Poques experiències marquen tant la infantesa d’un nen com la visió -inesperada i en primeríssim pla- de la faixa reductora talla XXL de la iaia -que mai de la vida hauria imaginat ell amagada, a la joca, davall la bata baldera, a l’espera callada de no sé quin miracle que n’adreçara la lipoescultura (el descobriment del calçotet-bodi del iaio amb finestra posterior botonada, n’havia estat el primer avís -deliberadament ignorat, però)
Ara sí, en veure-la desplegada l’endemà en tota la seua extensió -i esplendor-, al costat mateix de les bragues menstruals de la mare, a l’estenedor del pati, la innocència infantil es dona, tot d’una i definitivament, per amortitzada.
Així, quan s’alça l’aire de baix, aquell ens pretecnològic s’unfla com una vela prenyada i de tibantor amenaçadora, riu-te tu del Butoni o de l’home del sac -pensa la criatura atemorida mentre invoca la son de la migdiada forçada. Creieu-me. En aquest cas, l’assistència psiquiàtrica hauria de ser subvencionada per la sanitat pública -hi ha coses que el carrer, l’escola i el pas del temps no poden redreçar ni que volgueren.
Compte fet, pocs impactes emocionals com els descrits poden somoure amb tanta intensitat el cervell tendre, vulnerable i esponjós d’una criatura en construcció.
O, en la mateixa línia d’epifanies experiencials, ja quan vas fent-te gran, el sotrac emocional que et colpix el primer dia que li torques el cul a ton pare -que ja no es val-, o quan algú t’aconsella de passada fer exercicis hipopressius contra les pèrdues d’orina -el sòl pelvià t’ho agrairà, profetitza la que es fa passar ara per la teua millor amiga, tot i que li ha faltat temps per escampar-ho.
En qualsevol d’eixos moments, dic, independentment de la teua edat cronològica, passes indefectiblement a la categoria irreductible, inapel·lable i abjecta d’adult. Emperò, tu vas anant; veges a veure què fas. Paciència i un ventall.
I ja adult, estiueges al poble i, entre bou i bou -o entre canya i canya- raones amb la colla, d’açò i d’allò, de qui ha faltat, de si fem demà torrà i que veges tu, mira que tancar el forn. I la paqueteria de la Rulla, diu una; i els ultramarins i el quiosquet de Blai, apunten els altres, apesarats. I el bus del banc ve només una vegada per setmana, igual que el del peix… Segon avís.
I és llavors quan, entre lloances i ponderacions una mica exagerades -ja van per la tercera ronda-, es canten les excel·lències paisatgístiques, climàtiques, culturals i sentimentals del poble (tot oblidant, en la majoria dels casos, que els seus predecessors, quan l’abandonaren, només hi deixaven enrere misèria i mosques; sobretot mosques, que la cortina de canutets del bar, vuitanta anys després, encara no ha aconseguit d’aturar-les).
I nostàlgics, en mode “arreglar el món”, lamenten afectadament la pèrdua de comerços, establiments i serveis essencials per a la gent del poble. Pèrdues irreparables, a la vista dels fets, car ni el més pollós i necessitat sàpiens del món se’n vol fer càrrec. I, tornar-li la trompa al xic -perquè la filla de Marcel enguany fa la festa i s’ha sentit sobtadament generós: ha demanat una altra ronda, de barrejats ara-, reprenen l’enumeració melismada de les virtuts de la vida rural: la tranquil·litat, l’aire pur, la natura, els jocs de tota la vida, la piscina, els records familiars (i, impenitent, a tu t’assalten a traïció la faixa reductora i el calçó integral, nooo!!).
I Ximo, que és obrer, iconoclasta, pensador de marge, pastor a temps parcial i l’únic que viu al poble tot l’any, retruca que els collons! -amb tota la càrrega seminal que pot contindre l’expressió i les seues mans emfàtiques que n’amiden la grandària.
En el meu cas, amb certa desgana, vinc al poble a prendre possessió de la casa familiar i, de pas, a pegar una ullada -goteres en l’andana, la persiana del carrer que no baixa, la porta del bany que no tanca, la humitat de l’escala que arriba al sostre, açò, fill, no ho toques que està florit, jo ací, guapet de cara, no passe l’estiu encara que haja estat la casa dels teus iaios; abans me’n vaig davall d’un pont. I Rafelet, Milieta i la quadrilla del carrer en ple recorren enjogassats i a crits el terme a la cerca de ponts habitables-i de porcs senglars que diuen que hi ha per a avorrir, advertix Albert, el cosí rebordonit que se la sap llarga i que ja té guipada a la Júlia, la neboda de l’alcalde.
Enrenou al carrer. Sirena d’ambulància. Eiiii, que el bou n’ha enganxat un al carreró de la plaça! -informa excitat amb tot luxe de detalls inventats el Quelo, el femater/soterrador/pregoner/cap i únic operari de la Brigada d’Obres municipal.
I a qui ha enganxat, Quelo?… Ah, no res, a ningú; a un foraster.
