La desfeta de Llutxent, la derrota que marcà la fi de la vida i regnat de Jaume I. Ja n’he tingut l’oportunitat de parlar-ne a les pàgines de Diari la Veu del País Valencià, en agost de 2018, de la batalla de veritat, la de 1276, i de l’apòcrifa, la llegendària de 1239, origen de la contarella dels sants corporals. Prèviament, en vaig parlar també en una contribució meua al IV Congrés d’Estudis de la Vall d’Albaida (Benigànim, 2014) i, posteriorment, en un llibre que, per la transcendència de les efemèrides que commemorem enguany, de segur que li plaurà al lector interessat en la història pàtria, Al-Azraq: El cabdill andalusí que desafià Jaume I (Paiporta, 2015, ed. Denes). Més recentment, enguany, n’he tornat a ocupar-me al llibre Darrers anys i mort de Jaume I (Barcelona, 2026, Rafael Dalmau, Editor). Disculpeu-me ―si així us ho sembla― la immodèstia de l’autocitació, però la veig necessària per a justificar l’ofici de l’historiador, que és recercar i escriure la història amb competència i solvència. Modestament, a l’ofici d’historiar he dedicat bona part de la meua vida, a cercar la veritat històrica i a denunciar l’error i/o el relat de conveniència. En aquests quefers no m’he oblidat mai de la figura de Jaume I, ni de la persona privada ni del dirigent públic, ni dels seus rivals, en concret dels que vestien almeixies i parlaven en algaravia; d’això el meu interès historiogràfic pels dirigents andalusins que li plantaren cara, com, entre d’altres, van ser l’emir Abū Jumayl Zayyān ibn Mardanīx, darrer emir de València, i Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Hudhayl «al-Azraq». I, òbviament, aquest interès per la història de Jaume I i la dels seus contraris andalusins m’ha portat a tractar d’aquella única derrota documentada d’una host catalanoaragonesa en batalla campal: la batalla de Llutxent.
L’Ajuntament de Llutxent i l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida han preparat una jornada commemorativa del 750è aniversari de la batalla de Llutxent i de la mort de Jaume I per al dia 4 de juliol en la qual participaré. A Llutxent seré, doncs, que no serà la primera vegada que explique les vicissituds d’aquell fet d’armes de 1276 en aquest municipi, i a Llutxent tornaré novament, i hi tornaré a incidir sobre el mateix que ja vaig comunicar i demostrar en dues ocasions anteriors: la batalla de Llutxent, la de veritat, que tingué lloc el 23 de juny de 1276, dimarts. Ah! I també aprofitaré l’avinentesa per a parlar d’aquells darrers anys fatídics ―verament malastrucs― per a Jaume I abans que la parca se l’endugués. Espere ara, assabentat que l’Ajuntament té previst l’erecció d’un monòlit commemoratiu de la batalla, poder convèncer de la importància de la cerca de la veracitat històrica, el contrari és fer literalment el ridícul, i de les persones que s’hi dediquen. Més o menys, els explicaré el que ara, tot seguit, us exposaré.
Llutxent té dues batalles, té ―diguem-ne― aquest honor: una de veritat i una altra de mentida. La de veritat està ben documentada, l’altra, òbviament, no. A l’historiador i també als afeccionats a la història i a les glòries pàtries els interessa ―és clar!― sobretot la que va succeir de debò, aquella en què un contingent marínida, o sia d’aquells que en el món de la festa de moros i cristians han perdurat en el record amb el nom de benimerins, aliats amb els moros de la terra, és a dir, amb els xarc-andalusins ―de l’orient d’Alandalús― autòctons, van vèncer una host catalanoaragonesa completa a la vora de Llutxent.
La història s’inicia l’any 1275, quan el soldà marínida (benimerí) de Fes Abū Yūsuf Ya‘qūb ibn ‘Abd al-Haqq és convençut per l’emir granadí Muhammad II al-Faqīh perquè intervinga a la península Ibèrica. Dit i fet, els primers contingents marínides desembarcaren a la Península en maig i el soldà ho feu en agost. La intenció: alliberar l’Alandalús irredempta de l’opressió cristiana, sobretot la vall del Guadalquivir. Bé, la guerra esclatà, batusses ací i allà, derrota castellana a Écija (7 de setembre) i ―ai llas!― el 20 d’octubre l’exèrcit de l’arquebisbe de Toledo és derrotat estrepitosament a Martos. I qui era l’arquebisbe toledà? Atenció! Era l’infant Sanç de Catalunya-Aragó, de vint-i-huit anys aleshores, fill menor de Jaume I i l’hongaresa Violant Árpád. Sanç, fet presoner, fou assassinat, travessat per una llança, i tot seguit el cadàver fou escapçat i li fou tallada la mà on portava els anells pontificals. Com podeu imaginar, a Jaume I no li feu gens de gràcia la notícia. Els èxits marínides exaltaren les passions dels moros sotmesos arreu de l’antiga Alandalús i els anhels alliberadors també arribaren al nounat reialme cristià amb capital a València, on els colons cristians ―com us ho diria?― es captenien com ara fan els colons sionistes a Palestina. Ep! No pretenc comparar Jaume I, més de set segles els separen, amb el genocida de Netanyahu, que en veritat es diu Mileikowsky, d’ascendència polonesa, però és que una conquesta és això, desolació per als vençuts i, si hi ha esma per a resistir, rebel·lió contra l’invasor, que s’imposa abusant de la força militar. La guerra de conquesta d’allò que hui és el País Valencià, us ho ben assegure, no s’acabà el 9 d’octubre de 1238 i aleshores els únics valencians mereixedors de tal nom, com he dit més amunt, vestien almeixies i parlaven algaravia (neoàrab dialectal xarc-andalusí). Jaume I, per l’efecte contagi que venia d’Andalusia, hagué de fer front a l’enèsima revolta dels moros «valencians», que com la resistència palestina de hui dia, no s’avenien a perdre el seu país. Així que, a correcuita, el rei hagué de formar un exèrcit i dirigir-se cap al sud. El 9 de desembre de 1275 ja el tenim documentat sojornant a València.
El govern ―desgovern― de València aleshores s’assemblava al d’una d’aqueixes ciutats del Far West nord-americà de spaghetti western, amb els seus roïns molt roïns campant a pler i les autoritats corruptes consentint-ho. A la València de 1275, al Jesse James del moment li deien Miquel Peris, cabdill d’una banda de criminals que es dedicava a robar, matar i aterrir la població andalusina. El Far West, Israel, l’Amèrica espanyola, l’Àfrica colonitzada per europeus… Desgovern! Jaume I n’era conscient i ho reconeix al seu Llibre dels feits (c. 554). Envià a València el seu fill bastard Pere Ferrandis d’Híxar, una mena de sheriff o US marshal amb poder il·limitat avant la lettre, a empaitar la banda del Peris, que fugí del Regne, com els malfactors dels westerns travessen el Río Grande i es refugien a Mèxic. El medievalista nord-americà Robert I. Burns ja comparava el País Valencià del segle XIII amb el Far West, que no soc jo el primer a fer-ho. En certa manera, és una manera d’explicar al valencià anodí de hui dia, tan desconeixedor de tantes coses i sobretot de la història, què succeïa al País Valencià quan Jaume I regnava. Jaume I, però, tractà d’imposar l’ordre. Sí, si més no, s’hi esforçà. Però ―ah!― ordre a la cristiana i entre cristians. Els pactes amb els sarraïns, els moros de la terra, eren un altre cantar i succeïa com al segle XIX s’esdevingué amb els tractats dels Estats Units amb les nacions índies: foc d’encenalls. Els tractats estaven per a incomplir-los i, ben incomplerts, s’imposava la Indian Removal Act pertinent, com els ianquis feren amb els pellroges. No ens estranye, doncs, les rebel·lions successives i que els andalusins «valencians», decidits a combatre l’invasor, tinguessen també el seu Little Bighorn: Llutxent.
Sí, la batalla de Llutxent del 23 de juny de 1276 fou el Little Bighorn, batalla victoriosa, dels andalusins del sud valencià. Recordem ―per a qui desconega la història del general Custer i la pel·lícula They Died with Their Boots On― que a prop del riu Little Bighorn (Montana) el cèlebre 7è de Cavalleria fou desfet per una coalició de tribus ameríndies encapçalada pels caps sioux Tasunka Witko (Cavall Boig) i Tatanka Iyotake (Bou Assegut). Allò succeí ―quina casualitat!― el 25 de juny de 1876, ara fa cent cinquanta anys. Què us diré? Commemorar aquella victòria dels autòctons contra els invasors ―serà per romanticisme― també em fa gràcia. En una i en l’altra, els uns anaven de sobrats i sucumbiren i els altres, amb coratge, guanyaren.
Jaume I acudí al sud valencià a posar pau entre els colons catalans i aragonesos, que també s’esbatussaven entre ells, i entre aquests i els sarraïns autòctons que no s’avenien a consentir els abusos que cometien contra ells. Prèviament hagué de posar pau al Principat de Catalunya i al Regne d’Aragó, afectats per una rebel·lió nobiliària, l’aragonesa estava encapçalada pel seu fill bastard Ferran Sanxis de Castre, que acabà assassinat pel seu germà Pere, el futur Pere II el Gran. Així les coses, el rei arribà a Xàtiva a la fi del mes de març de 1276, amb la intenció de reprimir, com assenyala al Llibre dels feits (c. 555) les revoltes andalusines iniciades pel qa’id Abū Ishāq Ibrāhim «al-Axqarī» des del castell de Serra, a Finestrat (la Marina Baixa), que aviat s’estengueren per tot el territori de la frontera d’Almisrà (la de la línia Biar-Busot). Ara bé, incomprensiblement, el soldà marínida, en el mes de gener, havia decidit abandonar la Península i tornar al Marroc. Això alliberà la frontera castellana amb Granada i també dissipà l’amenaçà d’una invasió marinidogranadina contra el regne valencià. Tot i això, al-Axqarī prengué les armes. Al-Axqarī i també un altre moro de la terra, vell conegut de Jaume I, el wazīr Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Hudhayl, àlies al-Azraq, el protagonista de l’oposició a Jaume I entre 1247 i 1258. Tornat de l’exili i, al caliu de la rebel·lió d’al-Axqarī, al-Azraq tornà a la seua terra al capdavant d’un contingent marinidogranadí de dos-cents cinquanta genets i tropa auxiliar, que penetrà a la foia d’Alcoi per la Canal a la fi d’abril de 1276. A primeres de maig la host d’al-Azraq escometé la cristiana Alcoi i en la refrega morí el seu capitost d’una fletxa llançada pels defensors. Mort al-Azraq, els sarraïns es retiraren empaitats pels defensors d’Alcoi. Era un parany. Els cristians foren emboscats i derrotats a la Canal.
Després del «desbarat» cristià a la Canal, els marínides, ara sense al-Azraq al capdavant, travessaren el massís del Benicadell i penetraren a la Vall d’Albaida, amb la intenció de continuar camí per a auxiliar Beniopa (la Safor), vila andalusina rebel assetjada pel bastard reial Pere Ferrandis d’Híxar. Abans que la host sarraïna travessara el port de Llautó, els adalils advertiren que Beniopa havia caigut. Aleshores giraren cua i atacaren la pobla de Llutxent, una illa cristiana en territori andalusí. A mitjan juny Llutxent fou assaltada, saquejada, cremada i els seus habitants, els que aconseguiren sobreviure, reduïts al captiveri. La notícia de l’atac contra Llutxent li arribà a Jaume I, a Xàtiva estant. Ple d’ira, decidí marxar de seguida contra aquell exèrcit sarraí, però malalt, hagué de desistir de comandar personalment l’exèrcit. El seu lloc l’ocupà el cavaller aragonès Garcia Ortís d’Assagra, el general George Amstrong Custer ―si em permeteu el símil― d’aquesta història. L’altre comandant de l’exèrcit era el mestre templer Pere de Montcada. Tots dos dirigiren la host contra les Black Hills de la Vall d’Albaida, Llutxent, aquesta no infectada de pellroges, però sí de moros vinguts de tot el sud valencià.
Era un dia extremadament calorós aquell dimarts, 23 de juny de 1276. Jaume I, a les seues memòries, explica que a Llutxent hi havia un exèrcit sarraí «de quatre-cents tro en cinc-cents cavallers e pus de tres mília hòmens de peu». La host cristiana, si creiem el cronista Muntaner, constava de la meitat d’efectius. Tot i això, s’endinsà en aquell territori hostil i fou estrepitosament derrotada; el mala dies martis «dimarts trist» de què parla la versió llatina del Llibre dels feits feta per Pere Marsili. Garcia Ortís d’Assagra, el Custer catalanoaragonès (Errol Flynn a la pel·lícula They Died with Their Boots On) hi morí, efectivament, amb les botes posades. També hi perdé la vida un fill de Bernat Guillem d’Entença, l’heroi de la batalla del Puig. L’altre cap de l’expedició, el mestre templer Pere de Montcada fou fet presoner i tancat al castell de Biar, d’on aconseguí escapar subornant l’almugatèn que el custodiava.
Per què el 23 de juny? Doncs mireu: el dimarts, perquè caigué dimarts, 16 de juny, l’exèrcit catalanoaragonès encara romania a Xàtiva i, a més a més, en aquell moment va ser quan els sarraïns penetraren a la Vall d’Albaida, com assenyala el cronista Desclot. El darrer dimarts de juny, el 30, Jaume I ja era a Alzira. Així, doncs, el dimarts que resta és el del dia 23, vespra de Sant Joan. Aquest dimarts, que no pot ser un altre, va ser el de la data de la batalla.
I qui va ser el Cavall Boig sarraí (Anthony Quinn a They Died with Their Boots On), l’Axqarī de Finestrat? Ho podem imaginar, però ben bé no ho sabem. Sí, però coneixem que la fi de la revolta dels moros valencians no s’acabà fins que al-Axqarī rendí el castell de Garx (Bolulla) en setembre de 1277. Això Jaume I ja no ho veuria. La desfeta de Llutxent li amargà la mesada que li restà de vida. Triomf andalusí, la revolta s’estengué encara més, arribant fins a Montesa i Vallada. El regne de València, la part meridional, se li escapava de les mans. Així ell ho sentia quan eixí de Xàtiva, malalt, capcot i decaigut (el 27 de juny és la data del darrer document que expedí a la capital de la Costera), en direcció cap a Alzira. A la capital de la Ribera Alta estant, el rei abdicà; Pere seria ara el rei de la Catalunya cispirenaica, l’Aragó i València, mentre que l’altre fill, Jaume, heretà Mallorca, Montpeller i les senyories occitanes que encara pertanyien al casal de Barcelona. El darrer codicil testamentari el redactà a Alzira, el 23 de juliol. L’endemà marxà cap a València, on signà tres documents el dia 26, i el 27, dimecres, traspassà.
