Europa bull abans de l’estiu. No vull plantejar-vos cap metàfora exagerada, ni mostrar-vos una imatge buscada per generar alarma fàcil. És una descripció pràcticament literal del que està passant aquestos dies sobre bona part del continent europeu. França, el Regne Unit, Alemanya, Itàlia, Portugal i l’Estat espanyol estan registrant temperatures excepcionalment elevades per a un mes de maig, amb anomalies tèrmiques que en nombroses regions superen entre 8 i 12 graus els valors climàtics normals. Ciutats acostumades a una primavera temperada entren ja en dinàmiques pròpies de juliol o agost. I això arriba després d’un hivern especialment càlid i d’una primavera marcada per dèficits hídrics importants.
Però el més preocupant no és únicament l’episodi actual, sinó que la situació encaixa perfectament amb el que la comunitat científica fa anys que adverteix. No estem davant d’un fenomen anecdòtic ni d’un simple accident meteorològic. El que observem és la consolidació d’una tendència estructural: les onades de calor són cada vegada més freqüents, més llargues, més intenses i més primerenques.
Europa és, segons el Servei Europeu de Canvi Climàtic Copernicus, el continent que més ràpidament s’està escalfant del planeta. I dins d’Europa, la Mediterrània és un dels principals “hotspots” climàtics mundials. És a dir, una de les zones més vulnerables als impactes del canvi climàtic global. La pujada de temperatures, la irregularitat creixent de les precipitacions i l’augment dels fenòmens extrems estan alterant de manera accelerada els equilibris físics i ecològics sobre els quals s’havia organitzat històricament la vida al sud d’Europa.
Però allò que durant segles semblava propi del sud del continent està expandint-se progressivament cap al nord. Les sequeres persistents, les temperatures extremes, els grans incendis forestals o els episodis de pluges torrencials deixen de ser fenòmens percebuts com exclusivament mediterranis. El clima que tradicionalment definia el sud d’Europa està començant a estendre’s cap a regions que fins ara vivien sota condicions molt més temperades i estables.
Ciutats com Londres, París, Brussel·les, Amsterdam o Berlín comencen a experimentar situacions que fins fa relativament poc es consideraven excepcionals: nits tropicals, restriccions hídriques, sobreescalfament urbà, infraestructures afectades per temperatures extremes o incendis forestals en territoris que mai no havien percebut el foc com un risc estructural. En certa manera, Europa occidental i central estan començant a mediterranitzar-se climàticament.
La mecànica física d’aquest procés és coneguda. L’acumulació de gasos d’efecte hivernacle derivats de l’activitat humana —principalment diòxid de carboni, metà i òxids de nitrogen— altera el balanç radiatiu terrestre. El planeta reté una major quantitat d’energia i això incrementa la temperatura mitjana global. Però aquest escalfament no és homogeni. Les masses continentals s’escalfen més ràpidament que els oceans i les regions mediterrànies reaccionen amb especial sensibilitat als canvis en la circulació atmosfèrica.
En episodis com l’actual, una configuració persistent d’altes pressions subtropicals genera un bloqueig atmosfèric que impedeix l’arribada de fronts atlàntics i afavoreix l’entrada de masses d’aire molt càlid procedents del nord d’Àfrica. La subsidència associada a l’anticicló comprimeix l’aire i encara augmenta més les temperatures.
I existeix un altre factor igualment determinant i sovint menys visible: la sequera acumulada. Quan els sòls perden humitat, una menor part de la radiació solar es destina a evaporar aigua i una major quantitat d’energia es converteix directament en calor sensible. És el que els climatòlegs anomenen retroalimentació sòl-atmosfera. Dit d’una manera senzilla: un territori sec s’escalfa més ràpidament i amb més intensitat.
Aquesta combinació entre calor persistent, sequera i estabilitat atmosfèrica genera una situació de gran vulnerabilitat ecològica, social i sanitària. I és precisament ací on la crisi climàtica deixa de ser percebuda com una qüestió abstracta o llunyana per convertir-se en una experiència quotidiana.
La calor extrema és actualment un dels fenòmens meteorològics més letals d’Europa. Els seus efectes sobre la salut pública són enormes, encara que moltes vegades invisibles. Augmenten les morts associades a problemes cardiovasculars i respiratoris, s’agreugen malalties cròniques i es multipliquen els casos d’estrés fisiològic. Les nits tropicals i tòrrides, cada vegada més habituals fins i tot en zones interiors, impedeixen la recuperació tèrmica del cos humà i prolonguen l’impacte de les altes temperatures durant dies seguits.
Però els efectes no afecten tota la població de la mateixa manera. Les persones majors, els xiquets i xiquetes, les persones amb patologies prèvies, els treballadors exposats a l’exterior i les llars amb menys recursos econòmics són especialment vulnerables. La crisi climàtica té també una dimensió social molt clara: incrementa desigualtats i castiga amb més força aquells col·lectius amb menor capacitat d’adaptació.
El territori també entra en una situació d’estrés creixent. L’augment de l’evapotranspiració accelera la pèrdua d’humitat del sòl, disminueix la disponibilitat hídrica i obliga els cultius a entrar abans d’hora en situacions de tensió. Els ecosistemes mediterranis, adaptats històricament a la calor i a la irregularitat climàtica, comencen a mostrar signes de saturació davant un escalfament tan accelerat.
Els boscos mediterranis acumulen biomassa seca durant mesos i el risc d’incendi forestal augmenta considerablement quan coincideixen temperatures elevades, baixa humitat relativa i vents intensos. En aquest context, qualsevol ignició pot transformar-se ràpidament en un incendi d’alta intensitat amb capacitat de generar comportaments extrems i molt difícils d’extingir. Però aquest escenari, abans principalment mediterrani, està començant també a reproduir-se en nombroses regions d’Europa central.
Les ciutats representen un altre espai especialment vulnerable. L’efecte d’illa de calor urbana provoca que moltes àrees metropolitanes registren temperatures nocturnes diversos graus superiors a les zones rurals pròximes. Materials com l’asfalt, el formigó o les superfícies fosques acumulen gran quantitat de radiació solar durant el dia i l’alliberen lentament durant la nit. La falta d’arbrat, d’ombra i de ventilació urbana agreuja encara més el problema.
Aquesta situació obliga també a revisar alguns discursos simplificadors sobre la crisi climàtica. Darrerament, el canvi climàtic s’ha presentat sovint com un problema futur o com una qüestió principalment ambiental. Però el que està passant aquests dies a Europa evidencia que parlem també d’economia, salut pública, alimentació, energia, ordenació territorial i seguretat col·lectiva.
I encara hi ha un altre element especialment preocupant que sovint passa desapercebut quan es parla d’onades de calor mediterrànies: el risc posterior de precipitacions torrencials extremes i danes.
Pot semblar contradictori, però els mateixos processos físics que alimenten la calor extrema incrementen també la probabilitat d’episodis de pluges catastròfiques. Un Mediterrani anormalment calent augmenta l’evaporació superficial i injecta grans quantitats de vapor d’aigua a l’atmosfera. Al mateix temps, una atmosfera més càlida és capaç de retenir més humitat. Segons la relació física de Clausius-Clapeyron, per cada grau addicional de temperatura l’atmosfera pot contenir aproximadament un 7% més de vapor d’aigua.
El resultat és un sistema atmosfèric carregat amb una enorme quantitat d’energia latent disponible. Quan posteriorment es produeixen situacions d’inestabilitat —com embossaments d’aire fred en altura o danes— aquesta energia pot descarregar-se sobtadament en forma de precipitacions extremadament intenses i molt concentrades.
El País Valencià és especialment vulnerable a aquest tipus de fenòmens per la combinació de diversos factors: temperatures elevades de la Mediterrània, una orografia favorable a la convecció intensa, elevada ocupació urbanística de zones inundables i una artificialització creixent del territori.
La seqüència és cada vegada més recognoscible: llargs períodes de calor i sequera seguits per episodis de pluges torrencials que superen la capacitat d’absorció del sòl i de les infraestructures urbanes. Barrancs aparentment secs durant mesos poden transformar-se en torrents devastadors en qüestió d’hores.
Per això, l’actual onada de calor no pot interpretar-se únicament com un problema puntual de temperatures elevades. És també un indicador del nivell d’energia acumulada dins del sistema climàtic europeu i mediterrani. I és, al mateix temps, un avís molt seriós de cara als pròxims mesos.
Europa està entrant en una nova realitat climàtica caracteritzada per una major inestabilitat, una major freqüència de fenòmens extrems i una alteració profunda dels equilibris ecològics i socials coneguts fins ara. I això significa que el continent haurà d’adaptar-se ràpidament a uns reptes climàtics que fins fa poc considerava llunyans o estrictament mediterranis.
La gran qüestió europea del segle XXI ja no serà únicament com reduir emissions, sinó també com transformar les nostres societats per conviure amb un clima radicalment diferent. Adaptar Europa significa repensar les ciutats, l’urbanisme, la gestió de l’aigua, la producció agrària, els sistemes sanitaris, la protecció civil i les infraestructures energètiques. Significa construir territoris més resilients davant la calor extrema, la sequera, els incendis i les inundacions torrencials.
La crisi climàtica ja no és una amenaça futura: és el nou marc físic sobre el qual començarà a reorganitzar-se la vida europea durant les pròximes dècades. I com més tardem a entendre-ho, més difícil serà adaptar-nos a la nova Europa climàtica que ja està emergint davant dels nostres ulls.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
