El món sencer bull
Hi ha paraules que, de sobte, deixen de ser només paraules. Es convertixen en experiència compartida, en trauma comú, en una memòria capaç d’alterar les identitats col·lectives. En una nova manera d’entendre el món des de l’experiència local immediata. La paraula “dana” és una d’elles. I des del nostre punt de vista, un terme clau en estos temps de col·lapse ecosocial i incertesa generalitzada.
Durant molts anys, la paraula en qüestió formava part del llenguatge especialitzat dels meteoròlegs. Era una sigla tècnica —Depressió Aïllada en Nivells Alts— que descrivia un determinat fenomen atmosfèric que tenia lloc de tant en tant, i que en l’argot popular es coneixia com a “gota freda”. Però després de la tragèdia del 29 d’octubre de 2024 a terres valencianes, “dana” ha deixat de ser únicament una categoria científica. Ha passat a formar part del nostre imaginari col·lectiu, i s’ha fet llenguatge col·loquial per la força dels fets. Quan hui pronunciem esta paraula, no pensem només en una configuració transitòria de l’atmosfera, sinó en el colp demolidor que va provocar barrancades i inundacions responsables de persones mortes, ferides i desaparegudes, pobles coberts de fang, cases i infraestructures destruïdes, carreteres convertides en rius i en una societat que, en poques hores, va descobrir fins a quin punt era especialment vulnerable. Una societat que va experimentar el que era un col·lapse a escala comarcal. Pensem també en la irresponsabilitat institucional de la Generalitat Valenciana i, en diversa mesura, d’altres administracions; en el menyspreu cap a les víctimes i en la profunda sensació d’abandonament experimentada per les víctimes. Pensem, sobretot, que ens trobem davant d’una catàstrofe encara més transcendental que la riuada de 1957 a València o la pantanada de 1982 a les Riberes.
La qüestió de fons és que ja no podem limitar-nos a recordar aquella tragèdia de 2024 com una catàstrofe excepcional. Tot apunta que no estem davant d’un accident natural, sinó del signe brutal d’un canvi d’època. Un “cigne negre” més d’un nou temps convuls en el qual proliferen cada vegada més els cignes negres. Com han explicat Antonio Turiel, Juan Bordera i Fernando Valladares en el seu article Tsunami de calor, la Mediterrània està experimentant un procés d’escalfament extraordinari com a conseqüència del canvi climàtic, impulsat per la lògica del creixement il·limitat que caracteritza un sistema capitalista cada vegada més inflamable i més incompatible amb la capacitat de càrrega dels ecosistemes.
El món sencer bull, literalment. La mar acumula cada vegada més calor, i una atmosfera més calenta pot retenir més vapor d’aigua. Quan una dana es forma en este nou context climàtic, ja no interactua amb la Mediterrània que coneixíem fa cinquanta anys, sinó amb una mar sobreescalfada que actua com un enorme dipòsit d’energia disposat a alliberar-se violentament. La dana no és la causa última del desastre; és el mecanisme que activa una energia acumulada durant dècades d’escalfament global, fruit d’un sistema econòmic ecològicament insostenible i d’unes polítiques orientades a mantenir-lo.
Això significa que les danes no desapareixeran ni seran excepcionals, com en els darrers mil·lennis de civilització. Al contrari. Tot indica que, a conseqüència de què l’Àrtic es calfa a gran velocitat, el corrent de jet polar s’està tornant més inestable, intensificant el nombre i intensitat d’onades de calor i danes. De manera què, en un Mediterrani cada vegada més calent, els episodis extrems poden ser més freqüents i més intensos. El problema, cal insistir, ja no és una tempesta concreta. La qüestió és que el clima al País Valencià està canviant de règim, com també succeïx globalment, però este canvi amb les seues peculiaritats és el que ens afecta particularment. I si el clima entra en una nova etapa, també ho fa la societat. Per això necessitem nous conceptes que ens permeten pensar una realitat, la nostra, que ja no cap dins dels esquemes del passat, ni tan sols del passat recent. La tendència majoritària, especialment del món polític i empresarial, és a la negació o la minimització dels problemes de fons, la qual cosa no sols no ajuda res, sinó que ho empitjora molt tot. Les onades de calor i els incendis de l’estiu, cada vegada més recurrents, ens ho recorden. Per això necessitem buscar maneres eloqüents de designar i explorar la condició catastròfica que ja ens està definint com a societat.
La danació
Propose, en este sentit, parlar de danació. No es tracta d’un simple joc lingüístic entre dana i danyar, sinó de suggerir una categoria analítica que permeta comprendre les transformacions socials, territorials, culturals i polítiques derivades del nou règim climàtic emergent. Es tracta d’un intent de posar nom a una nova condició històrica del poble valencià, si bé no sols d’ell. Igual que el nou verb danar remetria literalment al fet de causar un dany profund, la danació designaria el procés històric i socioambiental pel qual un territori i la seua població queden transformats de manera persistent i traumàtica per la combinació dels impactes recurrents del canvi climàtic —simbolitzats per la dana— i la incapacitat social i política d’adaptar-s’hi.
La dana és un fenomen atmosfèric passatger. La danació, en canvi, és un procés històric de llarga durada. La primera és un esdeveniment puntual, per intens i devastador que siga; la segona és una condició socioambiental que s’instaura progressivament i acaba modelant el territori i la societat. La dana dura unes hores o uns dies. La danació s’allarga durant anys, fins i tot dècades, i és una fàbrica de danes recurrents. A més, continua actuant molt després que les aigües hagen reculat i que el fang haja desaparegut dels carrers, perquè els seus efectes materials, ecològics, polítics, econòmics, socials i psicològics persistixen molt més enllà de l’episodi meteorològic que els va desencadenar.
La danació designa el mecanisme pel qual una societat incorpora el desastre climàtic a la seua pròpia normalitat, encara que al començament la desfeta semble extraordinària. És el moment en què el risc deixa de ser excepcional i passa a convertir-se en una dimensió estructural de la vida col·lectiva. El futur deixa d’imaginar-se com una promesa de progrés continu per començar a ser percebut com un territori d’incertesa, d’adaptació permanent i de vulnerabilitat compartida. La por es desferma, tot i que encara s’apel·la a la tecnologia, el progrés i el creixement com a fugida del carreró sense eixida on eixos conceptes moderns ens han clavat.
Per això la danació és la conseqüència d’una determinada manera d’habitar el territori, de pensar el futur, d’organitzar la societat, d’agredir a la natura. Les pluges extremes poden ser inevitables; els desastres no sempre ho són. La magnitud dels seus efectes depén de les decisions polítiques acumulades durant dècades: del model urbanístic, de la destrucció dels ecosistemes protectors, de la planificació territorial, de la qualitat dels servicis públics, de les pràctiques massives de consum, de la cultura política, de la intensitat de la corrupció i del grau d’atenció prestat al coneixement científic, fins i tot de com este es forja i difon. Per això la danació és, alhora, ecològica i social. Natural i política. Física i simbòlica. La danació és el que fa possible la dana una vegada i un altra, alhora que fa impossible aprendre res d’ella. La danació és una dinàmica fora de control, probablement irreversible si tot continua igual. La danació implica una condemna col·lectiva assegurada quan de manera voluntària es manté el rumb a l’abisme.
La societat també esdevé un marc productor de danes quan normalitza o dissimula la vulnerabilitat. Quan reconstruïx allò que ja ha demostrat ser insostenible. Quan interpreta cada catàstrofe com un fet excepcional, en lloc de reconéixer-la com l’expressió d’una transformació estructural del sistema climàtic fruit d’un sistema absurdament ecocida. També hi ha danació quan els responsables públics neguen o minimitzen els advertiments de la ciència, quan retarden les mesures d’adaptació, quan abandonen recurrentment a la població o quan continuen governant amb categories pròpies d’un clima i d’un tipus de societat que ja estan deixant d’existir.
La danació és també una transformació de la subjectivitat. Després d’una gran dana, el territori estimat deixa de ser percebut de la mateixa manera. Comença a ser experimentat com una amenaça. Es veuen els paisatges més desestructurats, inhòspits i hostils. Les gents que els habiten, cada vegada més precàriament, queden carregades de records, de pors, de retrets i de preguntes. La memòria del desastre modifica la manera de viure i sentir el lloc. Per això la danació afecta també a la cultura i a la psique. Canvien els relats col·lectius, les emocions compartides, la percepció del risc, la confiança en les institucions i la manera d’imaginar el futur. Es produïx una autèntica sacsejada simbòlica en comprovar que el país s’ha trencat.
En el cas valencià, la dana del 29 d’octubre de 2024 constituïx un llindar històric. Marca el moment en què el caos climàtic deixa de ser percebut com una amenaça llunyana per convertir-se en una terrible experiència viscuda, que probablement es repetirà amb freqüència en el futur pròxim. El País Valencià entra així en una etapa en què la possibilitat de nous episodis extrems passa a formar part de la consciència col·lectiva, modificant la mateixa concepció del país i de la seua comunitat política. La pregunta ja no és si tornarà a ocórrer, sinó quan, amb quina intensitat i en quines condicions. I amb quines conseqüències. Com ser valencians i valencianes en temps de danació? Per això pensar hui el País Valencià implica anar més enllà dels enfocaments renovadors del valencianisme dels anys 60 i 70: ja no estem en un horitzó prometeïc i de desenvolupament, sinó de col·lapse ecosocial, i això ho canvia tot.
País danat
És per això que podem parlar d’un país danat. No sols perquè s’haja patit una única dana especialment devastadora, que fa del territori afectat un país damnificat o devastat, sinó perquè el nostre país ha ingressat en una època definida per la recurrència dels impactes climàtics extrems i per la necessitat de reorganitzar tota la vida social al voltant d’esta nova realitat. Ara podem entendre el veritable significat de “país” com eixe espai compartit de proximitat que està mudant la pell amb nosaltres dins. Eixe és ara el sentit descarnat, real i últim del “país valencià”, el del nostre solar existencial que fa aigües perquè també es crema. La catàstrofe acaba redefinint l’essència del que significa la valencianitat, eixe nou “nosaltres” esculpit per la desgràcia d’una contemporaneïtat assolada pel col·lapse en curs. Nosaltres, els valencians i les valencianes, ja no som els que érem, perquè el nostre país corre el risc d’esdevenir una antiga colònia abandonada, un abocador postindustrial, una destinació turística arruïnada, una terra devastada amb una població atemorida i desorientada. Ens tocarà refer-nos col·lectivament a partir de l’experiència d’una catàstrofe que té ben poc de «natural» i assumir que el futur només podrà construir-se si aprenem les lliçons d’esta experiència. Un país catastròfic. Una catàstrofe feta país. Eixe és, alhora, el punt d’arribada i el punt de partida.
La danació és, en definitiva, una de les formes concretes que adopta el col·lapse ecosocial al País Valencià. És el nom de la seqüència en la qual el canvi climàtic deixa de ser un problema ambiental per convertir-se en un principi organitzador del territori, de la política, de la cultura i de la vida quotidiana. Així com altres societats hauran d’aprendre a conviure amb els grans incendis, les sequeres persistents o la pujada del nivell de la mar, la societat valenciana haurà d’aprendre a viure en una època marcada per la danació.
No es tracta d’una fatalitat inevitable. La danació no és un destí, sinó una condició històrica que pot ser mitigada o agreujada segons les decisions col·lectives que prenguem. Precisament per això és necessari donar-li nom. Perquè només allò que sabem anomenar pot convertir-se en objecte de reflexió, de debat i d’acció política. Una societat esdevé un territori vulnerable a la danació quan les advertències científiques són sistemàticament ignorades; quan es continua urbanitzant en zones inundables; quan es degraden els ecosistemes que actuaven com a espais naturals de laminació de les aigües; quan els interessos econòmics immediats prevalen sobre la planificació territorial; quan els sistemes d’emergència es mostren insuficients, i quan, després de la catàstrofe, es reconstruïx exactament el mateix model que havia generat la vulnerabilitat mentre els responsables polítics intenten eludir les conseqüències dels seus actes.
La danació és, per tant, el resultat de la convergència entre una natura alterada pel canvi climàtic i unes estructures socioeconòmiques que persistixen a actuar com si aquella alteració no existira. És la trobada entre l’emergència ecològica i la dificultat política per fer-li front. El País Valencià és un dels laboratoris més evidents d’esta nova realitat sobre la qual haurà de reconstruir-se la societat valenciana al llarg del segle XXI, si és que això encara és possible.
El concepte de país danat remet, evidentment, a un país danyat. Però no es reduïx sols a això. Un objecte es pot danyar i després reparar; un edifici es pot reconstruir; una carretera es pot refer. La danació, en canvi, descriu una transformació traumàtica molt més profunda i duradora. No afecta únicament les coses, sinó també les relacions socials, la cultura, la política, la memòria i la manera com una societat es pensa a si mateixa i concep el seu futur. Per això danat és més que danyat. El dany és una conseqüència; la danació és una condició que ho impregna tot. El dany pot ser circumstancial; la danació inaugura una nova època. El dany remet a les ferides visibles; la danació incorpora també les ferides invisibles i la por. Implica que el trauma, la incertesa, la pèrdua de confiança i la inconsciència dels límits ecològics ens passen una factura tan alta com per a plantejar-se la necessitat d’aprendre a viure en un món ecològicament embogit.
Com demostra el cas del País Valencià, la danació esdevé una dimensió estructural del present en crisi. Un ambient enrarit, un rerefons agitat, una sospita continua. Però també una crida desesperada a canviar les coses, les regles del joc. És el nom d’una època crucial en què les societats mediterrànies han d’aprendre obligatòriament a viure sota la recurrència dels fenòmens extrems i sota la consciència que el clima que havia sostingut la seua singular civilització ja ha començat a desaparéixer. I això implica canviar de polítiques i fins i tot canviar el que entenem per política, per fer-la més radicalment democràtica. “Danyat” és un adjectiu que descriu un estat; “danat” descriu una identitat històrica que s’està construint a colps, abruptament, sense concessions, perquè ja sabem que la natura agredida no negocia. Igual que parlem d’una societat industrial o globalitzada, podríem parlar d’una societat danada: una societat configurada pel nou règim climàtic i per les transformacions materials i simbòliques que este imposa, en la mesura que revela el col·lapse ecosocial de la modernitat. És ací, tot just, on el concepte de danació adquirix una textura cruament sociològica.
