El mateix dia que es publicava ací un article meu n’apareixia un altre firmat per Amparo Piquer en què de manera clara insistia per dir que de cara a la futura lluita electoral com Compromís hauria d’assumir una determinada estratègia.
Fa uns dies també, com solc fer de tant en tant, vaig tornar a passejar-me per algun poble del Maestrat. I una vegada més, amb mirada atenta i ganes de vore i entendre, vaig poder experimentar el dia a dia de molts d’eixos pobles, sovint menyspreats pel seu volum de vots.
Tu passes per un carrer qualsevol i hi veus una petita indústria local que feineja amb un, dos o fins i tot tres o quatre operaris. Més enllà, a la plaça dos bars ofereixen l’esmorzar i productes de fleca per als treballadors d’una de les indústries del terme. La cooperativa agrícola local funciona amb calma i una realitat persistent mostrant tot de productes necessaris per a la vida agrícola. Al costat mateix un super ben assortit, amb servei de pescateria inclòs, s’ha associat amb una franquícia. Ben valenciana, per una altra banda. En un antic edifici condicionat per a la nova feina apareix la casa de cultura polivalent on, com que sol funcionar per a biblioteca a la vesprada, al matí un grup de dones majors de la mà d’una jove monitora, practiquen tai-xi. La farmàcia funciona a bon rendiment i si no disposen d’un medicament a l’hora de la petició el duran a la vesprada o l’endemà. Com que ara som a l’estiu no hi apareixen xiquets ni xiquetes a l’escola perquè, molts d’ells paren per la piscina on es passen llargues hores a ple rendiment de cossos i aigua.
El tràfic per la carretera que voreja el poble va massa fart, fins i tot, de camions o furgonetes de repartiment de tota classe, els primers subministrant el necessari per mantindre en vida econòmica d’aquests pobles. L’ambulatori té uns horaris acceptats, però amb la disponibilitat que el tracte humà directe confereix es poden suplir necessitats més immediates. On no arriba la infraestructura o els diners ho pot fer la solidaritat.
Certament, hi ha llogarets que no compten amb totes aquestes comoditats. És més que una llàstima, és un abandó i una vergonya. En parlarem un altre dia. I de la seua vida agrícola.
Però on volíem arribar és a posar en relleu la terrible i profunda força, la continuada resistència i l’enorme voluntat de perviure en eixos llocs que mostra la seua gent. I que amb eixe rerefons hauria d’actuar una força que es diu preocupada pel país. Una visió des del municipalisme, del rural més que l’urbà, hauria de ser una palanca enorme per moure la consciència política. Guanyem més els pobles ens atreviríem a dir. Els suposadament marges de les conurbacions valencianes haurien de ser considerats un cert model a partir del qual elaborar unes propostes diferents, tal vegada fins i tot revolucionàries. I no basar la política valenciana en models creats pel colonitzador i allunyat dels interessos estrictament valencians. D’eixos marges i de la seua part progressista és d’on cal treure els esquemes teòrics i pràctics. No d’aquells que el neoliberalisme imposa i massa polítics assumeixen.
