Els pobles es moren (i la culpa és teua!) (1)
Soc un robot i no ho sabia fins aquest matí. Fins que l’evidència ha estat ja incontestable: la pantalla de l’ordinador ha estat apel·lant-me incansable, un viatge rere l’altre, i jo, tira-li, deu intents fallits de demostrar que no ho era (local·litze vosté, d’entre les imàtgens proposades, la que siga diferent. I jo -ho jure- només hi veia bicicletes; no n’hi ha hagut manera, xeeeee).
Així, amb la nova identitat acabada d’estrenar, em pessigava el braç per comprovar, com semblava, que el meu aliatge era realment de bona qualitat, de cinquena generació -com l’amanida ultrafresca del dinar envasat o les mandonguilles d’abadejo casolanes del bar del cantó. I, per confirmar-ho, m’he tancat amb el llum apagat al bany per veure, davant l’espill, si em detectava alguna llumeta delatora al cos o, cloent els ulls ben fort, intuïa el brunzit somort d’algun microxip defectuós. Mare, el pare no està bé; s’ha tancat al bany a fosques!
Ara entenc per què em costa tant trafegar pel món virtual “és vosté un indigent digital”, diagnosticava despús-ahir la senyoreta de realitat simpàtica augmentada que em volia vendre un mòbil que, tret de pagar-te la hipoteca, sabia fer de tot -l’aparell, vull dir.
Ueii, dec ser un robot experimental de mitja canya, dels baratets, pensava, mentre ella em parlava de la tarja SIM, els píxels, les apps, la memòria RAM i, amb un somriure i mirant-me directament als ulls -als de silici o de pasta de moniato sintètica, què sé jo- que, si volia, que li podia fer un bizum… -hosti!- Està vostè completament segura, senyoreta, que li puc fer… un bizum d’eixos?
O pagar en metal·lic, si li va millor, respongué sol·lícita i un punt incòmoda. Ahhh, era això; en metàl·lic, clar, en metàl·lic. Què preferix, coure, estany o coltan? Per anar a la mina a traure’n… és que acabe d’eixir de la cova i no he agafat diners.
I m’he quedat fotut, la veritat, perquè sempre m’havia fet il·lusió descendir d’un sàpiens negre, rabassut i amb els ulls blaus, i no ser un llanderol humanoide farcit de microxips que tard o d’hora es rovellarà -veges tu el trellat! Aquell negre era el nostre primer avantpassat de fa 200.000 anys que acabà emigrant de la calor africana a la fresqueta europea continental -a l’inrevés que els guiris ara, mira per on. L’home aquell havia estat mirant de posar-se dret bona cosa de temps perquè la brossa era tan alta en la sabana que no el deixava veure més enllà del cul del seu predecessor. I en poder, agafà la directa.
I en aquell periple aventurer, casualitat, es trobà amb neandertals euroasiàtics i hi feren bona lliga, es coneix -el 2 per cent del nostre ADN en prové i els pèl-rojos en són testimoni viu. Emperò, els darrers -i la resta d’espècies humanes, una rere l’altra- sucumbiren als patògens dels quals eren portadors els nostre avantpassats sàpiens; calcat a la massacre epidemiològica del segle XVI pel contacte entre amerindis i europeus allà pel Nou Món.
Encara estan bocabadats els classistes britànics amb l’evidència arqueològica que les restes del primer sàpiens en les seues terres, a tocar d’Stonehenge -construït per immigrants provinents d’Anatòlia fa 6.000 anys, eren les d’un negre d’ulls blaus -una excentricitat admirable, vaja, però aliena al cànon cromàtic victorià, però.
Ara va i en un tres i no res he passat del carboni al silici. Quin serà el següent pas: del silici a l’Avecrem? Jo, com a molt prop, he de provindre de Singapur o de Corea del Sud -més enllà de l’Horta- i el mal d’esquena ha de ser un símptoma inequívoc de l’obsolescència programada amb què vaig ser dissenyat. Paciència.
Total, que ningú se’n va del poble per gust, el tiren; o, en el millor dels casos, el conviden a anar-se’n. El clima, altres humans, els virus o la fam; el cas és que te n’has d’anar.
Així, en l’època contemporània, l’abandó dels pobles no és casual. I la seua mort programada no és més que un capítol més del guió que hom està escrivint des de fa més de dos segles -se’n diu capitalisme i progrés. Sense anar més lluny, ja a primeries del segle XIX, durant la Guerra del Francès, el general Suchet manà repoblar la marjal tarragonina del Delta de l’Ebre amb centenars de famílies valencianes de la Ribera per fer conreables i productives aquelles terres. I no sols dugueren el coneixement del conreu de l’arròs, com era previsible, sinó també les muixerangues -el ball dels valencians, diuen allà-, origen de la posterior tradició castellera catalana, que, a grans trets, arrancà allà i s’escampà després arreu del territori. Pregunteu a la Colla Castellera dels Xiquets de Tarragona si en voleu saber més.
I l’èxode, sovint massiu, no havia fet més que començar. Milers de valencians i valencianes de totes les comarques, de punta a punta del país, emigraren més enllà de les seues fronteres per guanyar-se la vida -de turisme, en feien ben poc, car un Gaiato Air Lines en versió econòmica no existia llavors, a tot estirar una Panderola d’anar per casa, algun buc de mercaderies a vapor i pare vosté de comptar. Però això vos ho contaré amb més detall un altre dia, que la calor m’ha liquat el cervell i tinc les neurones en retirada preventiva.
