La travessia transatlàntica durava setmanes, s’amuntegaven en la coberta com podien, patien els oratges i les inclemències, les vicissituds de la insalubritat i l’angoixa de les absències. Eren milers de valencians i valencianes que, provinents sobretot de les comarques de les Marines i la Safor, a primeries del segle vint emigraren als EUA i Canadà. Una vida millor i més digna els esperava -si més no en teoria.
Aquells vaixells amb els seus grans fumerals no eren pasteres esquifides, ni els passatgers, subsaharians; no, però acomplien el mateix objectiu, ajudar-los a fugir de la misèria cap a un món que s’entreveia ple d’oportunitats. No cal ser molt llarg per saber que les històries de vida de les persones migrants ara i adés -i a tot arreu- han estat intercanviables -i la nostra gent no n’és una excepció. La fam, la necessitat i la manca de llibertat no coneixen fronteres i, quan apleguen, no fan distincions.
En dona testimoni punyent Juli Esteve i Esther Albert en el llargmetratge documental Del Montgó a Manhattan. 100 anys de somni americà. És el resultat d’un llarg i procel·lós treball d’investigació que hauria de ser de visura obligatòria per al nostre jovent -com una mena de vacuna preventiva contra la xenofòbia i l’aporofòbia que hi ha calat profundament i que, si hom rascara un poc en la pròpia història familiar, en trobaria similituds inquietants i alliçonadores alhora.
En l’explicació dels detalls de la producció i dels detalls del rodatge, el dia de l’estrena, el comentari que més m’impactà, fou una confessió que feren algunes d’aquelles primeres emigrants -o les seus descendents, que n’eren sabedores- que havien estat mares abans de la partida.
Hi donaven detalls explícits de com s’havien mantingut aptes -funcionalment parlant- per a entrar en amo només arribar als Estats Units -a Nova York, Connecticut o Nova Jersey, principalment- i, entre altres possibilitats laborals, fer de dides per als nadons de la nova pàtria que les acollia.
Com que el seu propòsit immediat era treballar, i amb la barrera infranquejable de l’idioma, una opció realista era entrar a servir i, sobretot, les qui podien, alletar criatures. I amb aquesta determinació, a fi de no patir una baixada de llet durant la travessia, les dones sense parella, se la feien succionar per algun gosset que, a més de companyia, feia de col·laborador necessari per a aquest menester. I, si n’hi havia home, feliçment, la necessitat esdevenia virtut, apuntaven.
Simultàniament, un bon grapat de milers de valencianes i valencianes -especialment de les comarques del nord- se n’anaren a treballar a Catalunya. No debades molts d’ells participaren en la construcció del metro de la ciutat comtal, on es calcula que l’any 1930 gairebé el 10% de la població procedia del País Valencià -llavors castigat en moltes comarques per la fil·loxera, les males collites, un caciquisme paralitzador o una industrialització escarransida que no acabava de quallar. Aquest període, pel que veiem, fou l’inici d’una despoblació galopant d’algunes comarques d’interior que no ha cessat i contra la qual hom no ha sabut ni sap com lluitar. Què hem de fer!
Ara, no fou Barcelona l’única destinació de la nostra gent. La puixant indústria tèxtil del Principat -comarcal, en plena efervescència i mancada de mà d’obra especialitzada- li deu molt als operaris valencians, bons coneixedors del sector, que provenien dels telers de l’Alcoià o el Maestrat i que s’hi instal·laren definitivament -tot i que valencianet i home de bé no podia ser, com advertia cautament el refranyer català.
Doncs sí. Personatges ben rellevants de la societat catalana actual o recent han tingut arrels valencianes, com ara l’expresident de la Generalitat Pasqual Maragall -d’àvia de Monòver, al Vinalopó Mitjà-; el polifacètic Quim Monzó -descendent de Benigànim, a la Vall d’Albaida-; la comunicadora Empar Moliner i l’escriptor Julià Guillamon; o la considerada durant molt de temps la millor soprano del món, conjuntament amb la mítica Maria Callas, Montserrat Caballé i Folch -de mare nascuda a Xàtiva i, per tant, socarrada fins a la medul·la.
La Caballé és la prova irrefutable, per tant, que, en el món de l’excel·lència artística, el socarrat és el millor de la paella. I, si no ho és, s’hi acosta.
