Estudiant el clima del passat
A l’Antàrtida i a Groenlàndia hi ha gruixos importants de gel, de més de 2 km de mitjana, neu acumulada i compactada. El gel conté informació que permet reconstruir el clima del passat. Hui en dia, arribant fins a 1 milió d’anys enrere. La informació s’obté de cilindres de gel extrets de diferents profunditats.
D’una banda, de l’estudi isotòpic de l’aigua del gel. L’abundància relativa de dos isòtops de l’oxigen en les mostres de gel funciona com un termòmetre. En èpoques d’una temperatura més alta, també és major la proporció d’oxigen-16 (més lleuger que l’oxigen-18) en les molècules d’aigua que evaporen dels oceans. Aquesta proporció es reprodueix en l’atmosfera i en els núvols. I en la neu que ha anat caient, compactant i acumulant-se a l’Antàrtida i Groenlàndia ha romàs registrada aquesta proporció.
D’altra banda, de la composició de les bombolles d’aire atrapades en el gel, especialment, de la concentració de gasos d’efecte hivernacle. S’ha comprovat que les variacions de la concentració de diòxid de carboni, el principal d’ells, s’ajusten a les variacions de temperatura, disminuint en els períodes glacials i augmentant en els interglacials. També s’ha estimat que en cap moment del milió d’anys precedents, els nivells de gasos d’efecte hivernacle han arribat als actuals.
Tenim doncs un arxiu paleoclimàtic que permet estimar i reconstruir les variacions, en el passat, de temperatura i de concentració de gasos d’efecte hivernacle. Diguem que aquests canvis corresponen a una variació natural, sense influència de l’activitat humana.
Combinant passat i present
En l’actualitat s’estima la temperatura global del planeta, i la seua variació anual, com a temperatura mitjana (de l’aire i de l’aigua del mar, a prop de la superfície) registrada en la multitud d’observatoris repartits per la seua geografia. Aquesta mitjana inclou les variacions naturals i les degudes a l’alteració humana per efecte dels gasos hivernacle, especialment (però no sol) els provinents de l’ús de combustibles fòssils que han anat acumulant-se durant el segle XX i el que portem de XXI.
Aquest gràfic recull les variacions de temperatura global en el període 0-2020 anys. Combina la reconstrucció fins a 1850, a partir de l’arxiu paleoclimàtic, amb les dades d’observació directa en el període 1850-2020, ja en ple desenvolupament de l’era industrial. La font és aquest informe de 2021 del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), depenent de l’ONU. El zero és una línia base arbitrària (es pren la temperatura mitjana entre 1861 i 1890) respecte del qual es compara la temperatura en qualsevol any anterior o posterior.
La línia grisa mostra mitjanes lleugerament més altes al voltant de +0,2ºC en el primer mil·lenni, seguida per una disminució, i assolint variacions negatives en els segles del que s’anomena «petita edat de gel» (que ja vaig citar en «Però i si entrem en el gran mínim solar?»(1)). A partir de 1920 la mitjana s’enlaira (línia negra). El gràfic arriba a 2020. La darrera dada, actualitzada a 10-juliol-2026, és +1,39ºC. La llegenda diu que l’actual escalfament no té precedents en els darrers 2.000 anys. Tampoc el té en el registre paleoclimàtic, ni en intensitat ni en rapidesa.
Destriant variació natural i alteració humana
Respecte del diòxid de carboni, el registre d’1 milió d’anys indica que s’ha mogut entre 172 ppm(2) i 300 ppm. Eixa variació inclou trànsits entre períodes glacials (de menor concentració del gas) i interglacials (de major). En la segona dècada del segle XX se superà per primera vegada 300 ppm. En 2015 s’assolí 400 ppm, xifra per damunt de la qual ja estem instal·lats, amb 429 ppm el 28 de juliol d’enguany. Ambdós increments, el de la concentració de gasos d’efecte hivernacle i el de la temperatura mitjana del planeta estan connectats, sent el primer causa del segon. Ja que, com diu l’IPCC, «és summament improbable que alguns dels recents episodis de calor extrema observats en l’última dècada s’hagueren produït sense la influència humana en el sistema climàtic». Recordem que l’informe és de 2021 i els episodis no deixen d’agreujar-se en intensitat i freqüència.
És per això que convé destriar del gràfic anterior la variació natural i alteració humana. Això és precisament el que fa el següent gràfic de l’informe-2021 de l’IPCC citat a dalt.
El gràfic cobreix el període 1850-2020. La línia verda representa la continuïtat al voltant de la línia base considerant solament les fonts de naturals: la irradiació solar (lleugerament variable durant el cicle de les taques solars), i l’activitat volcànica (font de gasos hivernacle, però molt menys important que l’activitat humana). La línia negra és el registre observat de variació de la temperatura mitjana del planeta, que s’acomoda molt bé al que s’esperaria quan afegim l’alteració humana a la variació natural (línia marró), enlairant-se ambdues a partir de 1960.
Separar els conceptes variació natural i alteració humana és fonamental per a poder combatre el discurs equívoc i confús que introdueixen els qui neguen o minimitzen l’emergència climàtica.
(1) També hi vaig incloure el segon gràfic d’aquesta peça.
(2) ppm = parts per milió. 172 ppm significa 172 m3 de diòxid de carboni en 1.000.000 de m3 d’aire.
