Divendres passat els veïns de l’Alcúdia de Veo van poder, per fi, emprendre el camí de retorn a les llars. En recórrer la carretera que puja des d’Onda cap al municipi, es percebia una sensació tan estranya com profunda: la punyent olor de cremat es barrejava amb la flaire de pins i romer tan característica de la muntanya. Es tancava així un parèntesi d’angoixa que va arrancar el dissabte 25 de juliol, quan els alcudians van haver de fugir a corre-cuita per eixa mateixa via, alertats pel devastador incendi iniciat a la Vall d’Uixó.
Ara, el veïnat torna a casa després d’una setmana sencera de malsons, incertesa i un constant neguiteig. Durant tots estos dies de desallotjament, el patiment per les hortes de regadiu, pels bancals d’oliveres que formen el paisatge tradicional i, sobretot, pel destí de les cases ha sigut ben pregon. Sortosament, el foc no va aplegar a l’Alcúdia de Veo, però a un tir de pedra els vilatans albiren esbalaïts els rodals de pins socarrimats de les sobalmes de la Frontera, encarades al llogaret de Veo. En eixa mateixa costera els bombers van aconseguir frenar i apagar un dels fronts de l’incendi.
El contrafoc de Torques: la línia de defensa decisiva
Un dels punts més crítics en la lluita contra el foc es va viure exactament a la pista de Benitandús a Torques, que discorre per dins del barranc de Torques. Va ser en eixe indret estratègic on els equips d’extinció van prendre una decisió arriscada però fonamental: els bombers van encendre un contrafoc controlat per a consumir el combustible vegetal en la direcció que avançaven les flames, però abans que el front aplegara a la pista, a fi de crear un buit que n’impedira l’avançament.
Eixa maniobra d’alta enginyeria forestal va aconseguir tallar el pas de les flames i extingir definitivament un dels fronts més amenaçadors de tot l’incendi. El resultat d’eixa actuació d’emergència mostra hui la doble cara de la tragèdia: a mà esquerra el llogaret de Veo s’ha pogut salvar miraculosament intacte gràcies a l’efectivitat del tallafoc improvisat; a mà dreta el paisatge canvia dràsticament, amb les llomes de les muntanyes de la partida de la Frontera socarrimades com a testimoni de la voracitat del foc.
Xarxa de solidaritat i el confinament a Onda
Pel que fa a la situació dels evacuats durant eixos dies d’incertesa, la resposta veïnal i institucional va permetre donar acollida a tots els afectats. Molts veïns de l’Alcúdia de Veo compten amb una segona residència a Onda o en altres pobles pròxims de la Plana, cosa que va facilitar-ne el reallotjament immediat. Aquells que no disposaven d’un altre habitatge propi o que venien de més lluny van ser acollits en cases d’amics i familiars. Per a les persones que no tenien a ningú que les auxiliara, l’Ajuntament d’Onda va habilitar el pavelló municipal com a centre d’acollida d’emergència. Cal recordar, però, que l’estada a la localitat ondera tampoc no va estar exempta de complicacions: a causa del fum que baixava de la muntanya, les autoritats van haver de decretar el confinament de la població dins de les cases per seguretat.
La realitat de tornar a la llar
Ens hem retrobat amb la veïna que la setmana passada ens va contar fil per randa com va viure la precipitada evacuació des de la piscina municipal. “Teníem moltes ganes de tornar, obrir la porta de casa i vore com estava tot”, confessava amb alleujament. La pressa del desallotjament, però, va deixar recialles evidents a l’interior de les habitatges: “El més important quan ens van avisar era acampar de l’incendi i pegar a córrer; per això molta gent no va tancar les finestres i la casa se’ls ha omplit de cendra”.
A més, la rapidesa de la fugida va impedir fer les tasques domèstiques més bàsiques: “De tirar el fem i escurar els plats de la piqueta, ni pols; ja vos podeu figurar la pudor que feien les pelleranques després d’una setmana florint-se”. Recorda també la particularitat de viure en un poble menut: “Ací sempre tenim les neveres plenes a vessar de menjar perquè no hi ha supermercat i els queviures se’ns han fet malbé: carn, peix, fruita, llet… tot al fem!”.
L’adaptació als primers dies de retorn tampoc no ha sigut senzilla. Divendres mateix van haver de fer servir aigua embotellada tant per a guisar com per a beure, ja que la xarxa d’aigua de l’aixeta encara no havia superat els controls sanitaris de rigor, si bé a la nit les autoritats van confirmar que ja era apta per al consum. De la mateixa manera, abans de l’arribada massiva dels veïns, les brigades van afanyar-se a netejar la cendra que havia encatifat els carrers, i el bany a la piscina municipal es va haver de retardar fins diumenge a l’espera de les anàlisis de l’aigua.
Un agraïment profund i la solidaritat de tot un poble
Passejar hui per l’Alcúdia de Veo permet comprovar que les muntanyes més pròximes conserven encara la majestuosa verdor de la Serra d’Espadà. En alguns balcons es poden llegir pancartes casolanes amb un missatge tan senzill com eloqüent: “Gràcies, bombers”. Un reconeixement sincer a l’esforç titànic dels qui van evitar una tragèdia major.
Més enllà de la gratitud, en l’ambient es palesa el mal tràngol que acaben de patir. Este mateix cap de setmana estava previst l’inici de les festes patronals, que incloïen els tradicionals bous per la vila i les corregudes de vaques. Tanmateix els actes taurins s’han suspés no sols per motius tècnics, sinó per l’estat d’ànim generalitzat. “Encara que ací no haja aplegat el foc, estem dolguts per tota la Serra d’Espadà que s’ha cremat i per totes aquelles persones que han perdut la casa i tot el patrimoni”, expressa una veïna fent-se ressò del pesar del veïnat.
El sentiment de pertinença és profund a la comarca: els espadànics es definixen com una gent molt unida i els dol en l’ànima la devastació causada pel foc als municipis d’Artana, Eslida, Tales, Onda, Betxí, la Vilavella i la Vall d’Uixó. Enmig d’eixa atmosfera de dol i tristor, la millor nota d’esperança la posen els més menuts. La joia reviscola als carrers i a les places amb els xiquets, que tornen a córrer en tropell amunt i avall, jugant a tocar i parar, a conillets a amagar i a lladres i civils, i omplin de vida un poble que ha sabut resistir a la desesperança.
