He llegit amb l’atenció que es mereix, l’article que Amparo Piquer escriu en aquest mateix mitjà el passat 25 de juny amb el títol “Guanyem els pobles i les ciutats, guanyem el País!“, i no em puc estar de fer-ne uns comentaris.
Com sembla lògic ateses les nostres respectives militàncies, he trobat moltes coincidències, però també discrepàncies. Potser l’objectiu de l’article —per les dates en què es publica— pretén marcar territori, dibuixar el terreny de joc on Compromís vol operar. Que la resta d’actors polítics caminem sobre avís.
Potser enlluernats per la demoscòpia del moment i eixe 20% de suport electoral que diuen els anuncien, trobe que perden de vista, a parer meu, el principal objectiu de què es tracta: superar el seu llistó de 2015 (18,71%), o aconseguir la presidència de la Generalitat.
Que Compromís és la força més nombrosa del valencianisme polític, cap dubte. També de l’esquerra?, ací hauríem de discordar. En qualsevol cas, els seus suports electorals entre el 18,71% de 2015 i el 14,33% de 2023 així ho ratifiquen, és una bona referència i legítim l’objectiu de superar-lo.
Vegem les coincidències:
L’anàlisi que fa de les mobilitzacions de la dana, de l’ensenyament, de la sanitat, dels professionals dels servicis socials, dels col·lectius d’emergència per un habitatge digne i per l’emergència climàtica. La capacitat d’autoorganització del poble, dels moviments socials. La necessitat d’obrir portes i finestres. La suma de sensibilitats diverses, la necessitat de transformar la vida de les persones i de canalitzar la indignació de la ciutadania.
Com he dit, no en són poques. No obstant això, em permet ressaltar allò que per a mi també és molt important, les diferències. I en què discrepem?
Primer, una força política que a penes aconsegueix el 20% de l’electorat no està en condicions de marcar el pas a la resta d’organitzacions.
Segon, la societat valenciana, el poble valencià, no és patrimoni de cap partit ni coalició.
Tercer, quan s’obrin les portes i finestres, com vosté proposa, no es posa una taquilla en l’entrada per a dir qui entra i qui es queda fora.
Ningú és més que ningú per a decidir qui està més a prop o més lluny de la societat; també en els despatxos, com en el seu i en el meu, ens trobem amb els nostres veïns ideològics per a entre tots canviar la realitat, en aquests moments guanyar a les dretes governants.
En la democràcia liberal en la qual ens movem, són els partits polítics els qui articulen, com a instrument de la societat, les seues aspiracions, desitjos i prioritats. I són els lideratges consolidats els qui faciliten aquesta connexió. Sé del que parle. Ni a vosté ni a mi ens coneix ningú. Però sortosament Baldoví, Oltra, i sobretot Rufián, no necessiten presentació.
Com vostè, jo també veig la necessitat de forjar candidatures obertes des de la base, però d’ací a manifestar que “la dignitat d’un poble no es negocia ni es repartix”, crec que és tindre en poca consideració el concepte de dignitat.
Tanmateix, entenc que estem en el que estem. Que els temps són els que són —també els temps polítics— i mantinc l’esperança que vosté i jo, i molta gent més, arribarem a entendre’ns, entre altres coses perquè ens devem als ciutadans i ells no ens perdonarien que no fórem capaços de posar-nos d’acord.
Nosaltres som conscients de la nostra dimensió, i del que representa per a molts valencians Gabriel Rufián, per això volem ajudar. La major responsabilitat serà necessàriament del més gran, de Compromís.
Ens veurem al carrer, en les mobilitzacions i també en els despatxos.
Pepe Martí és secretari de Municipalisme i Institucions d’ERPV.
