Abans d’entrar en l’anàlisi geopolítica o en les responsabilitats dels diferents actors, hi ha una obligació moral ineludible: recordar les víctimes. Les persones mortes a Ceuta entre el 30 de juliol i l’1 d’agost de 2026 no són una estadística ni una simple conseqüència inevitable de la pressió migratòria. Són persones amb una història, una família i un projecte de vida truncat. Com abans al Tarajal, a Lampedusa, a Malta, la ruta atlàntica cap a les Canàries o el mur alçat pels EUA, la Mediterrània torna a recordar-nos el fracàs d’un ordre internacional, hereu de cinc segles de colonialisme i avui sostingut per profundes relacions de desigualtat, dependència i dominació, incapaç de garantir drets tan elementals com el dret a viure amb dignitat al mateix país.
Els fets de Sabta (Ceuta) no constitueixen una crisi aïllada. Quan Europa parla de frontera, bona part d’Àfrica parla d’injustícia. La frontera euroafricana és probablement la més desigual del planeta: separa societats amb nivells de renda, esperança de vida, accés als serveis públics i oportunitats radicalment diferents. Les migracions no són la causa d’aquest desequilibri, sinó una de les seues conseqüències més dramàtiques.
Aquesta realitat no pot entendre’s sense mirar enrere. Les persones que hui intenten arribar a Europa no procedeixen d’un continent naturalment pobre, sinó del continent que fou el bressol de la humanitat i que, malgrat la seua immensa riquesa natural, humana i cultural, ha estat sistemàticament empobrit al llarg de la història. Durant cinc segles, les potències europees van protagonitzar les autèntiques invasions de l’edat moderna. Portugal i Castella iniciaren un procés que després continuarien França, Gran Bretanya, Bèlgica, els Països Baixos, Alemanya o Itàlia. Aquelles expedicions no perseguien únicament l’expansió territorial; buscaven controlar rutes comercials, recursos naturals, terres, poblacions i mercats.
La conquesta de les Canàries constitueix un dels primers laboratoris d’aquest model. Els guanxes, poble d’origen amazic, foren derrotats militarment, esclavitzats, pràcticament eliminats i anorreats com a comunitat diferenciada. Poc després, el mateix esquema seria aplicat a Amèrica. Les encomiendas, presentades com a mecanismes d’evangelització, es convertiren en sistemes de treball forçat destinats a garantir l’extracció de riquesa. Quan la població indígena fou devastada per les guerres, les epidèmies i l’explotació, començà el gran tràfic transatlàntic d’esclaus africans. Milions de persones foren convertides en mercaderia per alimentar el desenvolupament econòmic europeu.
Altres territoris patiren processos semblants. El Congo fou explotat com a propietat personal del rei Leopold II de Bèlgica, en un dels episodis més criminals del colonialisme europeu. A Austràlia, la colonització britànica comportà un veritable genocidi contra els pobles aborígens, amb massacres, expulsions, espoli de les terres i polítiques d’assimilació forçosa que pretenien esborrar-ne la identitat. A Nova Zelanda, les guerres colonials, les confiscacions massives de terres i la repressió de la població maori provocaren una devastació demogràfica i cultural que nombrosos historiadors emmarquen dins dels processos genocides propis del colonialisme de poblament. Al Pacífic, el Regne de Hawaii, un estat sobirà reconegut internacionalment, fou enderrocat el 1893 amb el suport dels Estats Units i posteriorment annexionat, mentre la població autòctona patia un llarg procés de despossessió política, econòmica i cultural.
A Àsia, Indonèsia es convertí durant segles en una extraordinària font de riquesa per als Països Baixos gràcies a un règim d’explotació colonial que subordinà completament l’economia de l’arxipèlag als interessos de la metròpoli. A Amèrica del Nord, la denominada «conquesta de l’Oest» significà l’ocupació militar dels territoris dels pobles originaris, la destrucció o expulsió de nombroses nacions indígenes i el seu confinament en reserves, mentre l’esclavitud de milions d’africans o afroamericans sustentava una part essencial del desenvolupament econòmic dels Estats Units. La prosperitat de les principals potències occidentals—acumulada per les seues elits– no es pot explicar sense aquest llarg procés d’espoli, violència i dominació que, durant més de cinc segles, afectà pràcticament tots els continents habitats del planeta.
No es tracta de repartir culpes entre les generacions actuals, ni que les classes populars assumeixen com a pròpies les decisions dels seus estats o classes dominants, sinó de comprendre la història. Les desigualtats contemporànies no són fruit de l’atzar ni de diferències culturals, sinó també de la manera com es construí el sistema econòmic mundial. Com afirmava Walter Rodney, el desenvolupament d’Europa estigué estretament vinculat al subdesenvolupament d’Àfrica. Eduardo Galeano resumiria aquesta realitat recordant que alguns països s’han especialitzat a guanyar mentre altres han estat obligats a perdre.
Tanmateix, la descolonització política del segle XX no significà la fi d’aquestes relacions de dependència. Els nous estats independents heretaren fronteres artificials, economies orientades a l’exportació de matèries primeres, un fort endeutament i una gran dependència tecnològica i financera. Kwame Nkrumah definí aquesta situació com a neocolonialisme: països formalment sobirans però condicionats per interessos econòmics i polítics externs.
Aquesta és la idea que posteriorment desenvoluparien autors com Frantz Fanon, Samir Amin, Walter Rodney o Aníbal Quijano. El colonialisme no desaparegué; es transformà en colonialitat. Avui el control no s’exerceix principalment mitjançant exèrcits d’ocupació, sinó a través del deute extern, els tractats comercials desiguals, les grans corporacions, el control tecnològic, les patents, els mercats financers o l’apropiació dels recursos estratègics. Àfrica continua exportant matèries primeres mentre importa productes elaborats; continua aportant una part essencial dels minerals imprescindibles per a la transició digital i energètica sense controlar les cadenes de valor que en generen els principals beneficis.
Les migracions contemporànies són inseparables d’aquest context. Les persones no abandonen les seues llars únicament per guerres o persecucions. També ho fan perquè les seues economies no ofereixen expectatives de futur, perquè el canvi climàtic destrueix l’agricultura, perquè les desigualtats globals continuen reproduint-se i perquè milions de joves perceben que les oportunitats es concentren en altres llocs. Per això cal reivindicar no només el dret a emigrar, sinó també el dret a no haver d’emigrar.
Però les migracions no només són una conseqüència de les desigualtats; també s’han convertit en una eina geopolítica. El Marroc, Espanya i la Unió Europea mantenen una complexa relació de cooperació i tensió al voltant del control de les fronteres. La gestió dels fluxos migratoris forma part de les negociacions diplomàtiques igual que el Sàhara Occidental, les relacions amb Algèria, la seguretat o els interessos econòmics. Fenòmens semblants s’observen en altres punts del món: Turquia amb la Unió Europea, Bielorússia amb Polònia o Líbia amb el Mediterrani central. Les persones migrants acaben convertides en instruments de pressió entre estats.
Al mateix temps, Europa ha desenvolupat una política d’externalització de fronteres. Més que afrontar les causes de les migracions, intenta impedir que aquestes arriben al territori europeu mitjançant acords amb tercers països, reforç policial i militar o noves normes com el Pacte Europeu sobre Migració i Asil. L’objectiu és allunyar la frontera cap al sud i reduir l’impacte polític intern de les arribades, encara que això comporte greus vulneracions dels drets humans.
Aquest context també ha afavorit l’ascens dels discursos de l’extrema dreta. La denominada internacional reaccionària utilitza la immigració com a instrument de mobilització política, presentant-la com una amenaça existencial per a Europa. Però limitar-se a denunciar aquest discurs tampoc és suficient. Una part de les esquerres ha tendit a reduir la qüestió migratòria a una dimensió exclusivament humanitària, sense incorporar prou l’anàlisi del colonialisme, del model econòmic internacional, del comerç desigual o de les relacions de poder que expliquen les causes profundes del fenomen.
Cal, per tant, construir un marc interpretatiu i de lluita popular més complet. Les migracions són alhora una qüestió de drets humans, de justícia econòmica, de memòria històrica, de desenvolupament, de geopolítica, d’imperialisme i de democràcia internacional.
L’alternativa no pot reduir-se a obrir o tancar fronteres. Exigeix abordar les causes estructurals que obliguen milions de persones a marxar. Això implica reconéixer efectivament el dret d’autodeterminació dels pobles, afavorir un desenvolupament econòmic que no reproduïsca les dependències colonials, reformar les institucions multilaterals perquè siguen més democràtiques i igualitàries, impulsar un comerç internacional més just i substituir la lògica de la dominació per la de la cooperació.
Sabta/Ceuta no és només una frontera entre Àfrica i Europa. És allò que queda i on es reflecteixen cinc segles de colonialisme, les contradiccions de la globalització i els límits de l’ordre internacional actual. Les persones que hi han perdut la vida no són invasores. Són, en bona part, descendents de pobles que patiren les autèntiques invasions de la història moderna. La millor manera d’honrar-les no és alimentar la por ni resignar-se a la repetició de la tragèdia, sinó construir un món on cap persona haja de jugar-se la vida per buscar allò que tota societat hauria de garantir: dignitat, llibertat i esperança.
