El clima i els seus canvis és quelcom extraordinàriament complex. No existeix un clima global ni unitari. El sistema climàtic planetari és un mosaic de climes molt diferents uns d’altres. El seu estudi és multidisciplinari. Els climatòlegs necessiten la meteorologia, geologia, oceanografia, física, química, ecologia, matemàtica, informàtica… Els factors a considerar són nombrosos, i amb múltiples interaccions. L’enorme complexitat dificulta l’estudi en experiments de laboratori, usualment esclaridors en ciència. Conseqüència de tot açò és una certa quantia d’incertesa que es reflecteix en la prudència amb què solen expressar-se els experts.
I així, el Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), l’entitat de l’ONU els informes de la qual vaig usar en l’anterior article, qualifica les seues conclusions segons graus de probabilitat i nivells de confiança. En qualsevol cas, l’IPCC declara un nivell de confiança alt en què el canvi climàtic induït per l’activitat humana és la principal força impulsora del canvi climàtic observat, responsable de més del 50% del canvi.
Ara com ara, la incertitud és inherent a aquest objecte d’estudi; així i tot, ens aporta un enorme i valuós coneixement. El rebuig a les conclusions de l’IPCC, que en Espanya propaguen el PP i Vox, no ve, però d’emfatitzar el grau d’incertitud que contenen. El rebuig es concreta en dos arguments fal·laciosos.
Primer: ignorar el component humà en el canvi climàtic
L’IPCC usa «canvi climàtic» amb el significat de qualsevol variació produïda durant el transcurs del temps «siga degut a la variabilitat natural o a l’activitat humana». Tanmateix, ja veiérem en l’anterior peça (vaig escriure-la per tal de preparar aquesta de hui) que l’IPCC destria clarament ambdós factors i emfatitza el segon com a ferment dels canvis que vivim. La primera fal·làcia està propagant-se aquest estiu i se’n diu fal·làcia de dades insuficients. Consisteix en ignorar el factor humà, important com mai ho fou en qualsevol època preindustrial, i citar solament la variabilitat natural. Eixa ocultació està implícita en missatges com el d’Isabel Diaz Ayuso, en 2017, dirigint-se a l’oposició en l’Assemblea de Madrid amb la seua verbositat habitual: «Desde que la tierra existe, desde el origen, ha habido siempre cambio climático, ha habido ciclos. Nosotros tendremos que poner medidas para paliarlo, pero no pueden ir contra la evidencia científica única y exclusivamente porque siempre tienen ustedes detrás en su cabeza que se llama comunismo [sic]»
Jorge Fernández Díaz, l’exministre de Rajoy,retrocedeix fins a l’origen de l’univers en un article a La Razón durant la recent onada d’incendis: «Desde el “big bang” de hace 13.800 millones de años, el clima de nuestro planeta Tierra nunca ha sido una constante, sino una magnitud en permanente variación». Finalment, citaré Ester Muñoz, portaveu del PP en el Congrés que, també recentment, i entrevistada en esradio, posa l’èmfasi en presentar el canvi climàtic com si solament fos una cantarella del govern, i evitant citar informes i conclusions de l’IPCC, imprescindibles en aquest assumpte. I afegeix: «Que el clima cambia es algo que ha ocurrido toda la historia de la humanidad y de la Tierra. Durante toda la historia de nuestro planeta el clima ha cambiado. Eso es de Perogrullo».
Segon: barrejar el clima amb l’oratge
L’oratge és el temps atmosfèric i la diferència amb el clima rau en l’escala temporal. L’oratge pot canviar, i sovint ho fa, d’un dia a un altre, o durant un mateix dia. De plujós a solejat, de calmat a ventós… I seria conceptualment erroni titular la secció de Jordi Payà a LA VEU com «El clima de hui». No, ell fa meteorologia, i el 5 d’agost escriguí: «Els avisos per calor desapareixen i donen pas al risc de tempestes, algunes amb pedra, especialment a les comarques del nord». L’oratge.
El clima d’una zona determinada descriu circumstàncies que es mantenen estables. Per exemple, i esquemàticament, hi ha climes «temperats i plujosos», «temperats i secs », «tropicals de selva», «tropicals de sabana», «desèrtics», etc. Estables, sí, però poden canviar per factors naturals i, des de l’era industrial, també per l’activitat humana, especialment des de fa setanta anys.
L’habitual l’argument: «Si no tenim garantia de l’oratge que farà en uns dies, com podem saber el que passarà en dècades?» introdueix una confusió que cal aclarir. És veritat que la predicció de l’oratge a dies vista està afectada per cert nivell d’incertesa, i això valida la primera part del missatge. Però ningú pretén saber l’oratge del dia de Cap d’Any de 2050 en València. També s’argumenta que no es pot conéixer el que passà fa segles. Però no es tracta de saber si plovia o estava ras el dia de Nadal de 1650. Aquests arguments barregen, fal·laciosament, oratge i clima.
El que se sap de Nadal de 1650 és que està inclòs en la part més crua de l’anomenada «petita edat de gel» que entre els segles XV i XIX, afectà especialment el clima de l’hemisferi nord. El clima de València també es viu alterat: descensos de temperatures mitjanes, grans gelades als hiverns i nevades en un grapat d’ells, primaveres curtes i humides, o increment de fenòmens extrems com les pluges torrencials alternant amb sequeres. El clima.
Respecte del futur, l’activitat predictiva dels experts és fonamental per tal que es prenguen mesures des de la política. Com ja he dit, en aquesta matèria, revestida de cert grau d’incertesa, els experts usen expressions de prudència. Per exemple, en la conclusió d’un treball (de 2024) del Centre de Política i Valoració del Sòl de la UPC s’usa un condicional i una expressió de probabilitat: «Si continua la tendència d’escalfament experimentada en els darrers anys (1973-2022), és previsible que el 2050 hi haja una reducció de les precipitacions a Espanya d’entre el 14% i el 20% respecte a les precipitacions actuals (enteses com la mitjana entre el 2000 i el 2022). És probable que el clima d’Espanya varie des d’un clima mediterrani fins a un clima càlid d’estepa en el sistema de classificació de Köppen». De nou el clima.
