Al País Valencià estem arribant a la recta final d’una legislatura especialment convulsa. En repetides ocasions hem utilitzat la fórmula «legislatura de la vergonya». Han sigut, fins ara, tres anys en què les valencianes i valencians hem sentit que les institucions que havien de protegir-nos ens deixaven soles en el moment més difícil. També, que els òrgans representatius del poble s’usaven per a tapar les decisions negligents d’una dreta profundament perversa i desvergonyida i per a mantindre els seus privilegis intactes.
A l’altra banda de la història, les mobilitzacions s’han succeït durant mesos i han acabat configurant un estat d’ànim col·lectiu generalitzat. La indignació ha eixit dels àmbits sectorials per convertir-se en una esmena col·lectiva a un govern que ha abandonat les necessitats de la majoria social. Les multitudinàries mobilitzacions per exigir responsabilitats després de la DANA han donat pas a setmanes de protestes de la comunitat educativa en defensa d’una escola pública inclusiva, de qualitat i en valencià. Veiem com s’hi han sumat professionals de la sanitat i dels serveis socials o col·lectius que denuncien l’emergència de l’habitatge als nostres pobles i ciutats.
La societat valenciana es nega a acceptar la degradació sistemàtica dels serveis públics i d’una qualitat democràtica que va tardar molt a recuperar-se al nostre país. El poble valencià està fart i cansat de sentir-se ignorat i reclama dignitat enfront de la negligència i l’abandonament. La mateixa dignitat que va motivar la solidaritat espontània i les xarxes de suport mutu, la mateixa que ha mogut professionals i famílies senceres a defensar els drets de les generacions presents i futures.
Ara bé, la indignació per si mateixa no és suficient. La protesta cal canalitzar-la i transformar-la en proposta, en projectes compartits que facen les institucions més sensibles als problemes reals de les persones i més eficaces en la garantia dels drets de totes. Les institucions han de representar la decència que ha caracteritzat el poble valencià durant aquests anys d’apagada democràtica.
Per això encarem un curs determinant. D’ací a menys d’un any celebrarem unes eleccions municipals que històricament han estat el principal motor del valencianisme polític. I si el tauler del bipartidisme espanyol ho permet, vindran aparellades unes eleccions autonòmiques que hauran de decidir si el País Valencià continua instal·lat en la resignació o recupera l’ambició de construir-se des del territori i posant al centre les persones i els nostres pobles.
Per a Més i per a Compromís, el municipalisme continua sent la millor escola política i el millor instrument de transformació. Els nostres col·lectius són el nostre termòmetre social, la nostra corretja de transmissió, la base de cada reivindicació i de cada proposta de millora. És als ajuntaments on les demandes dels carrers poden esdevenir polítiques públiques, drets garantits i oportunitats compartides.
Per això, ara el valencianisme ha de saber interpretar el moment que vivim. No n’hi ha prou amb esperar que el descontentament social es traduïsca automàticament en suport electoral. Cal obrir portes i finestres. Cal construir candidatures capaces d’incorporar persones que hui estan organitzant-se i lluitant en defensa de l’escola pública, de la sanitat, del territori, de l’habitatge o de la llengua. Cal convidar a participar tota aquella gent que treballa dia rere dia des de les associacions, les plataformes i els moviments socials.
Perquè la millor obertura possible no és la que es negocia entre sigles cada vegada més allunyades de la societat, ni la que es resol en despatxos discutint quotes i llocs. La que necessita el País Valencià mira cap al poble, cap a eixa societat viva, crítica i compromesa que s’ha mobilitzat durant aquests anys.
I en aquest sentit, Compromís ha de continuar sent la casa comuna de totes aquelles persones que volen construir una alternativa al PP i Vox des del País Valencià i amb la ciutadania al centre. Sempre hem estat més fortes quan hem sabut representar l’energia col·lectiva del nostre poble, sumar sensibilitats diverses i convertir-les en polítiques útils per defensar els serveis públics, protegir el territori, ampliar drets i millorar la vida de la gent.
Ningú sap encara quin serà l’escenari electoral dels pròxims mesos. Potser coincidisquen les municipals i les autonòmiques, potser hi haurà un superdiumenge electoral o fins i tot unes eleccions espanyoles anticipades. Però, siga quin siga el calendari, el repte és el mateix: valencianitzar les candidatures, valencianitzar el discurs i valencianitzar la representació. Cal que oferim una alternativa valencianista preparada per a donar resposta a les demandes d’un poble que reclama dignitat i canvi. I estem en condicions de fer-ho: amb projecte, lideratges consolidats i la voluntat d’afrontar amb responsabilitat qualsevol escenari.
Ho hem vist: el poble se salva quan és capaç d’organitzar-se, de construir alternatives i de portar la seua dignitat a les estructures institucionals. I eixe és el repte dels pròxims mesos. Bastir des de baix candidatures obertes perquè l’esquerra valencianista siga capaç de transformar el malestar en esperança i la protesta en canvi polític.
En definitiva, es tracta de guanyar els pobles i les ciutats per tornar a guanyar el país. I ho tornarem a fer. Amb la convicció que la dignitat d’un poble no es negocia ni es repartix, sinó que es construïx braç a braç, des dels barris, des dels carrers i des de cada racó del País Valencià.
Guanyem els pobles i les ciutats, guanyem el País!
Amparo Piquer és secretària general de Més-Compromís.
