Han tocat les vuit i el poble es desperea a poc a poc ensonillat (això el personal estiuejant, que les del terreny ja fa dues hores que han agranat la porta de casa i arruixat el carrer, i els pensionistes irredempts, des de l’eixida del sol, són ja al bancal llevant brossa o collint tomaques, pimentons o carabassetes.) “Ben bones i acabades de collir!”. I li pareix car, senyora; serà possible? Puix, vaja-se’n a Compradona i que li l’enfiten! Que ausaes que feu jas la secció de congelats, que, quan veniu al poble, veniu ben carregats i vos dol comprar una llapissera.
De bon matí, ens creuem amb furgonetes d’Almansor i un repartidor de pizzes -qui deu voler a estes hores una pizza, colló? El meu amic Jesús, alfarrasant-ho amb mirada experta, en fa el diagnòstic: neoliberalisme agut. I en proposa un tractament de xoc: una revolució -si és possible, una cada dia, en dejú -recomanable- o amb mala hòstia -si no n’hi ha més remei- quan puga ser.
Xeee, animal de séquia!! Però, què em dius, m’amolla, si el capitalisme som tu, jo i totcristo; que no se’n salva ningú! D’on penses que venen els diners que trafeguen els bancs, els fons d’inversions, l’IBEX 35…?, de la teua butxaca, ignorant. Així que, qui estiga lliure de culpa, que tire la primera pedra. Tutxé, anem a esmorzar.
I, amb el sistema capitalista fallit -que crea riquesa, diuen, però que la repartix com el cul; això no cal que m’ho expliquen, que ja ho veig jo-, apareix el parany del teletreball. Estudies o teletreballes? és el nou mantra que precedix qualsevol matx amorós d’aquells de, passada la primera cita, ves a saber qui t’ha pegat. Jo teletreballe en un coworking, somric devanit: mon pare, en la cuina; ma mare, en el menjador; ma germana, en el bany, i el menut va i ve, en itinerància, entre la Biblioteca Municipal i ca la iaia -i de pas, li du el dinar. Jo, quan vull intimitat, me’n vaig a l’armari de les graneres.
La filla d’Anna no ha pogut estudiar perquè, malgrat estar a menys de 40 quilòmetres de la universitat, no n’ha tingut opció. La freqüència de pas del tren-quan n’hi havia- era ridícula -cada cop pitjor, perquè, com que no hi pujava ningú, en retallaven horaris; i com que retallaven horaris, no hi pujava ningú. I de pagar un pis o una habitació d’estudiant, com no fora pagant-la amb cromos dels mínions… Dos per al sac, i el sac en terra.
I, mentrestant, l’AVE palmant pasta i menjant-se les subvencions europees pel garró. Ja ho déiem en un article anterior -Madrid: musical i el Prado: allargar, per exemple, la línia C3 des d’Utiel a Camporrobles equivaldria al que costa el manteniment de només 90 metres d’AVE. Però qui vol anar a Camporrobles, xe!?
Ara, a menys d’un any de les eleccions municipals i autonòmiques, sobtadament, els pobles d’interior mig despoblats coneixeran -miraculosament- un creixement exponencial d’empadronaments, perquè, amb el sistema d’elecció de representants per a la Diputació provincial, cada sufragi és una barreta d’or.
Així, amb un grapat de vots en determinades àrees rurals -i en alguns municipis en concret, per a més inri-, un partit polític pot guanyar la institució -encara que a nivell general no hi haja rascat bola- i, d’aquesta manera fraudulenta, perpetuar la pràctica caciquil, instaurada amb la creació de les demarcacions provincials allà pel segle XIX, sobre la qual se sustenta el clientelisme secular que tenalla i frena qualsevol intent de modernització i desenvolupament autònom. Perquè, encara que més d’un no s’ho crega -especialment, l’urbanita atabalat per les xarxes i els antidepressius-, els qui romanen als pobles en vies d’extinció, a més de tindre la pell més colrada i endurida pels oratges, no són uns indigents mentals; ni de lluny.
La nora del meu amic Francesc és francesa i sos pares tenen una granja d’aquelles que es veuen de passada del Tour -sofà, malta granissada i el Tourmalet. I em comenta que allà els arruixen a base de bé amb subvencions perquè mantinguen viu l’agro; que en viuen, vaja. De fet, Europa -i en concret, la PAC, la Política Agrària Europea-, va d’això. Països com ara França o Alemanya en són els grans beneficiaris, conjuntament amb els latifundis hispans. I no cal dir que, amb el model actual de la PAC, l’agricultura valenciana, minifundista majoritàriament, les ajudes, ni les olora.
I la revolució diària a la qual apel·lava el meu amic Jesús, la transformació des de baix, com apunten des de fa temps alguns teòrics del col·lapse, ha d’estar molt ben planificada -pels experts i pels qui hi viuen- i generosament finançada des de les institucions -perquè miracles, a Lourdes. I de propostes de revitalització econòmica per a les comarques desfavorides, poden haver-ne de tots els colors però s’han de basar en la posada en valor del territori i del saber fer dels qui l’ocupen. Iniciatives modestes, realistes i viables, per tant, Sense menystenir-ne cap, car tota pedra fa paret o, com diuen, de mica en mica s’ompli la pica. Puix, això.
I per fer-ho, les institucions han de garantir els serveis públics mínims de comunicació, transport, sanitat, educació, etc. -exactament els mateixos que en els àmbits urbans- i deixar-se estar de romanços clientelars d’açò ho pague jo -la Diputació- i d’anar a fires del formatge a fer-se la foto o a la presentació de les festeres de Sant Honorat a fer-li besades etíliques a la mare de la reina -que no sap com desempallegar-se’n.
Raonàvem, ja entre aromes de cremaets, que per què no, atés el col·lapse urbanístic de les ciutats i les seues àrees metropolitanes, impulsar la promoció de vivenda pública en les comarques quasi despoblades de l’interior, si més no com a part de la solució al problema de la vivenda i, de retruc, com a element d’atracció per a nous residents.
I això duia irremissiblement a la necessitat inajornable de millorar les comunicacions i els mitjans de transports públics -deficitaris, a les primeries, per definició; que per a això hom paga impostos. I per què no, elucubre, instal·lar-hi les residències públiques per a la gent gran, atés que l’entorn sempre serà més natural, saludable i tranquil per a les persones usuàries, que no el tràfec i la insalubritat de les ciutats. I, a més, els donaria vida -ingressos, recursos i personal- als pobles.
Planificació del territori, inversió -pública i privada- i preservació del patrimoni històric material i immaterial. Eixa és la fórmula de la intervenció futura, diu Albert, economista de formació i que ha tornat al poble a cals pares, després d’estar contractat en una fàbrica cinc anys a mitja jornada -12 hores. El motiu de la tornada és inapel·lable: per haver-se de morir, no cal patir tant.
En aquesta línia de resistència a l’eutanàsia induïda des del sistema, trobem en l’àmbit rural iniciatives engrescadores -però insuficients- com ara la construcció de residències privades d’autogestió cooperativa, d’albergs juvenils i càmpings, de granges-escoles, d’esport i recreació, d’explotacions de silvicultura, de producció ecològica i agroforestal, de recuperació agrícola, ramadera i paisatgística, d’empreses de reinserció sociolaboral, museus etnogràfics i centes d’interpretació, etc. Com veiem, una llarga llista de projectes que serien viables amb l’ajuda d’aquells diners públics que sovint es balafien o es regalen als amics de l’IBEX 35 via BOE.
Mistela, per favor. I per què no prenem consciència de conéixer el país i, de pas, ajudar a la seua viabilitat socioeconòmica -que tot no és anar-se’n divendres a fer-se la foto a la plaça de Brussel·les, penjar-la en l’Insta, i tornar-se’n l’endemà? Quin turisme més desestacional que anar d’excursió cada cap de setmana a algun indret de la nostra -sovint desconeguda- terra? De segur que descobrireu personatges, paisatges, racons i paratges meravellosos que, per molt que buscàreu, no trobaríeu mai en Petflix o en Feiscul. I, a més, menjareu de por.
Per cert, malgrat els principis fisicoquímics, a la vista està que els incendis no s’apaguen amb aigua sinó amb diners -els que no t’has gastat, bandido. Perquè, contrafent el refrany: qui no invertix quan té, no apaga quan vol.
