El món que ens ha tocat viure està replet de desigualtats creixents. Ple a vessar d’injustícies. Amb lleis i raons a mida dels poderosos que aixafen els més desfavorits. Un món on uns lluiten per sobreviure amb les dificultats creixent a cada dia, i altres per amassar fortuna i poder, sobretot poder.
Cada dia assistim impactats a genocidis en directe amb bombardejos d’hospitals i matances de xiquets. Veiem com el negoci de les armes fa de tauler de joc als poderosos. Comprovem atònits com els qui neguen el canvi climàtic es permeten insultar als científics des de les seues tribunes de pseudoperiodistes ben sucats de diners públics. Terraplanisme en prime-time per terra mar i aire. Tot per convéncer gent de classe treballadora que sofreix les conseqüències del clima cada dia, perquè facen el doble esforç; patir resignats en primera línia, i defensar amb dents i ungles les teories d’aquells que els estan negant el futur; seu i dels seus fills.
Mentrestant ens inoculen el virus de què els impostos són un robatori. Alhora que darrere d’això oculten una baixada tremenda d’impostos als rics. Dediquen esforços ingents a explicar que els impostos generen desigualtat, seguint la seua línia distòpica d’explicar les coses just al revés de com són.
Tot seguit ens diuen que no hi ha diners per a escoles. Que si t’agafes una mútua privada, estaràs més ben atés si caus mal. Que les baixes mèdiques són estafes. Que si no està permés netejar les muntanyes, culpa dels ecologistes. Ataquen, descaradament, l’escola pública, trampolí d’oportunitats i garant de la igualtat. Beneficien la privada-concertada, on reina aquella trampa de l’excel·lència. Excusa perfecta per deixar enrere qui pitjor condicions socioeconòmiques i familiars té.
Mentre assistim noquejats a tot això, veiem com quan venen problemes quotidians, que ens afecten al dia a dia, el govern valencià no sap (ni vol) gestionar. És clar, no hi ha diners, perquè han negat el pa i la sal d’una fiscalitat en la qual qui més té, més pague. Fet que hauria generat recursos per reduir desigualtats. Però no, ells són de llevar metges, mestres i bombers, i posar toreros i pseudoperiodistes a sou que els amplifiquen el seu missatge terraplanista.
No saben gestionar la dana. No saben gestionar l’escola pública. No saben gestionar una sanitat de qualitat i per a totes. No saben gestionar els incendis… No saben o no volen??
Si tot açò no fora prou per a pegar a córrer, tenim una malaltia silenciosa que ens rosega com a societat i ens hauria de fer avergonyir per generacions i generacions, i que cada dia afecta moltíssima gent… Com sempre, de classe treballadora.
Aquest drama no és altre sinó el dels desnonaments. Un desastre de magnituds incalculables. En aquest cas, com en tots els exemples de mala política coneguts, els valencians anem al capdavant: som el territori de l’estat on més pugen els desnonaments (quasi 14 per cada 100.000 hab.).
Estem ben fotuts, amb un govern que no sap, o no vol —o totes dues— gestionar la crisi de l’habitatge. Competència autonòmica. Un govern que adoba el terreny de la turistificació perquè (oh, sorpresa!) qui més té guanye encara més i més. I qui menys té es veja obligat a viure pendent de què no el desnonen.
Un govern valencià, el del PP i Vox, incompetent i inoperant. El més car de la història en dades oficials del mateix Consell, i que s’ha declarat completament inútil en aquesta matèria. Un govern caríssim, que no té cap pla per a fer front a un dels drames humans que més colpegen la nostra societat. Un govern ple de suposats experts i gent preparada, trufat d’assessors a tots els nivells, que no sols no sap ni vol fer res, sinó que rebutja totes i cadascuna de les propostes que fa la mateixa plataforma de la PAH.
Mentrestant, com hem dit, el govern prepara i aprova una fiscalitat a mida dels grans tenidors. Eixos que, segons dades oficials d’hisenda, han augmentat els darrers anys més d’un 20% els guanys gràcies a les desorbitades pujades dels lloguers. A ells, impostos baixos i més guanys. I als usuaris, amenaçats pels desnonaments, retallades i expulsions de les seues cases.
És evident que aquest govern del PP treballa per als poderosos, i no dubta a arruïnar la vida de les classes populars, si això suposa augmentar la balança de guanys dels seus amics.
Un drama diari que clama al cel. Un desastre que promet passar per damunt tota una generació. Deixar persones sense llar, pel caprici d’uns interessos especulatius, pujades d’impostos, o estafes bancàries hauria d’estar, més que prohibit, durament penat.
Que fons voltor expulsen gent de sa casa, sense cap alternativa residencial digna, hauria de ser motiu més que suficient per a generar una revolta social de primer ordre. I hi hauria de (ha de) ser un dels principals motius per a fer aixecar al govern a treballar cada dia.
Perquè aquest fet no solament humilia el nostre present, ofega la nostra vida i la de la nostra família. Sinó que també hipoteca el nostre futur i condiciona greument i per sempre la vida dels nostres fills i filles. Si visquérem en un país normal, en una democràcia avançada, estaríem, fins i tot legalment i democràticament, obligats a parar aquest destrellat. Obligats a revoltar-nos. De fet, la política transformadora, la de les organitzacions que volem portar endavant polítiques de classe, està (estem) generacionalment obligats a posar peu a la paret.
És per això que quan les esquerres recuperem les institucions del nostre país hem de fer que la ràbia de classe per tot el que ens han fet, guie l’acció del nou govern. I eixa guia a d’assentar-se sobre l’organització i la participació política. Perquè sols així podrem tornar la dignitat al nostre país. I aquest ha de ser el primer i principal motiu sobre el qual actuar.
Una família, una casa.
Domènec Garcia és president d’ERPV.
