La ciutadella, la frontera i la intempèrie
Una de les metàfores que probablement definirà millor els pròxims temps serà la d’un món en col·lapse ecosocial dividit entre la ciutadella i la intempèrie. D’una banda, un Nord global cada vegada més fortificat, disposat a mobilitzar enormes recursos econòmics, tecnològics, policials i militars per preservar els seus nivells de seguretat, benestar i habitabilitat, creixentment amenaçats. De l’altra, un Sud global molt més exposat al caos climàtic, la degradació dels ecosistemes, l’escassetat d’aigua, la pèrdua de terres cultivables, les guerres pels recursos, la fragilitat dels estats i l’empobriment generalitzat. Entre tots dos mons s’estendria una frontera, no necessàriament estable, sinó mòbil, que aniria desplaçant-se a mesura que el deteriorament de les condicions d’habitabilitat avance cap al nord protegit.
Les grans migracions del futur difícilment podran entendre’s com una simple prolongació de les actuals. Hi haurà un canvi qualitatiu. L’escalfament global actuarà com un multiplicador de crisis ja existents: sequeres, fam, pressió demogràfica, fragilitat institucional, conflictes, desigualtat i competència pels recursos. A mesura que determinats territoris, com el contingent africà, perden capacitat per sostenir materialment les seues poblacions, augmentarà inevitablement el nombre de persones obligades a desplaçar-se. El Sud global començarà a desbordar les seues fronteres, i no perquè els seus habitants vulguen «envair» el Nord, com sosté la narrativa reaccionària, sinó perquè una part creixent de la humanitat estarà quedant literalment a la intempèrie climàtica. I davant les multituds que fugiran d’esta el Nord global es blindarà el màxim possible, i més en l’esmentat context de col·lapse ecosocial.
La Unió Europea fa temps que avança decididament en esta funesta direcció. La seua frontera real ja no coincidix exactament amb la seua frontera jurídica. Més bé, s’externalitza cínicament mitjançant vergonyosos acords amb tercers països pobres, africans o asiàtics, als quals s’encarreguen tasques brutes com la implementació de controls marítims, sistemes de vigilància, centres de retenció inhumans i tota mena de polítiques destinades a impedir que els moviments migratoris arriben al privilegiat territori comunitari. La qüestió ja no consistix únicament a controlar qui entra a l’exclusiva Europa, sinó a aconseguir que determinats estats vassalls facen de filtre abans que els migrants arriben al centre de la Unió Europea. Dit d’una altra manera, Europa necessita estats frontera, estats filtre i, sobretot, estats tap per mantenir immunitzat un món ric però decadent. Uns estats tap que també han començat a instituir-se, a través de governs conservadors o corruptes, en el mateix territori europeu, com és el cas d’Albània o Turquia, o fins i tot en països pertanyents a la Unió Europea, com Grècia, Malta o Xipre.
De l’Espanya esponja a l’Espanya tap
En esta nova geografia, l’Estat espanyol ocupa una posició extraordinàriament delicada, a causa de la seua especial situació geogràfica. L’Estret de Gibraltar, Ceuta, Melilla, les altres petites “places de sobirania”, les Illes Canàries i tota la façana mediterrània convertixen l’Estat espanyol en una de les principals portes meridionals de la ciutadella europea. Però ser porta implica una ambigüitat fonamental: la porta pertany a la fortalesa, però és també el lloc exacte on esta entra en contacte amb l’exterior. La proposta implícita que la Unió Europea podria formular a Espanya és brutalment senzilla: o et convertixes en el nostre principal Estat tap, seguint l’exemple de la Itàlia governada pel neofeixisme, o corres el risc de quedar-te a la intempèrie. Evidentment, això exigiria que el govern espanyol girara en la mateixa direcció política, per això no s’estalvien esforços en tota mena d’operacions de desestabilització del tebi govern socioliberal actual.
Durant les últimes dècades, Espanya ha funcionat en bona mesura com una mena d’Estat esponja. Ha absorbit milions de migrants i n’ha incorporat una part considerable a la seua estructura econòmica i social. L’agricultura intensiva, la construcció, l’hostaleria, les cures, el treball domèstic i una part substancial dels servicis han descansat sobre esta capacitat d’absorció. Amb totes les contradiccions, desigualtats i formes d’explotació conegudes, l’esponja absorbia població forana, especialment del Sud global.
Però esta funció podria estar començant a transformar-se. L’enduriment general de les polítiques migratòries europees, l’ascens de l’extrema dreta i la normalització progressiva d’una concepció securitària de la immigració apunten cap a una lògica diferent. Especialment si es consoliden governs de dreta i ultradreta, la qüestió consistiria a deixar d’absorbir i integrar, per passar a seleccionar, filtrar, retenir, externalitzar o expulsar. L’Estat esponja començaria aleshores a convertir-se en un autèntic Estat tap. La diferència és fonamental: l’esponja absorbix, mentre que el tap conté. L’esponja pressuposa, encara que siga conflictivament, alguna forma d’incorporació social; el tap implica fonamentalment desenvolupar una funció geopolítica de muralla: impedir que el flux de població empobrida i “estranya” continue cap al nord. Espanya podria acceptar esta funció de vigilant de porta de discoteca precisament perquè la pertinença a la ciutadella dependria cada vegada més de la seua capacitat per custodiar-ne l’accés que separa la fortalesa de la “barbàrie”. La promesa seria clara: si fas bé de tap, tallant de soca-rel la cada vegada més torrencial embranzida dels pobles desesperats, continuaràs intramurs.
El contracte de seguretat
Este pacte implícit podria ser, però, més complex que una simple exigència europea de control migratori. En un escenari de pressió creixent procedent del continent africà i de reordenació geopolítica de la Mediterrània occidental, Ceuta i Melilla podrien convertir-se en peces d’una negociació més àmplia entre Espanya, el Marroc i les potències occidentals per a arribar a un nou contracte de seguretat. No necessàriament mitjançant una cessió directa de sobirania, sinó eventualment a través de fórmules intermèdies de cooperació reforçada, administració compartida o cogestió fronterera. A això se sumaria l’interés estratègic que el control de l’Estret i de la Mediterrània occidental té per als Estats Units i altres aliats occidentals, inclòs l’estat terrorista d’Israel, molt vinculat estratègicament a la corrupta monarquia que governa Marroc.
La hipòtesi no seria, per tant, que Espanya «lliurara» Ceuta i Melilla a canvi d’un benefici concret, sinó que acceptara una redefinició progressiva de la seua funció geopolítica en forma de cogestió amb Marroc i la benedicció dels poders occidentals depredadors. La contrapartida seria continuar situada intramurs, si fa falta amb garantia militar. Espanya assumiria el paper de mur meridional de la ciutadella occidental i, a canvi, obtindria reconeixement, protecció i estabilitat dins d’esta mateixa arquitectura.
Salvant totes les distàncies històriques, és ací on reapareix l’ombra de 1975. Durant la crisi terminal del franquisme, Espanya abandonà el Sàhara Occidental en un context de fortíssima pressió geopolítica. El Marroc, els Estats Units i els interessos occidentals a la regió tingueren un paper determinant, garantint a canvi que les elits franquistes transformaren el règim en una monarquia constitucional homologada per l’Occident liberal per a assegurar la seua inserció definitiva en l’espai del “món lliure”. Mig segle després, podria reproduir-se una lògica estructural semblant sota condicions completament diferents. La peça potencialment negociable seria la sobirania o la gestió de Ceuta i Melilla, mentre Espanya tractaria d’assegurar una altra vegada la seua feble posició dins de l’ordre occidental.
El Marroc adquiriria així una posició encara més decisiva. No només com a veí meridional d’Espanya, sinó com a primer mur davant els moviments procedents de l’Àfrica subsahariana. La seua capacitat per obrir o tancar la frontera, facilitar o dificultar els fluxos i cooperar en la vigilància migratòria es convertiria en un recurs geopolític de primer ordre. Espanya, situada immediatament darrere, constituiria el segon mur de contenció, el més rellevant per a evitar la possible “infecció” de la intempèrie. Recordem, al respecte, el sòlid vincle personal entre les monarquies d’Espanya i Marroc i els vincles de classe entre les seues respectives elits empresarials. La frontera europea deixaria d’assemblar-se a una línia per adoptar la forma d’una successió de cercles defensius. Primer el Marroc, després Espanya i, més al nord, el nucli continental europeu.
El parany i la desfeta
Ací apareix el vertader parany. Espanya podria complir escrupolosament la funció que se li assignara, reforçar la frontera meridional, cooperar amb el Marroc i convertir-se en un mur cada vegada més impermeable davant la creixent pressió migratòria africana. I, malgrat tot, això no resoldria el problema fonamental. Només compraria temps. La pressió procedent del sud continuaria augmentant a mesura que el caos climàtic, la crisi alimentària, l’escassetat hídrica, els conflictes pels recursos i la desestructuració social afectaren territoris cada vegada més amplis. El mur hauria d’endurir-se contínuament perquè la força que intenta contindre també augmentaria, sobretot per parts dels refugiats climàtics.
Però, simultàniament, ocorreria un fenomen encara més decisiu i que actualment podria semblar sorprenent: el Sud climàtic començaria a aparéixer dins de la mateixa península Ibèrica, amb territoris progressivament més exposats a l’escassetat d’aigua, la calor extrema, la degradació agrària, els incendis i els episodis meteorològics destructius. Especialment en la zona de la Meseta més en curs de desertització. La frontera entre la ciutadella i la intempèrie deixaria aleshores de coincidir amb l’Estret. La intempèrie hauria travessat el mur sense necessitat que ningú el creuara, perquè seria el mateix canvi climàtic del qual estan fugint els africans el que estaria desplaçant el Sud cap al nord. De fet, la península Ibèrica ja es troba particularment exposada a esta transformació. L’augment de les temperatures, les sequeres prolongades, l’estrès hídric, la degradació dels sòls, els incendis forestals més extensos, els episodis de calor extrema, la pèrdua de rendiments agraris, les pluges torrencials i les inundacions poden modificar progressivament les condicions materials d’habitabilitat d’àmplies zones. Això significa que Espanya, però també Portugal, pot deixar de ser només un territori receptor o de trànsit de migrants per convertir-se també en territori productor de desplaçats climàtics.
És ací on l’anomenada Espanya buidada adquirix retrospectivament un significat especialment inquietant. Certament, l’Espanya buidada no ha estat produïda fonamentalment pel canvi climàtic. Les seues causes històriques són sobretot econòmiques, polítiques i demogràfiques: mecanització agrària, èxode rural, industrialització, concentració urbana, envelliment, desaparició de serveis i abandonament institucional des de l’època franquista. Però el resultat d’este llarg procés ha estat la formació d’una enorme geografia interior fragilitzada. I és precisament sobre este territori prèviament debilitat on el deteriorament climàtic pot actuar ara com un accelerador. A la manca de servicis i oportunitats poden sumar-se els efectes del caos climàtic en curs.
El desplaçament climàtic apareix quan quedar-se comença a resultar materialment massa difícil, insegur o costós. Primer s’abandonarien territoris perquè no hi hauria oportunitats. Després per falta d’aigua, perquè l’agricultura perd viabilitat, els incendis es repetixen, la calor extrema ocupa una part creixent de l’any o perquè determinats episodis meteorològics obliguen a reconstruir una vegada i una altra allò que acaba de ser destruït. L’Espanya buidada començaria així a transformar-se en una altra cosa: l’Espanya en retirada. El turisme ja n’oferix un exemple especialment interessant. Durant dècades, la geografia turística europea ha estat governada per una direcció elemental: anar cap al sud buscant precisament allò que els faltava als del nord, sol i calor. Però esta geografia del desig pot començar a invertir-se quan la calor deixa de ser un atractiu i es convertix en una molèstia o fins i tot en una amenaça. En realitat, ja està succeint, encara que de manera incipient. El canvi de fluxos turístics podria funcionar així com una mena de sismògraf anticipat de la futura redistribució climàtica de la població.
Les reflexions de l’antropòleg basc Joseba Gabilondo sobre una Espanya postimperial permeten portar esta inquietant hipòtesi un pas més enllà. La pregunta ja no seria únicament què ocorre quan una part del territori espanyol es torna progressivament més difícil d’habitar, sinó que ocorre políticament quan determinats territoris adquirixen un valor excepcional precisament perquè continuen sent relativament habitables. En una península sotmesa a una aridificació i un estrés tèrmic creixents, Galícia, Astúries, Cantàbria i determinades zones del País Basc podrien adquirir una nova centralitat. No serien santuaris immunes al canvi climàtic, però podrien conservar comparativament unes condicions més favorables de temperatura, disponibilitat hídrica i habitabilitat. Podrien convertir-se així en territoris refugi. I esta transformació podria tindre conseqüències no sols demogràfiques, sinó també polítiques. En un món sotmés al col·lapse, l’aigua, els boscos, els aliments, l’energia i el territori habitable adquiriran un valor estratègic extraordinari. Territoris que en gran part ja tenen identitats polítiques i culturals pròpies, o fins i tot estructures institucionals diferenciades, podrien reclamar majors capacitats de decisió sobre estos recursos, convertint-se, com sosté Gabilondo, en àrees amb graus creixents d’autogovern o repúbliques potencialment semi independents. La nova geografia climàtica podria començar així a interferir amb la mateixa geografia política d’un Estat espanyol molt debilitat per controlar la caòtica situació climàtica del seu territori i els seus efectes socials i econòmics. Una Espanya aixafada per la calor i les danes, en situació de desfeta creixent i a punt d’esdevindre un Estat fallit, amb independència de qui el governe.
Arribem així al gir fonamental. Durant dècades, Espanya ha mirat cap al sud preguntant-se què fer amb les persones que arribaven d’Àfrica. Però el caos climàtic obliga a formular la pregunta en sentit contrari: què passarà quan els ciutadans amb ciutadania espanyola també es convertisquen en migrants climàtics? L’escenari més versemblant és complex: un mosaic territorial d’habitabilitats decreixents, refugis relatius, zones sotmeses a episodis extrems, regions amb estrés hídric i moviments interns creixents de població. Però estos moviments tindrien una tendència predominant de desplaçament cap al nord.
La metàfora de la ciutadella permet entendre el caràcter provisional de la pertinença d’Espanya al món protegit davant el col·lapse. L’Estat espanyol podria acceptar convertir-se en tap meridional d’Europa, contenint migracions, assumint funcions de frontera i fins i tot acceptant sacrificis territorials o fórmules de sobirania compartida, a canvi de continuar dins de la ciutadella. Però este pacte conté un parany: els murs de la ciutadella no són immòbils. A mesura que la intempèrie climàtica avance cap al nord —del Sahel al Magrib, del Magrib a la Mediterrània i d’esta a la península Ibèrica—, la frontera efectiva de l’espai protegit també podria replegar-se. Els Pirineus, convertits de nou en mur, marcarien aleshores una nova frontera meridional d’Europa. Espanya descobriria així que haver custodiat la porta no li garantia pertànyer permanentment a l’interior, perquè la porta pot traslladar-se quan el territori que la custodia deixa de ser capaç de proporcionar seguretat.
Esta possibilitat revela que el Sud no és només una geografia, sinó una condició de vulnerabilitat. El canvi climàtic pot produir nous suds dins del mateix Nord global, convertint territoris fins ara integrats en espais progressivament exposats a la calor extrema, l’escassetat, els desastres, els desplaçaments i la pèrdua de capacitat adaptativa. Espanya podria recórrer així una seqüència paradoxal: de l’Espanya esponja a l’Espanya tap; de l’Espanya buidada a l’Espanya en retirada; de l’Espanya imperial a una Espanya fragmentada en taifes climàtiques: de l’Estret com a frontera preventiva als Pirineus com a nou mur. Esta és la ironia última del procés de subordinació actual de l’Estat espanyol a l’Occident racista neoliberal: haver contribuït a construir una muralla destinada a mantindre el Sud allunyat sense comprendre que la intempèrie també es desplaça i que, quan ho fa, la ciutadella sempre pot retirar-se i construir una nova porta més al nord, deixant milions de persones abandonades a la seua sort, la mateixa que ja patixen els desgraciats éssers humans que intenten entrar a Ceuta i Melilla.
