Primers anys seixanta. En pintar-se el cel de l’estiu amb les primeres estreles com cireretes de plata, una munió de xiquets acudeixen cadiretes en mà fins al camí de les Canyades d’Oliva, vora la mar. En aquell racó d’una costa encara verge s’aixequen uns pocs xalets d’estiuejants. De sobte, en el bell mig de la foscor, s’enarbora una enorme vela blanca com de vaixell pirata. Tot seguit, apareix el projeccionista misteriós que, de seguida, engega la seua màquina de fabricar somnis. Les criatures obren els ulls com a plats, xisclen d’emoció. Avui toca veure una del “panxut i del ploró” sobre aquella vela que, en realitat, és una porta a una dimensió paral·lela de la vida de cada dia. Laurel i Hardy es posen el dit a l’ull, es mengen el barret, no n’encerten ni una. O massa llestos o massa faves. La vida en va plena de tipus així… els menuts riuen a cor què vols! Algun major que espia des de les finestres d’un dels xalets de la vora, també.
Entre aquells xiquets, hi ha l’Enric, de poc més de sis anys, i la seua germana, Maria José, uns quatre anys major. El cinema, des de ben menuts els ha conquerit l’ànima. S’ha convertit en una obsessió. Juguen entre ells i amb la mare i, també, amb l’àvia a endevinar pel·lícules i actors. Se’ls saben, se les saben totes. Hi haurà més tard les sessions eternes als cinemes del poble: el Gascó, l’Olímpia, el Lírico… on els dos germans tenen la sort de topar amb unes taquilleres permissives que els deixaran veure-ho tot, sense restriccions, en un país on el gran voltor de la moral franquista ho vigila tot.
Uns anys més tard, tots dos aniran a Madrid a estudiar. La xiqueta ho farà en un internat. El xiquet, entre els vuit i els dotze anys, viurà amb el seu oncle l’actor Vicente Parra. Primer al carrer Hilarión Eslava. Després, a la plaça d’Espanya. Per casa passen molts dels actors de moda: Imperio Argentina, Paquita Rico, Lola Herrera, Sara Montiel que és veïna, Fernando Delgado… Moltes nits de Nadal els actors estrangers que no poden tornar a casa celebraran la festa a la del seu col·lega.
L’oncle sempre s’endú els seus nebodets a les obres de teatre en què treballa. Els dos germanets, com ratolins previnguts, silenciosos, tenen el privilegi d’assistir a les obres des dels bastidors. De vegades, els actors els hi fan bromes en un codi secret que només ells dos entenen. Encara avui, s’enyoren d’aquella manera única de gaudir del teatre de ‘perfil’, d’aquella felicitat immensa.
En això, un dia, l’oncle porta una televisió a casa. En aquella televisió Enric i Maria José veuran tots els clàssics del cinema nord-americà que no es passen als cinemes de Madrid. A més, a casa hi ha també una col·lecció de llibres, molts d’ells en anglès, especialitzats en cinema. Anys a venir, Maria José es dedicarà al teatre. Mentre que Enric Sòria en farà del cinema un digníssim vici, una de les seues grans passions. El resultat després de tants anys d’endinsar-se en el món eteri, evanescent del cinema, en les seues mateixes entranyes, ha estat la publicació de dos volums amb informació de més de mil pel·lícules. El seu Et tornaré a veure (Apunts sobre cinema, 1910-1945) (La Filmoteca valenciana, 2026), és un llibre important com tot el que escriu i fa Sòria, artesà pacient, meticulós, apassionat malgrat el seu parar una mica sec per als qui no el tenen massa tractat.
Escriu l’autor en un pròleg magistral: “Vaig descobrir que el cinema no solament era un component inesquivable de la vida, sinó que també era un art, als nou anys veient El falcó maltés. Llavors jo no sabia, no podia saber, que la frase final del film, que Humphrey Bogart pronuncia amb lúcida displicència davant un policia astorat, era una citació de Shakespeare. Però tant la seua força conclusiva com la intensa llum que projectava sobre tot el que el film havia narrat abans -convertint-ho en un somni de somnis o en una il·lusió redoblada, com en un joc d’espills- em van soscavar per dins. Em va excitar tant que em vaig posar a saltar pel saló que presidia el televisor. Quan vaig explicar els motius de tan estranya conducta al meu oncle, va fer un somriure còmplice. A partir d’aquell moment, vaig passar a ser un membre de ple dret del club, i la nostra opinió passà a ser escoltada en els col·loquis del nostre cinefòrum quotidià”.
De què està fet el falcó maltés, li pregunta el policia al detectiu Sam Spade interpretat per un Bogart hieràtic, quasi de gel. “Doncs, està fet d’això… del material amb què es forgen els somnis”, respon. Com el cinema o com la vida, diríem. O, millor, com totes dues coses alhora i juntes.
“Com a art mimètic, el cinema és peculiar”, escriu Sòria. I prossegueix: “La càmera no reprodueix exactament un escenari. El retalla, el segmenta en plans, des de perspectives diferents, i som nosaltres els qui el reconstruïm en la ment, perquè en la pantalla, literalment no hi ha res més que un joc de llums i ombres. Com una actualització en gran escala de la caverna de Plató. En un primer pla el rostre de la nostra actriu preferida pot ocupar molts metres. El teatre no ho pot fer, això. La realitat, tampoc. És un il·lusionisme poderosament hipnòtic el que ens transporta a un univers que, si té una relació amb el real, és en la nostra percepció”.
I en algun altre moment aquest mateix cinèfil apassionat, escriu: “L’aura encantatòria del cinema se’ns endú a una suprarealitat més poderosa i més humana que la nostra. Té sobre la realitat de cada dia el tremend avantatge d’haver sigut pensada, decidida i creada íntegrament per sers humans, que ací, i no en el món real, són demiürgs omnipotents”.
A Sòria, que li sap greu que no s’hagen fet més pel·lícules o no saber-ne massa del cinema xinès, també es considera pel que fa a aquest art algú “prou tolerant i eclèctic”. La seua, doncs, ha estat una tria personal i en això, Sòria, honest de mena, no ha enganyat ningú.
M’agrada molt llegir i sobretot conversar amb Sòria. Sobretot quan ho hem fem entaulats amb un arròs de la seua Marta Clos, amb Vicent Sanchis, amb d’altres amics i amigues. Riem, ens discutim afablement, mengem, bevem, ens enyorem d’uns i d’altres. Però si tinguera el do del poder viatjar en l’oceà dels somnis, en el de Sòria mateix, m’hauria agradat també a més de compartir taula i conversa fer un rodatge amb ell, una volta per un passat imaginat a bord d’una nau de llums i penombres fugisseres.
Us en faig cinc cèntims d’aquest rodatge somiat. És la boqueta nit de l’1 d’abril del 1930. La façana del Gloria-Palast a la Kuda’mm de Berlin, llueix com mai. Avui és l’estrena de Der blaue Engel. Enric i els amics ens hem empolainat com si ens haguera de rebre el mateix canceller Brüning a qui, per cert, no tardaríem ni dos minuts en engegar a la merda. Mudats, vull dir, com si no estiguera a punt d’acabar-se el món i de començar-ne un de nou molt pitjor. Apurem els minuts que ens queden al Cafè amb Zoo bevent-nos unes copes de Kupferberg. La Marlen està molt nerviosa i Enric, amb un somriure murri, mira de calmar-la amb paraules afectuoses. “L’estrena anirà molt bé i la pel·lícula serà un gran èxit, ja veuràs com la tornaran a veure per anys i panys, milers de persones… tu no t’anquetes”, li mussita. Marlen somriu i apura el seu xampany: “Vols dir que es farà tan famosa com l’homenet austríac del bigotet, bigotiu, bigotiniuet?”. “I tant!”, respon Enric enriolant-se. La rossa llavors s’arrenca amb una primera estrofa d’Ich bin von Kopf bis Fuß auf Liebe eingestellt... L’amor tot ho pot. L’amor enganya els vells, els trastorna, els fa pensar en l’eternitat. L’amor potser són les cames Marlen, la pendent dels seus malucs. L’amor… qui cony sap què és l’amor en aquest temps fosc? I la vida? Un somni? Una pel·lícula?
La colla es posa en marxa en direcció al Gloria. A la porta del cinema se concentra una gran gentada. Potser fins i tot ha tret el nas el del bigotet. Si el veiem l’estomacarem i això que som gent d’ordre. La Dietrich està esplèndida com mai. Ens la mirem tots i totes de reüll. Quina sort tenim de conèixer-la en aquest fi de segle que ens avancen els bàrbars, enmig d’aquesta època convulsa! L’estrena, en efecte, com ha pronosticat Enric, acaba sent tot un èxit. La pel·lícula que estic rodant continua molt lluny d’aquell Berlin llampant. Concretament, continua en un camí a tocar de la mar. Vora les onades es passegen “el panxut i el ploró”. En l’horitzó, una vela blanca com la neu, il·lumina la mar. Darrere de la vela, hi ha la vida entre bastidors… a penes uns retalls de vida.
