part del país del Rif, però per a l’esmentat Pedro Sánchez, com ha proclamat en seu parlamentària, «serán españolas hasta el final de los tiempos». En fi, d’un espanyol ―què us diré?― només hom pot esperar espanyolades.
