Aquesta setmana he participat com a expert en el projecte europeu WOVEN (Work Opportunities in Vulnerable ENvironments), en una formació dirigida a professorat de Formació Professional sobre el marc europeu GreenComp i sostenibilitat, celebrada al IES Xèrica/Viver. Moltes de les reflexions que apareixen en aquest article naixen precisament del contacte directe amb la comunitat educativa.
Educar per al futur, especialment en temps d’emergència climàtica, exigeix mirar de cara una pregunta no tan òbvia: per a què eduquem si el món que coneixem està canviant a una velocitat sense precedents? Les dades científiques confirmen un augment sostingut de la temperatura global, una major freqüència d’episodis extrems i una alteració profunda dels sistemes ecològics i socioeconòmics. Però aquesta crisi global es manifesta sempre sobre territoris concrets, amb vulnerabilitats concretes.
La conca mediterrània és considerada un dels principals punts calents del canvi climàtic a escala mundial. Això ja es tradueix en sequeres prolongades, episodis torrencials cada vegada més destructius, regressió costanera, augment del risc d’incendis forestals i una pressió creixent sobre els recursos hídrics i agrícoles. Però també implica altres fragilitats menys visibles: despoblament rural, abandonament de terres, dependència energètica de fonts fòssils, urbanisme expansiu i desigualtats socials que amplifiquen encara més els impactes climàtics.
Parlar d’emergència climàtica és, per tant, parlar també de vulnerabilitat territorial.
I, tanmateix, el sistema educatiu continua funcionant sovint com si aquest context fora perifèric. L’emergència climàtica apareix diluïda, quan en realitat és el marc que redefinirà totes les dimensions de la vida. Educar hui no pot limitar-se a transmetre coneixements estàtics; ha d’implicar preparar per a viure en territoris cada vegada més exposats a tensions ecològiques, socials i econòmiques.
La crisi climàtica és sistèmica. Connecta energia, economia, salut, urbanisme, alimentació i cultura en una mateixa xarxa de relacions. Per això, la seua comprensió exigeix una mirada transversal. Les matemàtiques poden analitzar dades climàtiques; la geografia interpreta la vulnerabilitat del territori; la biologia estudia la pèrdua de biodiversitat; l’economia qüestiona els models de creixement, i la literatura pot explorar la relació cultural amb la natura.
Però també necessitem entendre com el territori condiciona la nostra capacitat d’adaptació. No és igual afrontar una onada de calor en un barri sense zones verdes que en un entorn amb refugis climàtics i cohesió comunitària. No és igual parlar de transició ecològica en un municipi rural amb serveis debilitats que en una gran ciutat amb majors recursos tècnics i econòmics.
La vulnerabilitat no és només ambiental. És també social i territorial.
Per això, l’educació climàtica no pot quedar reduïda a explicacions abstractes sobre emissions o temperatura global. Ha d’ajudar a entendre el territori concret que habitem: els seus riscos, les seues fragilitats i també les seues potencialitats.
De fet, una de les idees més importants és entendre que és el propi territori qui educa. Ens mostra les conseqüències de la crisi climàtica, però també les possibilitats d’adaptació: quins cultius resisteixen millor la sequera, quins espais urbans es transformen en refugis climàtics o quines pràctiques agrícoles regeneren el sòl.
Cada territori acumula coneixements i estratègies construïdes al llarg del temps. Precisament ara necessitem reaprendre a llegir-lo. Educar climàticament és reconnectar amb el territori i entendre’l no com un simple escenari, sinó com un sistema viu, vulnerable, però ple de potencialitats.
Ara bé, la transversalitat, per si sola, no és suficient. Quan tot és responsabilitat de tots, sovint no ho és de ningú. L’educació climàtica necessita espais propis, temps específic i un reconeixement clar dins del currículum.
Perquè estem parlant d’un dels principals reptes civilitzatoris d’aquesta nova era.
Resulta difícil d’entendre que encara hi haja alumnat que finalitza l’educació obligatòria sense saber interpretar conceptes bàsics com mitigació, adaptació o vulnerabilitat climàtica. Igual que considerem imprescindible saber llegir o fer càlculs bàsics, hauríem d’assumir com a cultura general entendre què és una onada de calor, una comunitat energètica o per què un territori esdevé vulnerable davant una dana.
Aquesta manca de coneixement no és només un problema acadèmic. És també un problema democràtic. Una ciutadania que no comprén els processos climàtics és més vulnerable a la desinformació i a les falses solucions.
Però per a fer-ho possible cal abordar una altra realitat: el professorat no pot assumir aquesta transformació en solitari. Molts docents mostren sensibilitat i compromís, però es troben amb manca de recursos, de formació específica i de temps.
I, de fet, quan escoltem la pròpia comunitat educativa, el missatge és molt clar.
El professorat no està demanant grans discursos teòrics sobre sostenibilitat, sinó ferramentes concretes per a actuar: activitats pràctiques d’aula, materials preparats per a usar, exemples aplicats a la formació professional, metodologies concretes o ferramentes d’avaluació.
És a dir, la comunitat educativa vol saber com traslladar l’emergència climàtica a la realitat quotidiana de l’aula.
I això és profundament revelador. Perquè demostra que existeix voluntat i consciència. El problema no és la falta de sensibilitat, sinó la falta d’estructures, recursos i acompanyament pràctic. El professorat demana maneres de convertir marcs conceptuals com GreenComp o les competències verdes europees en experiències pedagògiques tangibles.
La sostenibilitat només arrela quan deixa de ser abstracta i es converteix en pràctica.
Calen materials actualitzats, metodologies aplicades, recursos territorials i espais de coordinació. Cal entendre que invertir en educació climàtica no és una opció accessòria, sinó una infraestructura essencial per al futur.
A més, aquesta educació ha de ser significativa. Hem prioritzat des de fa segles la memorització de continguts desconnectats de la realitat. Però la crisi climàtica obliga a replantejar la utilitat del coneixement. Aprendre ha de servir per a interpretar el territori, gestionar recursos, prendre decisions i participar en la vida col·lectiva.
Una educació útil no és una educació mercantilista, sinó connectada amb la vida. Implica aprendre a reparar, reutilitzar, comprendre ecosistemes, comunicar amb rigor científic i treballar en comunitat.
En aquest context emergeix també una dimensió clau: la transformació del món laboral. Però no sols estem parlant de crear professions “verdes”. La qüestió és molt més profunda: adaptar pràcticament totes les professions als reptes derivats de la crisi climàtica i de la vulnerabilitat dels territoris.
La construcció haurà d’integrar criteris bioclimàtics; l’agricultura haurà d’adaptar-se a l’escassetat hídrica; la sanitat haurà d’afrontar nous riscos associats a la calor extrema; el turisme haurà de replantejar la seua sostenibilitat; i els serveis socials treballaran cada vegada més amb poblacions vulnerables.
La pregunta ja no és quines professions seran verdes, sinó quines podran continuar existint sense adaptar-se a la realitat climàtica i territorial.
Això implica que la sostenibilitat deixe de ser una especialització per a convertir-se en una competència transversal. El gran repte no és formar únicament especialistes ambientals, sinó professionals conscients del territori que habiten i dels impactes que genera la seua activitat.
En aquest sentit, la formació professional té un paper determinant. La transició ecològica no es farà només des de la teoria, sinó des de la pràctica: en la instal·lació de renovables, en la rehabilitació d’edificis, en la gestió de l’aigua o en els sistemes alimentaris.
Però per a activar aquest potencial cal repensar els currículums. No es tracta només de crear nous cicles “verds”, sinó d’incorporar la perspectiva climàtica en totes les famílies professionals.
La formació professional, a més, té una virtut clau: està arrelada al territori. Pot generar ocupació vinculada a la bioeconomia, a l’agroecologia o a la gestió forestal, especialment en zones rurals.
Al mateix temps, cal canviar el relat. Massa sovint, l’emergència climàtica s’ha comunicat des de la catàstrofe i la culpa. Sense negar la gravetat de la situació, educar també implica generar referents i possibilitats.
I probablement no hi ha millor ferramenta educativa que els casos d’èxit reals.
Empreses, cooperatives, col·lectius, municipis o projectes comunitaris que ja estan construint respostes davant la vulnerabilitat climàtica dels territoris. Experiències que combinen viabilitat econòmica, responsabilitat ambiental i impacte social.
Perquè els casos d’èxit no són només exemples inspiradors. Són laboratoris vius d’aprenentatge.
Detectar-los, estudiar-los i sistematitzar-los pot convertir-se en una de les metodologies educatives més potents del nostre temps. Quan l’alumnat analitza una cooperativa energètica, un projecte agroecològic o una iniciativa de rehabilitació sostenible, està aprenent a interpretar el territori, identificar necessitats i entendre quins elements fan possible una transformació real.
A més, aquests casos obliguen a dominar conceptes previs com eficiència energètica, adaptació, economia circular o impacte territorial.
És precisament aquest procés el que transforma els casos d’èxit en una ferramenta educativa extraordinària. Perquè no sols inspiren: ensenyen a pensar.
Permeten construir criteris, detectar incoherències i entendre què és replicable i què depén de condicionants específics. Estudiar aquestes experiències és començar a construir les bases de la replicabilitat.
I això és profundament transformador. L’alumnat deixa de veure el futur com una abstracció i comença a identificar processos reals de canvi al seu voltant.
De fet, ja hem anat visibilitzant moltes d’aquestes experiències i continuarem fent-ho. Necessitem referents. Necessitem demostrar que hi ha alternatives viables i que el futur també s’està construint des de cooperatives menudes, empreses responsables i projectes arrelats al territori.
Potser necessitem precisament això: una educació que ensenye no sols conceptes abstractes, sinó també a detectar coherència, esperança i transformació en allò que ens envolta.
Però el sistema educatiu no ha d’estar a soles. Educa una cooperativa quan impulsa formes sostenibles de consum. Educa una empresa quan aposta per models productius responsables. Educa una família quan transmet hàbits coherents. Eduquen també els ajuntaments quan transformen l’espai públic o creen refugis climàtics.
És la societat sencera qui ha d’educar, no només per transmetre coneixement, sinó també per a preparar-nos col·lectivament per a continuar habitant el futur.
Josep Antoni Nebot Garriga és advocat, enginyer ambiental i expert en projectes sostenibles (josepantoni@nebotgarriga.com).
