L’estiu de l’any 2026 serà, irrevocablement, el de l’onada migratòria desfermada a Ceuta. Una fita ineludible, a jutjar per com se n’han fet eco bona cosa dels actors globals, de la Comissió Europea a Donald Trump, de Netanyahu a Meloni. Les imatges de milers d’immigrants jugant-se la vida –i alguns perdent-la- per entrar a la “ciutat autònoma” han sigut un combustible més eficaç que el sotabosc en els incendis proverbials. Més munició per a l’extrema dreta celtibèrica i global. Més vots per als nous actors polítics que estan desitjant governar arreu per acabar de fer-ho tot pols.
El que fa riure de tot l’afer és la insistència amb què, des d’Espanya –a dreta i a esquerra-, es recorda l’”espanyolitat” de Ceuta i de Melilla. I em semblaria molt bé, de no ser per un xicotet detall: estem parlant de dos colònies emplaçades –literalment- en ple continent africà. Que sí, que són espanyoles des de fa cinc segles… “Por justo derecho de conquista”, imagine. Ara que també Gibraltar és britànic des de fa més de tres segles i…
El problema amb la biga en l’ull propi és que dificulta radicalment la visió. Per què ens estranyem que el Marroc reivindique Ceuta i Melilla com a territori propi? Jo ho veig molt normal. Al qui no ho entenga, li propose el següent canvi de perspectiva: què passaria si el Marroc posseïra, des de fa cinc-cents anys, dos ciutats a la península ibèrica -dins l’actual Andalusia, per exemple? Espanya ho acceptaria de bon grat o reclamaria la seua “devolució” a la “sobirania espanyola”?
Vos ha semblat raonable o molt raonable el paràgraf anterior? Doncs no li l’haureu sentit a cap dels milers de tertulians que s’han ocupat de la qüestió, des de totes les tendències polítiques, a les televisions hispàniques. Gent de tro que, encarregats de donar llum, només ofereixen que fum.
Aquest és el nucli de la qüestió. Tota la resta són anècdotes. I entre aquestes anècdotes incloc les onades rituals de migrants més o menys desesperats enviades pel Marroc a les places africanes i els colps al pit rituals de les autoritats alauites reivindicant la seua marroquinitat.
Es dirà que la qüestió és que els habitants de Ceuta i de Melilla volen ser espanyols. D’acord. Però els habitants de Gibraltar volen ser britànics i això no impedeix Madrid de reclamar-ne la sobirania dia sí i dia també. O és que són més importants els espanyols de Ceuta que els britànics de Gibraltar?
Igual és que encara està en vigor aquella famosa frase de José Antonio Primo de Rivera, segons la quals “ser espanyol és una de les poques coses serioses que es pot ser al món”. Si és així, ja s’entén tot. S’entén que la voluntat dels habitants de Ceuta i Melilla siga més important que la voluntat dels habitants del penyal de Gibraltar. O la dels independentistes catalans, que no volen ser espanyols.
Sincerament, barallar-se per ser més o menys espanyol (o britànic, o marroquí, o estatunidenc) em pareix directament una estupidesa com una casa. No crec que ser-ho siga un actiu categòric. Com li vaig dir una vegada a una alumna que destralejava contra els independentistes en ple Procés, “ser espanyols no pot ser una cosa tan magnífica; de fet, la majoria absolutíssima dels habitants del planeta no ho són”.
I no, no m’he tornat independentista. A mi tot això de les nacionalitats i les banderes em deixa completament indiferent. És una fusta que m’escalfa poc. Comprenc que la gent s’hi torne boja, perquè en alguna cosa s’ha d’entretindre el personal si no té l’hàbit de llegir, d’escoltar Vivaldi o de visionar els films de la Nouvelle vague. Però són tot calories buides, això és irrebatible.
Així que, la pròxima vegada que Mohammed ben al-Hassan –àlies Mohammed VI- òbriga les comportes de la séquia i ens regolfe tota la joventut sense futur que cria sota les seues ales malaltes, pensem un poquet abans de posar-nos a xisclar. Dos places espanyoles en ple Àfrica. Tan normal com això.
