Una estudiant que ha tret plaça a la Universitat de València, però no troba una habitació que puga pagar. Una família treballadora que busca un pis en condicions normals i descobreix que el preu ja no té res de normal. Una parella jove que, abans fins i tot de visitar una vivenda, ja ha de presentar nòmines, contractes, avals i garanties, com si accedir a un lloguer s’haguera convertit en una prova per a demostrar que mereix viure en la ciutat on treballa. Una persona major que veu com el seu barri ja no està pensat per a viure-hi, sinó per a rendibilitzar-lo, i ha de marxar de la que ha sigut sa casa tota una vida, espentada per un fons d’inversió.
No són casos aïllats. Són símptomes d’un model que ha convertit una necessitat bàsica en un actiu financer. Un model que ens diu, amb tota naturalitat, que si no podem pagar un pis a València ens n’anem més lluny; que si no podem pagar una habitació, compartim pitjor; que si no podem assumir una hipoteca, esperem; que si no arribem, el problema és nostre. Però no ho és. El problema no és de qui no pot pagar. El problema és d’una societat que ha acceptat que tindre casa depenga, quasi exclusivament, de la capacitat de competir en un mercat cada vegada més agressiu.
A València, segons les dades d’Idealista, el preu del lloguer se situava en maig de 2026 en 14,1 euros per metre quadrat, amb una pujada del 5,1% respecte a l’any anterior. Això vol dir que un pis de 80 metres quadrats pot acostar-se fàcilment als 1.100 o 1.200 euros mensuals, sense comptar llum, aigua, internet o transport. I això en una ciutat on molts salaris no han crescut al mateix ritme, on les persones joves encadenen contractes precaris i on moltes famílies treballadores viuen amb el pressupost calculat al cèntim.
En el cas dels estudiants, el problema és encara més evident. No hi ha un parc d’habitatge universitari públic i assequible suficient als campus, ni una oferta prou ampla de residències o pisos accessibles que permeta estudiar sense dependre d’un mercat privat desbocat. Així, l’accés a la universitat deixa de dependre només de l’esforç, de les notes o de la vocació, i passa a dependre també de si una família pot pagar una habitació a preu de luxe. Quan estudiar en una ciutat es converteix en una càrrega econòmica inassumible, la igualtat d’oportunitats queda greument tocada.
El problema no és només que els lloguers siguen cars. És que l’habitatge ha deixat de ser vist com un dret i s’ha convertit en una mercaderia més. Si a un propietari li resulta més rendible vendre el pis a un fons d’inversió, dedicar-lo al lloguer turístic, mantindre’l buit esperant una revalorització o llogar-lo per temporada a preus impossibles, el mercat li diu que ho faça. El mercat no pregunta si eixe pis podria ser la casa d’una família, d’una mestra, d’una infermera, d’un cambrer, d’una estudiant o d’un jubilat. El mercat pregunta quant de rendiment en pot traure.
I ací puge el to: hi ha coses que no poden quedar només en mans del mercat. No perquè el mercat siga sempre inútil, sinó perquè hi ha àmbits de la vida massa importants per a regir-se únicament per la lògica del benefici. L’habitatge n’és un. Però també ho són l’aigua, l’energia, la producció i distribució d’aliments, la gestió de residus, la sanitat, l’educació o l’adaptació a la crisi climàtica.
Ens han venut que la millor política és deixar fer. Que el mercat s’autoregula. Que la intervenció pública molesta. Que qualsevol límit és una trava. Però la realitat està mostrant una altra cosa: quan deixem les necessitats bàsiques en mans d’un sistema que busca rendibilitat immediata, el resultat no és llibertat, sinó expulsió. Expulsió dels barris, de les ciutats, del dret a estudiar i del dret a viure amb dignitat.
El cas de l’habitatge és només una cara d’un problema més profund i estructural. La mateixa lògica que converteix un pis en un producte financer és la que converteix el territori en una oportunitat especulativa, els aliments en un negoci global desconnectat dels productors locals, l’energia en una font de beneficis extraordinaris i el planeta en un magatzem infinit de recursos. És la lògica d’un sistema consumista, ultracapitalista i liberal que ens diu que tot pot créixer sempre, que tot es pot vendre, que tot es pot comprar i que tot té un preu. Fins i tot allò que hauria de tindre valor, però no preu.
La crisi climàtica és l’expressió més clara d’aquesta contradicció. Si produir més, consumir més, transportar més, construir més i cremar més combustibles fòssils genera benefici a curt termini, el sistema ho incentiva. Encara que després vinguen les onades de calor, la sequera, els incendis, la pèrdua de collites, la pobresa energètica o els fenòmens extrems. AEMET va qualificar 2025 com un any extremadament càlid a Espanya, amb una temperatura mitjana d’uns 15 ºC, 1,1 ºC per damunt del període de referència 1991-2020. També assenyalava que els últims quatre anys han sigut els més càlids de la sèrie històrica.
Però encara hi ha qui parla de la crisi climàtica com si fora una qüestió ambiental separada de la vida quotidiana. Com si parlar de canvi climàtic fora parlar només d’ossos polars, glaceres o cimeres internacionals. No. Ja hem insistit des d’aquesta columna que parlar de crisi climàtica és parlar de cases que no estan preparades per a la calor. De persones majors que viuen en pisos sense ventilació adequada. De famílies que no poden pagar l’aire condicionat. De treballadors que fan jornades a més de quaranta graus. De barris amb poc arbratge, molt d’asfalt i quasi cap ombra. De ciutats que cada estiu es tornen més difícils d’habitar.
Per això no hem de deixar de plantejar-nos la mateixa qüestió: podem deixar això només en mans del mercat? Podem confiar que el mercat garantirà habitatges assequibles, barris adaptats a les onades de calor, aliments de proximitat, energia neta i accessible, o una bona gestió dels residus? L’experiència ens diu que no. El mercat pot servir per a distribuir alguns béns i serveis, però no pot ser l’únic criteri per a decidir qui té casa, qui menja bé, qui respira aire net o qui pot protegir-se d’una onada de calor.
Les dades de l’INE també mostren fins a quin punt la vida bàsica s’està encarint. En 2025, el gasto mitjà per llar a Espanya va pujar fins als 35.101 euros anuals, i el grup que més va augmentar va ser precisament el d’habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles, amb una pujada del 5,8%. No parlem de luxes. Parlem del que fa possible viure: sostre, energia, aigua i subministraments.
Per això cal perdre la por a una paraula que alguns volen convertir en sospitosa: intervenció. Intervindre públicament no és cap ingerència il·legítima. Intervenim quan posem semàfors, quan vacunem, quan planifiquem escoles, quan protegim espais naturals o quan organitzem serveis d’emergència. Ningú amb trellat diria que els semàfors són un atac a la llibertat de circular. Entenem que sense normes, sense planificació i sense interés general, el resultat seria el caos. Per què, aleshores, costa tant assumir que també cal intervindre en l’habitatge?
Intervindre vol dir augmentar el parc públic de vivenda. Vol dir limitar els usos especulatius quan entren en conflicte amb el dret a viure. Vol dir regular el lloguer turístic i el lloguer de temporada. Vol dir mobilitzar vivendes buides. I vol dir anar més enllà de mesures tímides com una deducció autonòmica en l’IRPF per llogar un pis a bon preu, que pot ser positiva, però és clarament insuficient si no va acompanyada d’una política pública més ambiciosa.
Cal incentivar que els propietaris posen habitatges en lloguer estable, assequible i en bones condicions, fora de la lògica purament especulativa del mercat. Això pot passar per bonificacions en l’IBI per als qui lloguen per davall d’un preu raonable, assegurances públiques davant d’impagaments o desperfectes, agències municipals de lloguer que facen de mediadores, ajudes per a rehabilitar vivendes a canvi de mantindre preus assequibles i mecanismes que donen seguretat tant a propietaris com a llogaters. No es tracta només de castigar l’especulació, sinó de construir alternatives reals: que a un propietari li resulte més fàcil, més segur i més atractiu llogar bé que esperar una revalorització, vendre a un fons o destinar el pis al turisme.
El mateix principi s’hauria d’aplicar a l’alimentació. No podem dependre d’un model que paga malament els agricultors, encareix la cistella de la compra, transporta aliments milers de quilòmetres i després malbarata tones de menjar. Cal reforçar els circuits curts, els mercats locals, la compra pública sostenible, la producció agroecològica i el dret a una alimentació sana. Menjar bé no pot ser un privilegi de qui pot pagar productes cars. Ha de ser una política pública.
També passa amb els residus. Si el sistema incentiva produir, usar i tirar, després no podem sorprendre’ns de tindre abocadors saturats, plàstics en barrancs i mars, o municipis pagant cada vegada més per gestionar deixalles que podrien haver-se reduït des del principi. La millor política de residus no és només reciclar més, sinó produir menys residus. I això exigeix regulació, responsabilitat empresarial, educació ambiental i alternatives reals per a la ciutadania.
En el fons, tot està connectat. L’habitatge, el clima, els aliments, l’energia i els residus formen part d’una mateixa discussió: quina vida volem i qui té dret a viure-la. Si deixem que tot depenga de la rendibilitat, acabarem amb ciutats per a inversors, camps sense agricultors, aliments cars, barris inhabitables a l’estiu i una crisi climàtica cada vegada més accelerada. Si assumim que hi ha béns comuns i drets bàsics que han d’estar protegits, podrem començar a construir una societat més habitable.
La llibertat no és poder especular amb un pis. La llibertat real és que una jove puga estudiar, que una família puga viure sense por al pròxim rebut, que una persona major puga passar l’estiu sense risc, que els agricultors puguen viure del seu treball i que els barris continuen sent barris. La llibertat és poder viure. I, precisament per això, hi ha coses que no podem permetre que decidisca només el mercat.
