Darrerament es parla molt de “prioritat nacional”. El concepte ha irromput en la política valenciana de la mà dels pressupostos de la Generalitat, com si el principal problema del País Valencià fora decidir qui mereix formar part del «nosaltres» i qui no. Darrere d’aquesta expressió aparentment innocent s’amaga una ideologia que vol dividir la societat valenciana, alimentar la por i potenciar l’exclusió d’una part del nostre poble.
Per això m’he preguntat quines són, en realitat, les meues prioritats nacionals. I he arribat a una conclusió ben diferent de la que inspira el Consell presidit per Juan Francisco Pérez Llorca després del seu acord pressupostari amb Vox.
La primera és defensar els drets universals i els serveis públics. Un país no s’ha de mesurar per la grandària de les seues banderes ni per l’estridència dels seus discursos, sinó per la qualitat de la sanitat, de l’educació, dels serveis socials, de les pensions, dels salaris i, en definitiva, per les condicions de vida de les persones que hi viuen. El veritable patriotisme no consisteix a buscar enemics, sinó a garantir una vida digna, amb drets, benestar i oportunitats per a tothom.
La segona és la defensa de la llengua i de la cultura pròpies. El valencià no és un obstacle: és un patrimoni col·lectiu que ha de ser protegit i promogut per les administracions públiques. Qui es mostra contrari a una llengua no només l’ataca; qüestiona la història, la memòria, la identitat i el futur del poble valencià.
La tercera és protegir el territori. La dana va demostrar, amb un cost humà insuportable, que la prevenció salva vides i que els serveis públics són imprescindibles. Negar o relativitzar el canvi climàtic, desmantellar les polítiques ambientals o afeblir els serveis d’emergència és una irresponsabilitat que acabem pagant entre totes i tots. Els incendis que aquests dies castiguen l’estimada Serra d’Espadà en són un bon exemple del que hauríem d’aprendre.
També és una prioritat nacional acabar amb l’infrafinançament i espoli fiscal que patim des de fa dècades. No és admissible continuar sent un dels territoris pitjor finançats mentre es dificulta el nostre autogovern i es deterioren els serveis públics. Aquesta hauria de ser la batalla de qualsevol govern valencià. Malauradament, hi ha qui prefereix assumir les imposicions ideològiques de la ultradreta abans que plantar cara a una injustícia històrica.
I una altra prioritat irrenunciable és la convivència. Em preocupa profundament que les institucions assumisquen discursos que criminalitzen les persones migrants, qüestionen els drets de les dones i l’existència mateixa de la violència masclista, ataquen els drets del col·lectiu LGTBI o alimenten la confrontació social. Quan es busquen culpables entre les persones més vulnerables és, sovint, perquè no es vol parlar dels problemes reals: la precarietat social, les desigualtats territorials, el patriarcat, les dificultats d’accés a l’habitatge, els baixos salaris o el deteriorament dels serveis públics.
Els pressupostos pactats entre el Partit Popular i Vox són molt més que un acord parlamentari més. Representen l’assumpció d’una agenda política reaccionària, centralista i profundament antisocial. Normalitzen la xenofòbia, ataquen les polítiques d’igualtat, menystenen l’emergència climàtica, ataquen la llengua i la cultura pròpies i situen les guerres culturals per damunt de les necessitats quotidianes de la gent. El més greu és que la dreta ja no es limita a governar amb la ultradreta: n’ha assumit el relat i una bona part del programa.
Jo defense una altra idea de país: un País Valencià que pose les institucions al servei de la classe treballadora i de la majoria social; que protegisca els serveis públics, el territori i la cultura; que defense la sobirania fiscal i un autogovern real i efectiu; que faça de la justícia social la seua principal bandera i que entenga la diversitat com una riquesa.
Sempre m’ha emocionat una frase d’una cançó de Chicho Sánchez Ferlosio que diu: «Diuen que la pàtria és un fusell i una bandera; la pàtria són els meus germans que estan llaurant la terra.» Per a mi, la pàtria també són les mestres i els mestres que eduquen, el personal sanitari que ens cuida, la gent que protegeix els nostres boscos, la classe treballadora que sosté cada dia els serveis públics i la nostra societat, les persones pensionistes que, amb el seu esforç, van construir bona part del nostre benestar, la joventut que lluita per un futur digne i totes aquelles persones migrants que, vinguen d’on vinguen, contribueixen cada dia, amb el seu treball i el seu compromís, a fer un país millor.
Aquestes són les meues prioritats nacionals. No les de qui alça murs, assenyala culpables o alimenta l’odi i la por. Són les del País Valencià que treballa, que crea, que cuida, que acull i que defensa la seua llengua, el seu territori i el seu autogovern. Perquè la millor manera d’estimar un país no és excloure ni enfrontar, sinó construir, entre totes i tots, una societat millor.
